Fa quaranta anys, un adolescent anomenat Thom Yorke va entrar a l’aula de música de la seva escola d’Oxfordshire i hi va trobar Jonny Greenwood tocant la bateria. “Agafa el contrabaix”, li va dir. “No en sé”, va respondre Greenwood. “Doncs colpeja’l”. Aquell improvisat experiment va ser l’inici d’una de les bandes més influents del canvi de segle: Radiohead.
Quatre dècades després i després de set anys sense trepitjar un escenari junts, els cinc membres del grup tornen. Ho fan amb una gira europea que comença dimarts vinent, 4 de novembre, a Madrid
Ara, quatre dècades després i després de set anys sense trepitjar un escenari junts, els cinc membres del grup tornen. Ho fan amb una gira europea que comença dimarts vinent, 4 de novembre, a Madrid, amb una mirada enrere plena de lucidesa, humor i una certa serenor que mai no havien mostrat. “Hem fet això durant molt de temps”, riu Yorke en una entrevista publicada per a aquest cap de setmana al diari The Sunday Times. “Potser massa temps”, hi afegeix Greenwood, amb complicitat fraternal.
Una gira sense sorpreses
Lluny del tòpic del geni esquerp i hermètic, al llarg de l'entrevista Yorke s’hi mostra tendre, irònic i fins i tot vulnerable. Parla obertament del dol per la mort de Rachel Owen, la seva primera parella, i de com aquella pèrdua el va obligar a aturar la màquina: “No havia tingut temps de plorar. La música sempre ha estat un refugi, però hi ha moments en què fins i tot tocar fa mal”. També confessa que la seva relació amb la fama continua sent ambivalent: “No m’agrada que em projectin coses a sobre, però és ridícul, tenint en compte la feina que faig”. El descans, però, ha servit per reconciliar-los. Ed O’Brien, guitarrista i sovint la veu més transparent del grup, admet que va arribar a sentir-se “acabat amb Radiohead”: “Vaig passar una depressió profunda. Però, quan vaig sortir-ne, vaig entendre com m'estimo els meus companys”. Jonny Greenwood, que ha treballat amb Paul Thomas Anderson i músics de l’Orient Mitjà, descriu la seva relació amb Yorke com un diàleg constant entre obsessió i confiança.
L’entrevista recorre la seva trajectòria —de Pablo Honey a Kid A, passant per OK Computer, declarat “millor disc de tots els temps” per més d’un mitjà britànic— i revela una dada curiosa: la cançó Let Down ha ressorgit a TikTok i fins i tot ha entrat a les llistes de Billboard, gairebé trenta anys després. “Els adolescents estan deprimits, és música trista!”, bromeja O’Brien, recordant el comentari dels seus fills. Radiohead, que sempre han fugit de la repetició i del confort, també afronten la seva pròpia complexitat política. Sense preguntes vetades, Yorke parla de la polèmica actuació a Tel-Aviv el 2017 i de les crítiques rebudes per part del moviment BDS: “És una prova de puresa, una mena de caça de bruixes”. Greenwood, casat amb una artista israeliana, lamenta que “l’esquerra busqui traïdors mentre la dreta busca conversos”. Tots dos admeten que la qüestió els pesa, però també reivindiquen la llibertat de col·laborar amb músics d’arreu.
Som cinc tipus normals que encara discutim sobre com prenem el te
A la pràctica, el retorn també és un acte de redempció. L’estiu passat, durant uns assajos a Londres, van repassar el seu repertori cronològicament, “per veure si encara hi havia màgia”, explica Yorke. N’hi havia. Tant, que van sortir-ne amb una llista de 65 cançons possibles per a la gira. “En tocarem la meitat, si tenim sort”, diu Greenwood. El baixista Colin Greenwood ho resumeix amb humor: “Som cinc tipus normals que encara discutim sobre com prenem el te”. Yorke, sempre irònic, tanca l’entrevista amb una picada d’ullet, parafrasejant una de les seves cançons més populars: No surprises: “A la gira no hi haurà sorpreses”, diu. I riu del seu propi acudit, sabent que, per a milions de fans, qualsevol retorn de Radiohead és exactament això: una gran sorpresa.