Miguel Cantos, més conegut com a Saiko, és un dels artistes revelació de l’escena urbana de l’estat. El seu gran talent i la personalitat tan propera que el caracteritza han aconseguit situar-lo com un dels principals referents de la nova onada urbana.

El jove artista granadí combina reggaeton, pop urbà i melodies íntimes. D’aquest cocktail perfecte han sortit cançons com Supernova o Polaris. Amb Natsukashii Yoru -el seu segon àlbum, relleu del debut, Sakura (2024)-  Saiko obre una nova etapa molt personal. 13 cançons, destacant entre aquestes les col·laboracions d'Omar Courtz o Leire Martinez, que recullen emocions i records, consolidant un estil únic on conviuen rauxa i nostàlgia. Sí, Saiko ha escrit el llibre vermell de la seva generació. 

No era Saiko, era Miguel

Aquest dissabte la gira, que rep el mateix nom que l’àlbum, ha fet una parada a Barcelona abans del seu últim show a Madrid. El granadí ha omplert la nit de ritmes frenètics (i tothom a moure el pompins al compàs del reggaeton més actual), emoció i introspecció i una posada en escena impecable. Un viatge al centre d'un univers que combina èxits del passat i noves composicions més madures. Entre els moments més aclamats de la vetllada, l'aparició en escena d'en Yapi, un artista urbà amb qui va cantar la seva col·laboració més recent, Te encontré. Consell: segui-lo de prop.

El granadí ha omplert la nit de ritmes frenètics (i tothom a moure el pompins al compàs del reggaeton més actual), emoció i introspecció i una posada en escena impecable

Com bé ha dit el mateix Saiko en un moment del concert, tot i que el Palau no estigués ple, l’espectacle va ser molt especial. Molt més especial i íntim que el de l’any passat al Sant Jordi Club. Perdent la suposada objectivitat de la cronista (si més no, jo entenc la crítica com un exercici analític però apassionat) he sortit del recinte havent saltat, plorat, cantat, ballat… Amb el cor encongit de veure un Saiko tan obert al públic, sincer, cantant cançons que arriben a la part més profunda de l’ànima. He tingut la sensació que qui estava dalt de l’escenari no era Saiko, sinó Miguel, i va ser molt maco.