És pura estadística. Hi ha tantes cançons d'amor i desamor que, per nassos, moltes són una sobirana merda. Fer pop i cantar als sentiments és com apostar els estalvis a la ruleta: les possibilitats que surti un xurro i perdre l'oportunitat són altíssimes… Però, i si surt bé? Diuen que amb quatre nocions bàsiques, tothom aprèn a jugar-s'ho tot al vermell al casino. Però després es necessita alguna cosa més avançada perquè la banca no et desplomi. Estudiar estratègies com la Martingala, la D’Alembert, la Fibonacci… Amb les cançons d’amor i desamor, passa una mica igual.
És pura estadística. Hi ha tantes cançons d'amor i desamor que, per nassos, moltes són una sobirana merda
Qui no ha passat per una ruptura de pupita? A qui no se li ha taponat l'estómac en llegir el typing d'un ex? Que aixequi la mà aquell que no hagi experimentat aquesta sensació tan dolça i tan desesperant dels primers compassos de l'enamorament. Si el pop va de tot aquest univers és perquè d'estimar –com del cagar, diu la dita– ni el Papa se n'escapa. Si el pop ha descrit millor que qualsevol terapeuta, coach i millor amic conyàs cadascun dels fascicles del pessigolleig és perquè l'amor i el desamor, tot i ser tan habituals com els dies ennuvolats, segueixen sent un misteri (dolorós). Què fa aleshores que una cançó d'una cosa tan manida segueixi funcionant? Sens dubte, l'éstomac. L'os. La nafra. Una història. Una veritat.
Què fa aleshores que una cançó d'una cosa tan manida segueixi funcionant? Sens dubte, l'éstomac. L'os. La nafra. Una història. Una veritat
Hi ha millors cançons d'amor. Amb força i coratge. I ara “t'estimo”, es diu en català (i mal escrit, a més). T’estimu a rabiar (remix), t'estimo en català de diccionari, és exemple de la franquesa que necessita una cançó d'amor/desamor per connectar amb una audiència. Una lletra senzilla però que no tracta l'oient com a target de Pepa Pig. Accessible, encara que sense cursileries ni insípidament pàmfila. Un diàleg –res de relacions més que els fantàstics duets, salvant les distàncies, a l'estil Pimpinela– en el tema remixat amb el valencià Xperienz, d'embolcall contundent.
El tema d'Anna Ralb i el productor establert a França, pertanyent al disc de la primera (Las grietas), sona anacrònic, utilitzable en qualsevol moment. Un anacronisme –això sí– molt d'avui dia
Les cançons d'amor només ajuden quan són profundes, pous profunds. Quan el torrent sonor permet dissimular la cascada de llàgrimes amb què es reben. El tema d'Anna Ralb i el productor establert a França, pertanyent al disc de la primera (Las grietas, 2022), sona anacrònic, utilitzable en qualsevol moment. Un anacronisme –això sí– molt d'avui dia: allò subtil de la clàssica, formació de la cantant, i l'amplada de l'electrònica sincopada. És un tema que estima en diferents dialectes del català, per trams fins i tot en castellà. Anna Ralb s'esplaia en veu lírica, pretesament ballarina, com els experiments pop de la també catalana Julieta, i la gola tancada de Xperienz es dedica, molt a l'estil de Suite Soprano, a la rima, al trànsit letrístic.
Si no salpica, no llega. No ayuda. Y sin brazos sobre los que sostenerse, no hay quien lo apueste todo al rojo
"Però a la fi tot són cançons d'amor )". Així resa l'última cançó de Els Catarres con La Fúmiga, Cançons d’amor (canciones de amor), también de reciente estreno. també de recent estrena. Però no, Catarres. De la mateixa manera que hi ha cançons de desamor, i després està –espectacular mostra de tiraera– això de Shakira con Bizarrap, també hi ha cançons damor i cançons damor. En general, com carrega la cantant colombiana, en boca de tots per la disbauxa, la falta de sororitat o el simple atreviment, l'amor i el desamor, millor que sal-pique (sal-Piqué, ja han analitzat tots els semiòtics de la sala). Perquè si no esquitxa, no arriba. No ajuda. I sense braços sobre els quals sostenir-se, no hi ha qui ho aposti tot al vermell.