Dos no es barallen si un no vol. Excepte en el rap. La tradició del gènere ens ha deixat batalles monumentals entre barres. L'última, que es va colar a tots els telèfons mòbils, va tenir com a protagonista René Pérez Joglar, Residente, cavalcant sobre les bases burletes de Bizarrap, i amb un objectiu clar: J. Balvin.
🟠 Cruïlla 2022: horaris, concerts i tot el que has de saber
La tiraera, directa i feridora, era carn de gossip. Però, també, sigui el que sigui que hi ha entre els dos músics de fama internacional, paradigma dels valors intocables per a Residente. El que s'enduia els pals era el colombià, però el rerefons era leitmotiv de la carrera del porto-riqueny: salva l'honestedat, crítica a la indústria, a l'imperialisme i al capitalisme. El text era ambivalent: a trossos una delícia, a d'altres fal·laç, ad hominem de manual. Mullar-se és complex. Així ho sap el raper de Puerto Rico, al que no li han costat poques polèmiques les seves opinions sobre la política al seu país, l'star-system musical o el colonialisme a Llatinoamèrica (vegeu el hit del mateix nom d'Entren los que quieran).
Sempre aferrat a les seves arrels, fins i tot el nom del mundialment reconegut grup que compartia amb els seus germans (Ile i Eduardo Cabra) remetia al barri: Calle 13. L'adreça més famosa del món. Malgrat uns inicis enfocats en la fusió de músiques urbanes i ritmes caribenys, Calle 13 no tardarien en traspassar fronteres amb un pelotazo sobrevingut: Atreve-te-te. Era l'any 2006 i en aquell moment els va caure el seu primer Grammy. Acabarien publicant altres tants discos, cada vegada més enfocats al contingut social, malgrat la fama internacional que havien obtingut. René i els seus germans havien mamat el compromís social i artístic a casa: la seva mare, Flor Joglar de Gracia, va formar part de Teatro del 60 i va pertànyer a la Joventut Independentista Universitària i el seu pare, Reinaldo Pérez Ramírez, era advocat laboralista, músic i escriptor. Va participar en diferents brigades internacionals.
El compromís social de Calle 13
L'assentament definitiu d'aquests valors a la banda es donaria a Multi viral (2014), amb la participació de Julian Assange denunciant la manipulació mediàtica. A partir d'allà, Calle 13 va destacar per col·laborar en campanyes d'Unicef o Amnistia Internacional, a més de defensar els drets dels pobles indígenes. La banda fins i tot va inventar iniciatives com la de demanar al públic que donés materials escolars per a persones vulnerables. Les proclames i campanyes de René anaven en augment, sobretot en la crítica a la política exterior nord-americana, però també es va cuidar dels referents artístics. Multi viral compte amb la deliciosa Ojos de colorsol amb Silvio Rodríguez. Durant la carrera amb els seus germans va col·laborar amb Café Tacvba, Mala Rodríguez, Tego Calderón, Orishas o Rubén Blades.
Amb Calle 13, les proclames i campanyes de René anaven en augment, sobretot en la crítica a la política exterior nord-americana
Després de cinc àlbums, cada membre emprèn carrera en solitari. La de Residente s'enfoca en projectes que s'endinsen en les músiques del món, basades en el seu mestís ADN, com l'àlbum homònim de 2017. A més publica singles al costat de Bad Bunny o, el més recent, l'aguerrit –amb Ibeyi— This is not america. El porto-riqueny s'ha embarcat en gires mundials, com la que ja el va portar al Cruïlla el 2017, amb una gran banda i perreo a tutiplén, abans que el perreo fos alguna cosa cool. Repeteix al festival aquest dijous.
Residente és el rei dels Grammy Llatins
Una carrera d'èxit que s'ha saldat amb 26 Grammys llatins (germans iberoamericans dels Grammys nord-americans) fins al moment. Paradoxes, Residente és el segon artista amb més guardons, només per darrere de Juan Luis Guerra. Però com no només de diss –abreviatura de disrespect, com es coneixen les cançons d'enganxades entre artistes– viu l'home, la carrera de Residente ha bussejat en els últims tres anys fora de les baralles i fins i tot d'allò purament social.
Dues cançons escrites durant la pandèmia van deixar gelades les xarxes. Twitter va deixar de ser Twitter per unes hores. No hi havia hate. El sentiment era unànime: impossible no emocionar-se amb René o Antes que el mundo se acabe. La primera era un minimalista repàs per la seva biografia com a artista i la relació amb el seu país, sense pamflet pel mig. L'artista s'obria fins a punts inaudits, parlant de salut mental i addiccions, d'enyorances i contradiccions. La segona cançó no admetia engany en el títol: para lo que queda en el convento... Una oda a l'amor en present en temps de tancament. Ambdues es van convertir en símbols musicals en els moments més crus de la pandèmia. I en la prova que la barra més poderosa no sempre és la més fanfarrona, agressiva i d'aires sovint heteronormatius.