Tarragona, 17 de setembre del 1751. Fa 275 anys. La família Mas-Montagut, propietària de l’obrador de cera del carrer de la Merceria, fundat, segons alguns testimonis documentals, cent vint anys abans (1631), obria la primera botiga de la ciutat. Uns mesos abans, els Mas-Montagut havien decidit sacrificar un espai de l’obrador per a destinar-lo a un nou i revolucionari ús: l’exposició i venda de la producció pròpia. La cereria del carrer Merceria —popularment coneguda com a "Casa Corderet" per una vistosa fornícula interior— seria pionera d’un fenomen que, a Catalunya, s’anomenaria "parar botiga". Què va impulsar els Mas-Montagut a transformar l’arquitectura del seu negoci? Per què els obradors catalans es van llançar a "parar botiga"?
Qui eren els Mas-Montagut?
Els Mas-Montagut eren una família de l’oligarquia urbana de la ciutat, propietaris d’una casa pairal situada a la cantonada dels carrers de la Merceria i dels Calderers. Segons les fonts documentals, la seva fortuna procedia d’una activitat molt lucrativa a l’època: la fabricació de ciris, espelmes i torxes de cera, que es destinaven a la il·luminació d’edificis religiosos i de palaus de les oligarquies locals. La cera era el sistema d’enllumenat de les classes privilegiades, a diferència del poble menut, que ho feia amb oli. I els Mas-Montagut proveïen de cera edificis com la catedral, el palau del Patriarca (la residència dels arquebisbes) o els temples parroquials de la ciutat i, entre altres, els palaus civils dels Canals (latifundistes agraris) i dels Castellarnau (negociants de fusta).
Quina funció tenia el carrer de la Merceria el 1751?
A mitjan segle XVIII, Tarragona era una petita ciutat de 7.000 habitants (Barcelona en tenia 50.000 i Reus uns 8.000), reclosa, encara, a l’interior de la muralla romana. I el carrer de la Merceria —en aquell moment, porxat a banda i banda— era un dels principals eixos viaris de la ciutat: unia el palau del Patriarca (posteriorment desaparegut, 1813) i la plaça de les Cols (el cap del carrer Major, amb l’ajuntament vell, el peu de les escales de la catedral i l’espai destinat a mercat de la verdura). És fàcil imaginar el perfil de les persones que el 1751 transitaven cada dia per davant de l’obrador de cera dels Mas-Montagut: jerarquies eclesiàstiques, autoritats civils i militars relacionades amb el poder eclesiàstic i proveïdors de l’arquebisbat (negociants i pagesos).
D’on venia aquell revolucionari model comercial?
La botiga moderna sorgeix a Londres a finals del segle XVII i és fruit d’un procés de substitució de les parades dels mercats ambulants —de venda de productes de luxe— per establiments fixos, dotats d’una sèrie d’elements que esdevindran clàssics d’aquest nou model comercial: aparadors, taulells, lleixes. Però el fenomen de transformació d’una part de l’espai de fabricació a venda i exposició, i que, també, incorpora els clàssics elements de la botiga convencional, sorgeix a la mateixa època (finals del XVII i inicis del XVIII) a París i a les ciutats del nord de la península italiana (Venècia, Verona, Bolonya, Milà, Torí). Els fabricants catalans van advertir un canvi de cicle econòmic (la superació de la postguerra successòria) i van adoptar i adaptar un exitós model que ja triomfava a fora.
Els Mas-Montagut, pioners a "parar botiga"?
No sabem quina va ser la primera botiga moderna de Catalunya. Però el que sí que sabem és que els Mas-Montagut van ser uns pioners d’aquest model revolucionari. Vivien en un dels indrets més estratègics de la ciutat. Socialment i econòmicament. I això devia tenia molta importància. Però aquell transcendental pas es produiria quan es van convèncer que aquella posició estratègica els oferia la possibilitat real d’implantar aquell model que triomfava fora i explotar una via de negoci fins llavors inexplorada. Les elits catalanes de l’època ja gravitaven cap a la ideologia precapitalista que impulsava un nou model econòmic basat en la inversió (en producció) i en la reinversió de les plusvàlues (increment del mercat) amb l’objectiu posat en el benefici màxim.
El paisatge socioeconòmic era favorable a la inversió?
La resposta a la pregunta és sí. La postguerra del conflicte successori hispànic (1705-1714), que s’havia perllongat per espai de tres dècades llargues (1716-1750), semblava superada. La societat catalana, malgrat la tributació de guerra que el règim borbònic continuava imposant als catalans com el preu de la derrota i de la humiliació, no hauria impedit una lenta però ferma recuperació econòmica, liderada per la classe pagesa productora, relleu de les classes mercantils desaparegudes després de la desfeta del 1714 (confiscades, exiliades o mortes). És l’època durant la qual l’aparell productiu català inicia una projecció cap a les principals places colonials hispàniques d’Amèrica, que es traduirà en una primera acumulació de capitals (base del capitalisme).
A més de cera, que venien aquelles primeres botigues?
Abans explicàvem que les primeres botigues de la història comercial es van destinar a la venda de productes considerats de luxe a l’època. A més de cera (el sistema d’enllumenat de les classes privilegiades), trobem botigues de venda de tèxtil de luxe (les famoses "indianes") o "fideuers" (en aquella època, els galets només es consumien per Nadal i per la festa major). I les botigues que sorgirien seguint les petjades de Casa Corderet no en serien l'excepció. Les fonts documentals d’aquella Tarragona del 1751 confirmen que el comerç de luxe local es concentraria al carrer de la Merceria (al voltant de la pionera Casa Corderet) i estaria format per botiguers d’"indianes", "fideuers"... i per xocolaters!!! Cera, roba fina, galets i xocolata.
Què va passar amb aquesta xarxa de comerç?
Amb el decurs dels segles XVIII i XIX i amb la variació dels hàbits de consum de la societat, els galets —que s’havien venut a granel durant generacions— van perdre protagonisme, i els "fideuers" es van transformar en adroguers de "coloniales y ultramarinos", amb una oferta molt més àmplia. Les "indianes" —estampats de luxe només a l’abast de les classes privilegiades— van desaparèixer; i els seus botiguers es transformarien en "moda y novedades", també, amb una oferta més àmplia. Els xocolaters evolucionarien cap a les modernes pastisseries i cafeteries i, sense abandonar la tradicional xocolata, incorporarien tota mena de productes dolços. Però, i els cerers? Què va passar amb els cerers? En què es van transformar les cereries?
Què va passar amb les cereries?
Casa Corderet va viure el seu particular "segle d’or" entre el 1751, data de fundació, i el i 1850, inici de la gasificació i posterior electrificació de l’enllumenat de la ciutat. Les cereries no van poder competir amb la llum elèctrica, i durant l’últim quart del segle XIX tancarien pràcticament totes les botigues de cera de Tarragona, tret de Casa Corderet, que resistiria a còpia de diversificar la seva oferta: incorporaria comestibles i ultramarins (finals del segle XIX–finals del segle XX). Fins que l’any 2000, Xavier Pagès —l’actual propietari— en prendria el relleu i recuperaria l’activitat primigènia i històrica de Casa Corderet: la producció i venda de ciris i espelmes (fabricats amb cera d’abella), complementada amb la fabricació i venda de sabons naturals.
Què ha passat amb Casa Corderet?
Actualment, Casa Corderet és el testimoni d’una activitat comercial gairebé desapareguda (la venda de cera) i de resistència del model comercial tradicional, amenaçat de desaparició (la venda de proximitat). I això, i els seus 275 anys d’història —que l’han convertida en la botiga més antiga de Catalunya (oberta ininterrompudament, radicada al mateix indret i que conserva tots els elements de la seva època fundacional)— l’eleven a una categoria mítica. La que té Casa Corderet i les més de dues-centes botigues centenàries que resisteixen escampades arreu del país. Per molts anys, Xavier Pagès, "Corderet del segle XXI" i per 275 anys més!!!