Hi ha personatges que, un cop els lectors els fan seus, deixen de pertànyer del tot a qui els ha escrit. Rita Racons és un d’aquests casos. Després de l’èxit de Les calces al sol, Regina Rodríguez Sirvent (Alp, 1983), torna a posar veu a aquesta protagonista desorientada, lúcida i irresistiblement humana a Crispetes de matinada, una novel·la que reprèn, amb humor i una certa melangia contemporània, la pregunta que travessa tota una generació: on és exactament el nostre lloc al món? Entre feines precàries, somnis que s’ajornen i la sensació persistent d’arribar sempre una mica tard a la pròpia vida, l’autora recupera un personatge que continua buscant-se, i que potser per això continua interpel·lant tant els seus lectors. "La Rita Racons és el meu alter ego". Rodríguez Sirvent no se n'amaga, ha construït una protagonista tendra, irònica, espontània, entranyable, desacomplexada i vital com ella mateixa.
Nascuda a Alp fa quaranta-tres anys, i convertida en una de les veus més estimades de la narrativa catalana actual, l’escriptora combina la literatura amb una altra de les seves grans passions: Barcelona. La ciutat no només és l’escenari central d’aquesta nova novel·la, sinó també el territori que recorre diàriament com a guia de rutes gastronòmiques, una feina que li permet observar la vida, escoltar històries i transformar el batec quotidià dels carrers en material literari. Potser és per això que les seves pàgines tenen aquesta textura tan viva, tan propera, tan plena de personatges que semblen sortits d’un bar, d’un carrer de Gràcia o d’una conversa inesperada a la matinada. Parlem amb ella sobre els somnis i aquesta sensació tan universal de sentir-se una mica perduda.
Has dit que la Rita forma part de la teva identitat. Què teniu en comú, tu i la Rita?
A Crispetes de matinada ho tenim tot en comú. No me n'amago, és el meu alter ego. Tot i que hi ha unes parts de mi que protegeixo, encara que no ho sembli.
No és gaire habitual que els escriptors i escriptores reconeguin que els seus protagonistes són ells mateixos.
Sí, sense complexos. A més, mentre vivia aquesta història, tenia molt clar que seria una novel·la.
Em sentia com una mànega desbocada que em volia endollar a algun lloc i no trobava on fer-ho
Crispetes de matinada parla de trobar un lloc al món. Quin és per a tu, aquest lloc? Tu l'has trobat?
Sí. Això ve de com vaig acabar l'experiència de les calces, que vaig trobar la meva vocació, que és escriure. I després em passen 36 milions de coses, navego entre moltíssimes feines i em fan fora d'una feina d'una manera molt violenta. Per sort, m'han fet fora només d'aquesta feina i espero que no em torni a passar. I després de totes aquestes aventures i desventures professionals, de cop vaig espetegar davant d'un edifici al mig de Gràcia, que no s'entenia ben bé què era, estava en construcció, i quan vaig veure tota la gent que hi havia allà dins, i vaig començar a conèixer els somnis que tenien, vaig saber que ho volia intentar.
Per què creus que és tan universal aquesta inquietud de sentir-se perdut?
Perquè és un continu, o sigui, a tots els vessants de la vida la pèrdua és el camí. Si puc ser més feliç en un altre lloc... Jo ara estic en aquesta enteresa de plenitud, de saber que vaig trobar el camí; pot quedar molt romàntic com ho explico, però ho vaig passar molt malament, fins que no el vaig trobar.
Parla'm d'aquella època.
Tenia trenta anys, treballava organitzant historials a l'Hospital de Puigcerdà. Després, que aquí és on comença la novel·la, venia vins al Japó, que sembla molt romàntic, però no ho era, perquè jo em sentia com una mànega desbocada que em volia endollar a algun lloc i no trobava on fer-ho. Tenia aquesta inquietud d'escriure, aquesta necessitat artística; però pensava que per escriure una novel·la com Déu mana havia de ser altíssima literatura, i això per mi va ser una gran frontera.
Series capaç d'escriure una novel·la sense sentit de l'humor?
Uf! Crec que no. L'humor em neix mentre escric. Em poso davant de la història i veig on neix l'humor i on neix l'emoció, i a partir d'aquí construeixo el castell, a partir del cor i de l'estómac.
Utilitzes l'humor també per parlar de ferides?
Sí, crec que l'humor serveix per a tot; pots parlar dels mateixos temes de la vida, per molts profunds i foscos que siguin. L'humor no només ens salva, sinó que ens serveix de connexió immediata amb els lectors. És un gran vehicle.
A mi m'agradaria que l'Obama es llegís Les calces al sol i que el posés a la seva llista al final de l’any
A part del sentit de l'humor, té aquest punt irònic i fins i tot tendre. Combines com ningú aquests elements.
Són els meus dos puntals, els meus dos grans pilars.
La Rita Racons necessita una trilogia?
Hòstia, podria tenir un Senyor dels Anells de 18.000 volums.
El llibre també parla dels somnis. Quins somnis tens en els àmbits professional i personal pendents de complir?
Ara mateix estic en un moment tan dolç que navego el dia a dia. El meu somni, ara mateix, és continuar exactament on estic. Per somiar, a mi m'agradaria que l'Obama es llegís Les calces al sol i que el posés a la seva llista al final de l’any. Seria fantàstic. I que de cop conegués Alp i el Born a través dels meus ulls.
Li has enviat un exemplar al Barack Obama?
Estic buscant la seva adreça (riem). Als afores de Puigcerdà hi ha un caminet franquejat per vaques, i a l'altra banda d'aquest caminet hi ha una paia que va entrevistar-lo.
Ho tens a tocar! Quines personalitats se l'han llegit?
Les calces al sol, ara que està en anglès, se l'està llegint el Damon Lindelof, un dels guionistes de Lost. També els nens de Les calces del sol. Se l’estan llegint ara. I és brutal, perquè ells veuen més enllà, tots els personatges que surten són reals i són amics seus. Ah, i també se l’ha llegit l’Artur Mas! Hi ha un pagès a la Cerdanya de noranta anys que se l’ha llegit tres cops i que l'ha recomanat a la seva besneta. Això em flipa.
Res és comparable a tenir un fill
Vius exclusivament de les vendes de Les calces al sol o mantens l’empresa de rutes gastronòmiques?
No visc exclusivament de les vendes de les calces. Sí que vam firmar un avançament per la segona i la tercera novel·la i això m'ha donat aquests dos anys que han sigut molt intensos, perquè quan vaig començar a escriure Crispetes de Matinada tenia un fill acabat de nàixer que va estar tres mesos a l'UCI. I sí, faig aquestes rutes gastronòmiques per Barcelona i tinc el meu equip. Però, clar, he tingut el grandíssim luxe de poder estar-me dos anys escrivint i estar amb els meus fills.
¿Hi ha alguna similitud entre tenir un segon fill i escriure una segona novel·la?
Ni de conya, res és comparable a tenir un fill. Són planetes diferents. Ho compara molta gent, eh? Pots caminar bé quan acabes de publicar la novel·la!
Tens alguna anècdota divertida o curiosa amb les rutes gastronòmiques?
Sí, és que això és una altra novel·la eh! Un dia, era dilluns, vam anar a sopar, vam fer una ruta de tapes i eren uns que s'acabaven de casar i tenien unes ganes de festa impressionants. Jo els hi vaig dir: “Jo també tinc ganes de festa. Fins a les onze del vespre soc la vostra guia, per tant, seré seriosa”. A partir de les onze i un minut, la cosa es va extralimitar, i vam acabar banyant-nos en boles a la Barceloneta a les sis del matí. I el meu home em preguntava: “On ets?” I li vaig respondre: “Estem aquí! Si surts al balcó, em veuràs amb els clients amb boles a l'aigua.” (perquè vivim a la Barceloneta). En tinc infinites, d'anècdotes.
Si fos de Barcelona també aniria a la Cerdanya
Antonio Gala anava sempre amb un bastó, Albert Serra sempre duu unes ulleres de sol i tu sempre portes barret. Què creus que diu de tu?
Que tinc un ego!, que necessito que em mirin! (Riem). A casa meva sempre hem anat amb barret. I sí, el meu primer barret me'l vaig posar quan la Mari Pau Huguet va venir a presentar les campanades que crec que era a Das, que jo soc d'Alp. Crec que tenia 14 o 15 anys. A vegades el porto, a vegades no, perquè tinc una cabellera impressionant i me'l puc treure, no passa res.
Aquelles campanades van ser les que li van tirar una bola de neu a la Mari Pau, pobre! Vas ser tu?
No, no vaig ser jo. (riem).
El que m'ha passat és una espècie de miracle còsmic i em sento profundament afortunada
Tot i que vius a la Barceloneta ets d’Alp. Com vius la massificació de la Cerdanya?
La gran majoria vivim de la gent que ve de Barcelona i meravellosament benvinguts. Però el 15 d’agost no pots ni moure’t, perquè tot està col·lapsat, però són dies puntuals. Com sempre, és trobar l'equilibri. Hem trobat una harmonia durant molts anys i seria molt guai seguir-la trobant, perquè jo, si fos de Barcelona, també aniria a la Cerdanya.
Amb Les calces al sol vas vendre 100.000 exemplars en català i s'ha traduït a molts idiomes. Com s'assimila un èxit així?
L'estic assimilant, encara. Em serveix molt que els que escrivim estiguem sols i la gent, quan ho llegeix, també estigui sola. No és que pugi a un escenari com el Camp Nou i el vegi ple. Per sort no em passa això, llavors ho assimilo amb absoluta gratitud. El que m'ha passat és una espècie de miracle còsmic i em sento profundament afortunada.
El meu marit ha sigut absolutament transcendental a la meva carrera com a escriptora
Què és el més bonic que t'ha passat amb les calces?
Uf, m'han passat coses molt boniques. A Atlanta tenia un professor, que al llibre es diu Roberta i és negra, però en realitat és un home blanc que es diu Robert, i quan ja tenia escrit el llibre i vaig tornar-hi, vam anar a sopar (està una mica malalt) i em va preguntar si li havia portat el llibre. M'ho va dir de broma perquè clar, ell sabia que només estava en català i es pensava que no, i dic, clar, clar, que te l'he portat. El que no sabia és que jo també li havia dedicat el llibre. I va ser un moment que m'enduré per sempre, perquè quan li vaig donar i li vaig ensenyar que posava pel Brit Dean perquè em va saber veure, o sigui, vam començar a plorar d'una manera tan bonica, perquè les meves dues novel·les van d'estimar el que fem. I aquest home, és un professor, em va dir: “Ostres he vist que tens alguna cosa i que crec que l'hauries d'explorar”. I feia tres mesos que em coneixia i jo escrivia en anglès i escrivia fatal. I em va dir, dona-li una oportunitat. I clar, que 15 anys després, aquella llavor que ell va plantar hagués florit! Encara és més miracle que l’hagin traduït a l’anglès i que ell l’hagi pogut llegir; o sigui, tancar aquest cercle i que ens abracéssim! I em va dir: “Gràcies, perquè per a un professor, el millor que et pot passar és això” i ara me'n vaig als Estats Units a presentar Crispetes de matinada espero que pugui arribar, perquè està bastant malalt.
Va ser el teu mentor sense saber-ho.
Jo tinc molts mentors i moltes mentores. El meu pare és mentor, és coach vital des del dia 1. El meu marit ha sigut absolutament transcendental a la meva carrera com a escriptora perquè ell és il·lustrador, però és un paio que és multidisciplinar en l’àmbit artístic. I ell em va dir: “Si tu vols escriure, seu i escriu”. I veient tota la carrera que s'ha forjat com a il·lustrador internacional des del seu escriptori de la Barceloneta, ha sigut un grandíssim exemple, i a part és el meu primer lector. Em fio moltíssim dels seus consells.
Quan va morir Carlos Ruiz Zafón, per mi va ser com si es morís un amic
De Les calces del sol, se n'està preparant una adaptació cinematogràfica. Et fa vertigen veure els teus personatges traslladats a la pantalla?
No, tinc moltes ganes de saber què passa amb la pel·li. Si és dolenta diré que no hi he participat en absolut (riem). Estic amb molt bones mans i tinc una curiositat increïble de què em posaré per anar als Òscar! (Riem)
I pel Sant Jordi què esperes? Perquè suposo que han estat desbordants, els darrers anys.
Sempre explico que va venir una gossa que es diu Rita Racons (Riem). Un dels meus primers Sant Jordis més heavy va ser l’any que em van fer fora de la feina. Em van fer fora un 22 d'abril. Aquell dia estava molt depre, però vaig sortir a passejar i em vaig posar a la cua de Carlos Ruiz Zafón. I a mi aquest home, quan el vaig llegir amb vint anys, L'ombra del vent, vaig pensar: “Quina cosa més extraordinària”. Vaig fer tres hores de cua, em vaig comprar 'L'ombra del vent' per 23ena vegada, i li vaig dir: “Les raons per les quals jo vull escriure és perquè t'he llegit i crec que alguna vegada a la vida m'agradaria fer sentir a algú el que tu m'has fet sentir a mi”. I el paio, que estava amb aquella pau que desprenia, em va signar: “Per l'Àngel de Puigcerdà”. I em va dir: “Jo crec que tu algun dia estaràs aquí firmant”. I vaig pensar: “Aquest home està com una cabra”. Quan es va morir, per mi va ser com si es morís un amic i el dia de Sant Jordi sempre me'n recordo d'ell.
Sant Jordi és una festa major increïble, t'adones de l’envergadura emocional l'endemà quan et lleves, perquè és una velocitat emocional i festiva en què tothom està content.
No tothom, a la Carlota Gurt no li agrada.
És veritat. Jo parlo des del total privilegi de tenir lectors i d'haver pogut publicar i d'haver pogut treure la història que volia. Només els catalans podem entendre aquest tipus d'eufòria que passa perquè encara que no firmis, és igual. Et lleves pensant quin serà el llibre i en quin moment serà la rosa i si la donaràs o no.