Barcelona, 16 de gener de 1641. Fa 384 anys. Vigília de la proclamació de la Primera República catalana. Els Braços Generals (l’equivalent a l’actual Parlament) votaven la creació d’un fons dinerari per a dotar, anualment, dotze òrfenes fadrines (“en edat de casar”). L’objectiu era aconseguir que aquestes nenes —a través del seu tutor— poguessin negociar un matrimoni amb el fill d’un menestral i evitar una situació de desemparament que les hauria precipitat cap al món de la delinqüència. La República catalana, que ja operava de facto des del 7 de setembre de 1640, seria un estat pioner en la creació d’un sistema de protecció a la infantesa. I, al mateix temps, en la creació de mecanismes per a impedir que aquell sistema acabés convertit en un frau.
Quin era l’origen d’aquesta iniciativa?
Aquesta iniciativa formava part d’un corrent ideològic sorgit a principis del segle XV. La Barcelona de l’època, dominada per una profunda crisi iniciada amb la Pesta Negra (1348-1351), presentava un paisatge desolador. I en aquell escenari, apareixeria la figura d’Anastàsia Spatafora, una siciliana de Palerm molt ben relacionada amb el rei Martí I, que crearia el primer sistema d’alletament i criança d’orfes de la història (1406-1410). Madona Astàsia —com era coneguda popularment— prendria les regnes de l’orfenat de l’Hospital de la Santa Creu i el convertiria en una xarxa de cases d’acollida; que, a canvi d’una remuneració pactada, es comprometien —sotmesos a un contracte i a successives inspeccions— a alletar i criar aquell infant.
De Madona Astàsia a Pau Claris
Madona Astàsia va crear, també, un sistema de dotació per a casar les fadrines òrfenes, que, com les retribucions per alletament i criança— finançava el Consell de Cent, el govern municipal de Barcelona. Però, poc després, amb les crisis del segle XV (la Biga i la Busca, la Guerra Civil) aquest sistema de dotacions acabaria desapareixent. Només es conservaria el d’alletament i criança, i en una situació de deteriorament progressiu. Passats dos segles i mig, el 16 de gener de 1641, la Generalitat —presidida per Pau Claris— restaurava el sistema de dotacions econòmiques a les fadrines òrfenes i l’11 de desembre de 1641, confirmava aquella iniciativa, n’assumia el cost i ho consignava, de nou, al Dietari de la Generalitat.
Quin era el paisatge social que va impulsar aquella iniciativa?
El triomf de la Revolució Remença (1486) havia marcat la fi del règim feudal i durant el segle i mig posterior, el país transitaria d’una societat de serfs a una de propietaris. La Catalunya de principis del segle XVII és un país pletòric i és l’únic d’Europa on tothom negocia capitulacions matrimonials. Des de les noves elits pageses, que posen sobre la taula importants lots de propietats, fins a les classes més humils, que es limiten a relacionar quatre eines de camp i el llit conjugal. I en aquest escenari, la restauració i adaptació a la modernitat del sistema de dotació econòmica era absolutament necessària per evitar que les nenes òrfenes, en finalitzar la tutela de la Casa Caritat (14 anys), acabessin abocades a la delinqüència o a la prostitució.
Com funcionava el sistema que va crear l’estat català?
L’11 de desembre de 1641, el Dietari de la Generalitat consigna: “A 16 de janer proppassat, per los brassos generals, fonch fet vot de col·locar dotse donsellas cada un any, ço és, quatre del hospital General, quatre del hospital de la Misericòrdia y quatre dels Infants Òrfens (...) en alguns vots de dits brassos se digué los donassen sinquanta liures a cada una per sa col·locació”. I per a tenir una idea més precisa del que aquestes cinquanta lliures representaven —i per tenir, també, una idea de la voluntat política d’aquell govern—, direm que l’equivalent a 50 lliures barcelonines (la dotació per a cada nena), seria una quantitat que actualment oscil·laria entre els 40.000 i els 50.000 euros. Amb aquest import s’assegurava a la beneficiària una bona negociació.
Com es feia efectiu el pagament?
La mateixa consignació revela que la Generalitat preveia que, per excés de quota, no es podria universalitzar la dotació. I, lluny de reduir-la per encabir totes les possibles beneficiàries, s’institueix un sorteig. És a dir, es prefereix que dotze nenes puguin capitular un bon matrimoni, al fet que totes les possibles beneficiàries negociïn en condicions més limitades. I el Dietari diu: “aquestos commissaris, aprés de ser-se informats ab moltas personas de las qui·s trobaren en dits brassos, han averiguat que la intenció dels brassos fou se’ls donassen siquanta lliures a cada una i aquestas se’ls pagassen en temps y per lur col·locació (...) Y que havent sortejat una, no pogués esta tal entrar més en sort. Y que la extracció se fes, cada un any, lo die del martiri de la gloriosa santa Eulària, que és a dotse de febrer, comensant el 1642”.
Per què no es va instituir una dotació econòmica universal?
El concepte d’universalitat no s’instituirà fins dos segles llargs més tard; un cop el Primer Món ja ha conegut les revolucions industrials (segles XIX i XX) i ja ha desplegat l’estat del benestar (després de la II Guerra Mundial, 1945). Per tant, el sistema català, tot i que no abastava tot l’univers de beneficiàries era, realment, molt revolucionari. Pensem que la ideologia republicana de l’època, la que posarien en pràctica els governs de Pau Claris, a Catalunya (1641-1652/59); dels germans de Witt, als Països Baixos (1653-1672) o de Cromwell, a Anglaterra (1653-1657), postulava una democratització parcial de la societat; és a dir, les riques classes mercantils —però no la totalitat de la societat plebea— passaven a exercir el poder en exclusiva.
Qui van ser les primeres beneficiàries?
El Dietari diu: “Los noms de las quals donzellas foren, en presència de ses senyories, per lo scrivà major y secretari del General, posats dins rodolins de fusta que ja estaven apersabits. Y posats dins de una capsa, fonch feta extracció per un minyó, ab la mateixa forma que·s fa la de deputats y oÿdors. De la qual, foren per dit minyó trets quatre rodolins, lo hu aprés l’altre, dins los quals foren trobats en scrits los noms de las donzellas de dit hospital següents, assí continuats per son orde: Hospital General Ursula Hierònyma; Margarida Eulària, ésa casada y pagada ab diliberació de 24 de novembre 1642; Catharina Puigsechb , és casada y pagada ab diliberació de 7 de dezembre 1643; y Marianna Fossalvac , és casada y pagada ab deliberació de 9 de abril 1643.
Els mecanismes per evitar el frau: Què volia dir “pagada amb deliberació”?
Cinquanta lliures barcelonines era una quantitat molt llaminera, i el sistema va instituir una sèrie de mecanismes per impedir el frau. El més efectiu seria el pagament amb deliberació. És a dir, l’Estat català no pagava fins a comprovar que aquella unió matrimonial era sòlida. Que la núvia no havia estat convertida en una esclava domèstica o sexual o, pitjor encara, que amb el pretext d’una malaltia o d’un accident, no havia estat assassinada. El govern català pactaria el pagament passats uns mesos, coincidint amb l’aniversari de la núvia o del casament; i mentrestant controlaria l’evolució d’aquella situació amb l’enviament de “comissaris” a les cases. Agustí Dalmau, síndic de la Generalitat, seria el primer que faria aquesta funció.
De l’altura política de Pau Claris a la baixesa moral de l’actual classe dirigent
El Dietari de la Generalitat relaciona centenars de nenes de les tres Cases Caritat (hospitals General o de la Santa Creu, de la Misericòrdia i dels Infants Orfes) que, fins al 1652 (ocupació hispànica i destrucció de l’obra de govern de l’estat català), es van beneficiar d’aquest sistema. L’estat català —inicialment la Primera República (1641) i, posteriorment, el Principat independent de Catalunya (1641-1652/59)— va ser pioner —a nivell mundial— en la creació de sistemes de protecció a la infantesa. Passats tres segles i mig, alguns responsables polítics d’aquesta parcel·la implicats en l’escàndol DGAIA, han traït la història de Catalunya. I la qüestió és: ¿quin pecat monstruós estem redimint els catalans per a merèixer aquesta classe governant?