Casp (regne d’Aragó), 28 de juny de 1412. Fa 609 anys. Després de tres mesos de deliberacions, Ferran de Trastàmara guanyava l’elecció per ocupar el tron de la Corona (l’edifici polític de fundació catalanoaragonesa). Amb l’elecció del Trastàmara es posava punt i final a la nissaga reial dels Bel·lònida, que havia governat Catalunya i la Corona des del temps del comte Guifré el Pilós (840-897). Ferran va presentar la seva candidatura com a nebot dels dos darrers comtes-reis: Joan I i Martí I, teòricament més legitimada que la de Jaume d’Urgell, fill d’un cosí dels dos darrers sobirans Bel·lònida. Però les germanes de Joan i de Martí, amb un grau de parentesc més proper als difunts comtes-reis, no van tenir cap oportunitat en aquella cursa, i les seves vides i la seva descendència es perden en la nebulosa del temps. Què se’n va fer de les darreres noies Bel·lònida?
Les quatre filles de Pere III. Constança, Joana, Elionor i Isabel / Font: MNAC, Wikimedia Commons i Museu de Lleida
Les filles de Pere III
Pere III, anomenat el Cerimoniós, que seria el sobirà que governaria la Corona en el punt culminant de la seva plenitud (1336-1387), i el pare i antecessor de Joan I i de Martí I, es va casar quatre vegades i va tenir onze fills i filles (sis nois i cinc noies), dels quals sis van assolir l’edat adulta (dos nois i quatre noies). Però al Casal de Barcelona hi havia una tradició instituïda que impedia una dona heretar el tron i, per tant, ser coronada com a reina titular. Constança (1343-1363); Joana (1344-1385); Elionor (1358-1382) i Isabel (1380-1424) van ser preparades per exercir una funció destacada -com corresponia a una dona de la seva posició-, però quan van assolir l’edat adulta -i a causa de la tradició patriarcal de la casa reial catalana- se'ls va reservar un paper secundari: el d’una simple peça del gegantí tauler polític de la cancelleria de Barcelona.
Una nissaga esgotada o dissortada?
Un simple cop d’ull a la procreació de les darreres Bel·lònides apunta que eren una nissaga esgotada. O dissortada. Si bé és cert que cap de les filles de Pere III va ser tan longeva com el seu progenitor -fet que els impediria crear una extensa prole com havia fet el pare-; també ho és que dels nou fills que van engendrar, només quatre van aconseguir projectar la seva llavor cap al futur. La descendència de Maria (l'única filla de Constança), i la de Joan i de Pere (els dos fills de Joana) no els va sobreviure. Elionor seria la que tindria més sort (Enric i Ferran van assolir l’edat adulta i van ocupar, respectivament, els trons de Toledo i de Barcelona). Però, en canvi, Isabel seria l’altra cara de la moneda (les seves filles Elisabet, Elionor i Joana -les noies Urgell- patirien la repressió Trastàmara desfermada pels seus oncles i la seva descendència es perdria en la nebulosa del temps).
Mapa de situació del ducat independent de Lorena (1700) / Font: Cartoteca de Catalunya
Violant
Violant no era la filla d’una filla de Pere III, però la seva identitat familiar, la seva condició de gènere i la seva atzarosa vida mereixen un capítol a part. Violant (1384-1442) va ser l'única descendència supervivent de Joan I -el primogènit mascle i hereu i successor de Pere III- i de Violant de Bar. Aquest detall és molt important, perquè en qualsevol altre regne europeu de l’època, Violant hauria estat proclamada hereva al tron. La coronació de Violant a la mort del seu pare Joan I (1396) hauria canviat la història. Martí I, el germà petit de Joan, no hauria assolit el tron. La inesperada i prematura mort de Martí el Jove (1409) no hauria estat la tragèdia que va ser. El Compromís de Casp (1412) no hauria existit mai. I els Trastàmara castellans no haurien ocupat mai el tron de Barcelona. Si més no, en el moment que ho van fer i de la forma que ho van fer.
La candidatura de Violant a Casp
No obstant això, a la mort del seu oncle Martí I (1410), Violant, va fer el que no se li havia permès a la mort del seu pare: reclamar la corona pel seu espòs, l’occità Lluís d’Anjou (1377-1417), que en aquell moment era comte independent de Provença i rei de Nàpols. La candidatura de Lluís no va tenir èxit a Casp. La seva condició de cap de la nissaga Anjou -una branca menor de la casa reial francesa- va despertar més recels que confiances. I mai va poder amb el desplegament de recursos de Jaume d’Urgell, que comptava amb el suport de les aristocràcies nobiliàries de la Corona i de Ferran de Trastàmara, que havia signat una aliança amb les potents classes mercantils de Barcelona i de València. A Casp (1412), les opcions de Violant (tant o més legítimes que les de Ferran i de Jaume) es van evaporar. Si més no, durant una llarga temporada.
Renat, el fill de Violant
Passat més de mig segle (1466), Catalunya estava immersa en una guerra civil devastadora, que enfrontava, per una banda les oligarquies feudals del país (que, en aquell moment, controlaven la Generalitat i el Consell de Cent); i per l’altra, i la corona i els pagesos de remença. En aquell context bèl·lic; la Generalitat va destituir Joan II (el tercer Trastàmara al tron de Barcelona); i va nomenar Renat, fill de Lluís de Provença i de Violant d’Aragó. Renat (1409-1480), que en aquell moment era comte independent de Provença i duc independent de Lorena, va acceptar l’encàrrec, però, ben aviat, aquella idíl·lica relació es va convertir en un infern. Renat, que era un producte del seu temps estava embriagat per la ideologia preabsolutista que, en aquells moments, impregnava les reialeses europees, i el xoc amb la Generalitat va ser apoteòsic. Va ser cessat poc després.
Joan I, Violant, Renat I Leopold (fill de Francesc i Maria Teresa) / Font: Museus del Prado i de Viena, Catedral de Le Mans, i Bibliothèque Nationale de France
La descendència de Violant
El pas fugaç de Renat per Catalunya seria la darrera relació entre el Principat i la legitimista branca Bel·lònida que havia creat Violant. La filla i hereva de Renat, que s’anomenava Violant -com l’àvia catalana- (1428-1483), es va establir, definitivament, a Lorena. Nàpols havia estat conquerida pels catalans (1435) i la Provença havia caigut a les urpes de França (1480). Durant dos segles (XVI-XVII), la seva descendència va lluitar amb dents i ungles contra les monarquies francesa i hispànica, que pretenien conquerir l’estat-tap de Lorena situat sobre la zona de xoc d’aquells gegants. Curiosament, Lorena va resistir el mateix que Catalunya: fins a principis del segle XVIII. I, curiosament també, el seu darrer duc independent, Francesc I, es casaria i seria pare dels fills de l’arxiduquessa Maria Teresa d’Àustria, filla de Carles d’Habsburg i d’Elisabet de Brunsvic, comtes de Barcelona entre 1705 i 1714.
Imatge principal: Representació d'un grup de noies de la cort (segle XV) / Font: Museu Diocesà de Borja (Aragó)