Qui hagués viscut un primer amor a l’Estany de Banyoles. Un lloc infinit per a un enamorat, d’aigua plana i ànecs i ànecs cridaners. Només algú de la sala n’hauria tingut la sort, aquelles hores al moll amb els peus penjant i els mosquits picant, quan el temps passava lent i la tarda d’estiu refrescava. I, si ho jutgem per la reacció del públic, cada persona té el seu Estany a la memòria. O en voldria un, perquè tothom es refia com qui s’aferra a un salvavides de les guitarres nostàlgiques i emotives de Cala Vento. Com si fossin un tresor.
El duet —cadascun al seu racó— segur que té el seu propi estany a Montgrí. Són mestres del record. I així ho han demostrat a la jornada gran del festival (a)phònica, en la seva vintena primera edició a la capital del Pla de l’Estany. Però, què fa una banda de rock encapçalant el festival de les veus? L’equip d’Alter Sinergies, organitzador de l’esdeveniment, s’ha exercit novament en el seu dret a decidir què són les veus. N’hi han hagut impecables, com les de Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi–Ciutat de Barcelona (divendres), Mar Pujol i Magalí Saré (dissabte) o Queralt Lahoz en acústic (diumenge). Carismàtiques, com la de David Carabén —també diumenge i en acústic al Claustre— explorant altres facetes del repertori de Mishima; perquè no tot és tècnica per arrelar la pell. D’això viu també la gira Brindis dels ja esmentats Cala Vento, que celebraven deu anys damunt dels escenaris. Deu anys ja? ¿Un esdeveniment musical ancorat en guitarra i bateria? ¿És la música popular només record i celebració col·lectiva? El futur acaba essent una repetició del present. Com ho van demostrar la intergeneracionalitat del concert dels autors de Casa linda (2023) o els eterns Els Pets, en l’inici del certamen dijous.
Guitarres trencades i lletres nostàlgiques
Tornant als del Baix Empordà: Cala Vento van protagonitzar un dels bolos centrals de l’edició. Van demostrar que les guitarres són vehicles de missatge, i ràpids. Brindis es deia la gira, i així la van desplegar amb efervescència. Guitarres trencades i lletres nostàlgiques, van desgranar amb ritme power pop tots els seus èxits, més els inclosos en el seu darrer projecte de versions. Especialment bonica va ser la versió de Insurrecció, dels revenedors El Último de la Fila, dedicat a l’imprescindible Quimi Portet, que diumenge explicava els detalls del seu nou llibre Cançons en bell llemosí en les activitats paral·leles (que també incloïen exposicions de tota mena). Va ser la cinquena vegada que actuaven a Banyoles: si ens fixem en la resposta del públic, ja té dret a carnet del Club Natació Banyoles. Malgrat que el cartell oferís altres tipus de música —com la proposta de Refree i Maria Mazzotta, l’al·lucinant fusió de pandero i electrònica dels flixencs Terrae, o els sempre experimentals i inquietants Tarta Relena— el que ja es coneixia va ser suficient per motivar el públic: entusiasme i actitud.
Dan Peralbo i El Comboi han protagonitzat un dels bolos més potents d’aquesta celebració de relacions i llenguatges que és el (a)phònica, un esdeveniment accessible, mimat amb detall i en què tots voldríem haver-nos enamorat
Entusiasme i actitud, les armes de Dan Peralbo i El Comboi, la revelació de la temporada passada amb el seu disc homònim. Amb guitarres i estètica més postmoderna, són hereus naturals de Surfing Sirles. A més, van culminar el seu espectacle a La Muralla amb un mashup amb Cala Vento. El bateria, Jimmy, portava els últims bolos en procés de recuperació d’una operació de canell, i tocava amb una sola mà. I com tocava. Però els padrins li van donar un cop de mà —mai millor dit. Van tornar a sonar les notes d’Abril. Que maco tot. Que maco veure que encara hi ha bandes que creuen. Un dels bolos més potents d’aquesta celebració de relacions i llenguatges que és el (a)phònica, un esdeveniment accessible, mimat amb detall i en què tots voldríem haver-nos enamorat. Però, collons, cal un estany per recuperar sensacions fantàstiques. Que se’ls ho diguin als assistents de Torelló, que es van acomiadar del festival empassats de Cupido.