Madrid, 24 de gener de 1941. Fa 85 anys. El Consell de Ministres del segon govern de Franco aprovava la creació de l’organisme públic RENFE —acrònim de Red Nacional de Ferrocarriles Españoles— i la nacionalització de la xarxa, les instal·lacions, la maquinària i els serveis ferroviaris espanyols formats per més de 12.000 quilòmetres de vies, 1.000 estacions, 4.000 locomotores i 100.000 vagons. El règim nacionalcatòlic franquista justificaria aquella usurpació —que des de la Guerra Civil ja s’aplicava a les zones controlades per la rebel·lió militar (1938-1939)— per la necessitat de recuperar les infraestructures ferroviàries malmeses durant la guerra. Però, realment, per què el règim de Franco va confiscar les empreses ferroviàries i va crear la Renfe? La Renfe és una relíquia del franquisme que ha transcendit en el temps?
Per què el règim de Franco va nacionalitzar els ferrocarrils?
Els règims totalitaris sempre han tingut una obsessió malaltissa pel control de les comunicacions. El règim dictatorial que va precedir al de Franco —dirigit pel general Primo de Rivera i el rei Alfons XIII!!! (1923-1930)— va nacionalitzar les telecomunicacions: va confiscar les operadores privades (les més importants eren les catalanes Compañía Peninsular de Teléfonos i Compañía Telefónica del Vallés) i va crear el monopoli de la Compañía Telefónica Nacional de España. Primo de Rivera i Alfons XIII també nacionalitzarien i concentrarien el negoci de refinament i distribució d’hidrocarburs (combustibles per als vehicles de motor) en les empreses públiques monopolistes Campsa i Cepsa, creades a propòsit. I una dècada després, el règim dictatorial de Franco faria el mateix amb les ferroviàries.
Per què el règim de Franco va crear la Renfe?
Durant la dècada de 1930-39 i principis de la de 1940, el trànsit rodat (cotxes, camions, autocars) era en un punt iniciàtic i la xarxa viària (carreteres) en un estadi de precarietat. Els anuaris estadístics de l’època (elaborats pels ministeris espanyols de transports) revelen que la xarxa ferroviària de l’Estat espanyol concentrava més de les ¾ parts del moviment de persones i mercaderies. La xarxa ferroviària era l’element indispensable per a la dinamització de l’economia i de la demografia d’un territori. I era, també, un element importantíssim en el camp de les comunicacions. Per tots aquests motius, el règim nacionalcatòlic de Franco concebria (1938) i crearia (1941) Renfe com un instrument de control sobre l’aparell econòmic de l’Estat espanyol i de domini sobre les comunicacions i els intercanvis de la societat.
Qui van posar al capdavant de Renfe?
Renfe va ser concebuda, també, com un instrument al servei personal dels capitostos del règim. L’ideòleg de Renfe, el furibund antirepublicà i anticatalà Alfonso Peña Boeuf —el ministre d’Obres Públiques i Transports que va signar la creació de Renfe—, prosseguiria la seva carrera política com a president d’aquest organisme ferroviari (1952-1957). La presidència de Renfe va ser convertida en la sortida natural per als titulars de la cartera de Transports. I, també, en el recer dels capitostos del règim franquista a l’ocàs de les seves existències. Per exemple, Pilar Franco —la germana del dictador i sense cap relació prèvia amb els ferrocarrils— passaria de cobrar una pensió de viudetat de 190 pessetes mensuals, a una pensió mensual extraordinària de Renfe de 5.200 pessetes (l’equivalent actual a uns 20.000 euros mensuals).
Com va ser proveïda la plantilla de Renfe?
La lògica diria que Renfe havia de ser proveïda amb l’absorció de les plantilles laborals de les companyies privades confiscades. Però la realitat va ser una altra. La investigació historiogràfica ha posat en relleu els processos de depuració ideològica impulsats pel règim de Franco contra més de 82.000 treballadors ferroviaris —de les companyies que operaven en temps de la República— per la seva militància política o sindical en organitzacions contràries al "Alzamiento Nacional". I la mateixa investigació revela que les més de 82.000 vacants produïdes per aquesta depuració serien proveïdes amb elements de provada "adhesion al régimen": quintacolumnistes infiltrats en zona republicana, paramilitars falangistes, excombatents del bàndol rebel o elements de la curiosa categoria de "caballeros mutilados". Renfe seria una empresa del règim.
La Renfe, un instrument de colonització
A la Catalunya de la postguerra (1939-1960), aquests “nous ferroviaris” —provadament "afectos al régimen"— eren, quasi íntegrament, forasters, que no només no coneixien la llengua catalana, sinó que, per la seva ideologia, eren totalment refractaris a la realitat sociocultural del país. La seva presència en aquell univers català —derrotat, humiliat i represaliat pel nacionalisme espanyol del règim de Franco— no obeïa al perfil clàssic de l’emigrant, que es desplaça a un nou país a la recerca d’una oportunitat, sinó al del "colono" de mentalitat supremacista i d’ideologia imperialista, que sap que té el suport d’una estructura de dominació imposada per la conquesta militar i sostinguda amb la violència repressiva. Renfe seria també un instrument de projecció i predicació del nacionalisme espanyol, nervi ideològic del règim de Franco.
La cultura laboral de Renfe
La investigació sociològica britànica sosté que, fins a finals del segle XX, els fills dels obrers —nascuts i educats en entorns socioculturals proletaris i industrials— no es plantejaven una altra sortida laboral que no fos seguir les passes dels seus pares. Era la Working Class que des de l’inici de la Revolució Industrial havia conreat aquesta cultura i l’havia convertida en identitat de grup i en estil de vida. Això ve a col·lació perquè la investigació historiogràfica espanyola —la mateixa que revela els processos de depuració de la postguerra— sosté que la plantilla de Renfe desenvoluparia una mena de cultura similar, pròpia d’entorns professionalment i ideològicament endogàmics (pròpia de casa-cuartel), de tal forma que els fills i nets d’aquells “afectos al régimen” continuarien proveint la plantilla professional de Renfe durant generacions. Fins a l’actualitat?
Renfe i Catalunya
Renfe, actualment —i en part Adif—, és una infraestructura fallida que està provocant el col·lapse de Catalunya. Ja no és tan sols la desinversió espanyola crònica, sospitosament intencionada, que ha convertit la xarxa viària catalana en un pessebre (amb la figura del caganer inclosa), és una plantilla en conflicte amb l’Administració que utilitza la societat com a arma llancívola. I és una classe dirigent catalana (el Govern i els seus socis) totalment superada, sense altura ni valentia polítiques per a solucionar aquest conflicte. Perquè això ja és un conflicte. El poble de Catalunya no es mereix la Renfe, una de les principals relíquies del franquisme que ha transcendit en el temps —com tants altres organismes i institucions de l’Estat espanyol que van passar xiulant el filtre de la pretesa Transició—, ni es mereix aquesta classe dirigent catalana, incapaç de governar.