Sevilla (Corona castellanolleonesa, monarquia hispànica), algun moment de l’any 1502. El comerciant judeoconvers valencià Pere Sanxís s’establia a Sevilla i obria casa de negocis al carrer Abades, a l’extrem nord de la collación (barri) de Santa Cruz —l’antic call. Aquell “desembarcament” era una operació de gran envergadura. Sanxís era el cofundador i copropietari del Banc de València (amb el comerciant genovès, i també judeoconvers, Francesco Palombaro, Palomar a la documentació castellana) i era el nebot i soci comercial del banquer judeoconvers valencià Gabriel Sanxís, tresorer de la Corona catalanoaragonesa al Regne de València i marmessor del testament del difunt Lluís de Santàngel, el banquer valencià, també d’origen judeoconvers, que havia estat el principal financer del primer viatge colombí (1492-1493).
Per què Sanxís s’estableix a Sevilla?
Quan Pere Sanxís posa els peus a Sevilla ja era un comerciant molt ric. La seva fortuna procedia de la negociació de lletres (allò que modernament es coneix com a descompte comercial i crèdit documentat) entre productors de llana castellans, aragonesos i sicilians, i manufacturers tèxtils catalans i valencians. Però Sanxís es trasllada a Sevilla perquè ha posat el focus sobre un dels productes de luxe més rendibles del moment: el sucre, anomenat l’or dolç, que es produeix a les plantacions de canya de Canàries i de la Hispaniola, i que, via Sevilla, es distribueix arreu d’Europa. A Sevilla, el comerciant Sanxís s’integra en una potent xarxa de negoci, que la investigació historiogràfica descriu com un vedat en mans del “partido fernandino —del rei Ferran el Catòlic— judeoconverso, que opera desde su base mediterranea de Valencia”.
El desplaçament de la colònia catalana cap a l’antic call de Sevilla
En l’anterior lliurament —vegeu "Qui eren els comerciants catalans que van fer fortuna a Sevilla? (II)"—, explicàvem que, inicialment (1480-1520), la colònia catalana s’havia establert a l’extrem oest de la collación de Santa Maria (a tocar de la Porta de Triana —que comunicava la ciutat intramurs amb el port— i de les drassanes). I explicàvem, també, que cap al 1520 aquesta comunitat es bifurca: una part que progressivament es traslladaria al Nou Món i una altra que, definitivament (si més no fins a les crisis de la dècada de 1550-59), es radicaria a la ciutat i es desplaçaria cap a les collaciones de Santa Maria la Blanca i de la Santa Cruz (la trama urbana de l’antic call de Sevilla). Però, en canvi, els Sanxís s’avançarien i, quinze anys abans de l’inici d’aquest procés, ja s’establirien —directament— en un extrem de l’antic call.
Els Morell i els Vendrell, veïns de l’antic call
Durant el segle XIV, el call de Sevilla va escalar a la tercera posició del rànquing de barris jueus peninsulars —darrere dels de Barcelona i de València— en volum demogràfic, pes econòmic i producció cultural. Però, primer, els pogroms de 1391 i, després, el decret d’expulsió de 1492 el van arruïnar. La sinagoga principal va ser confiscada per l’Església, adaptada al culte cristià i reconvertida en el temple parroquial de Santa Maria la Blanca. I la nova comunitat judeoconversa va abandonar el seu solar tradicional i es va dispersar. No obstant això, alguna cosa devia quedar suspesa a l’atmosfera perquè darrere de l’operació pionera dels Sanxís (1502) es produiria un silenciós moviment de compra de cases de l’antic call, que passarien a mans de nissagues de comerciants judeoconversos catalans i valencians com —per exemple— els Morell o els Vendrell.
La tràgica fi de Pere Sanxís
El 1509, la Corona va acusar Pere Sanxís de “saca ilegal de moneda-oro” (l’equivalent actual al delicte d’evasió de capitals) a través del Banc de València. Aquella acusació, probablement promoguda per la Inquisició, va tenir un efecte devastador pels Sanxís, que a causa de la seva condició judeoconversa es veurien en una situació d’absoluta desempara. La investigació historiogràfica revela que els seus negocis van entrar en una crisi irreversible, en bona part causada pel descrèdit de la investigació i el judici, i que arrossegaria els seus socis comercials, els armadors catalans Riberol, que transportaven sucre de la Hispaniola i de Canàries fins a Sevilla. La sentència li va ser desfavorable i la justícia hispànica ordenaria el seu empresonament i l’embargament de tots els seus béns (tres cases a Sevilla i una finca a l’illa del Lleó, a Cadis).
La crisi de 1557
La investigació historiogràfica no posa especial èmfasi en aquesta persecució i, en canvi, situa el principi de la fi al “segle d’or sevillà”, l’any 1557. Durant aquell any s'hi van sumar dos fenòmens que posaven fre a una dinàmica ascendent que remuntava a un segle llarg d’existència i que anunciaven una llarga crisi de final incert. La cancelleria del rei Felip II declarava la monarquia hispànica en bancarrota. Era la primera vegada des que Carles de Gant —l’hereu dels Reis Catòlics— havia articulat el gegant hispànic, i aquesta mesura va tenir un efecte devastador entre la comunitat mercantil de la ciutat, del tot abocada al negoci colonial. Aquell mateix any, també es va declarar un fenomen pestilent, com no es recordava des dels rebrots de la Pesta Negra (segles XIV i XV), i que va ser especialment mortífer als barris portuaris.
Els comerciants judeoconversos catalans i la comunitat protestant de Sevilla
Però no es pot desestimar l’existència d’un fenomen ocult que explicaria el desenvolupament d’aquella crisi. Poc abans, en algun moment de la dècada de 1540-49, s’havia produït la formació d’una comunitat clandestina luterana que predicava —secretament— des del monestir jerònim de San Isidoro del Campo —als afores de Sevilla. La investigació historiogràfica hi veu un més que probable origen judeoconvers, d’ideologia apocalíptica i de caràcter messiànic i profètic. Amb la professió del culte luterà buscaven la conciliació entre la vella i perseguida confessió mosaica, abandonada pels seus avantpassats (1492) però que continuava latent en la seva tradició, i la nova, oficial i rampant confessió d’estat cristiana, en la qual havien estat educades les dues o tres primeres generacions del món judeoconvers (segle XVI).
La caiguda del conventícula protestant
Aquesta tercera raó, poc documentada i mal estudiada, podria ser una causa afegida a la crisi que posa fi a l’empori sevillà. L’11 de novembre de 1557, el mateix any de la crisi financera i de l’episodi pestilent, queia el conventícula luterà clandestí de San Isidoro del Campo. Aquell dia, al Postigo del Aceite (entre les drassanes i la catedral), un grup d’oficials de la Inquisició aturaven, escorcollaven i detenien l’impressor Julián Hernández, popularment conegut com a Julianillo, amb una càrrega de llibres prohibits per la Inquisició i destinats a la comunitat “herètica” de San Isidoro del Campo. La caiguda de Julianillo, probablement a causa d’una delació, provocaria la caiguda de tot el conventícula: els monjos jerònims que oficiaven les misses luteranes i la seva feligresia (les elits mercantils de la ciutat).
La desaparició de la comunitat judeoconversa catalana
Aquella detenció provocaria un desplegament repressiu impressionant (persecucions, fugides a negra nit, detencions, reclusions, tortures, morts per maltractaments, judicis i sentències de mort) que acabaria amb la sobtada desaparició de la clandestina però activa comunitat luterana de Sevilla i, sorprenentment, amb la publicació del primer decret que prohibia l’ús de la llengua catalana. Què va passar exactament a Sevilla durant aquells tenebrosos dies? Quin paper tenien els monjos jerònims en la difusió del luteranisme? Cap a on van fugir els supervivents d’aquella massacre? I, sobretot, quina relació hi havia entre la desarticulació de la comunitat luterana clandestina més important de la península Ibèrica (de probable origen judeoconvers català) i la publicació del primer decret que prohibiria la llengua catalana?
