Illa de la Hispaniola, 22 de novembre de 1493. Fa 530 anys. Un comboi format per un mínim de disset naus i tripulat per més de mil cent persones ancorava a la costa nord de l’illa, allà on, un any abans (desembre, 1492), Colom havia fundat el primer assentament europeu al Nou Món: Fort Nativitat. L’extensa massa de tripulants s’explicaria perquè aquell segon viatge (1493-1494) tenia un propòsit clarament colonitzador; a diferència del primer (1492-1493) que havia estat de naturalesa exploratòria. Entre aquells primers colons hi havia dotzenes de catalans i de valencians, entre els quals destacaven una sèrie de personalitats que tindrien una importància cabdal en aquella etapa primigènia. Un d’ells seria el frare jerònim Ramon Pané, considerat el primer evangelitzador d’Amèrica. Però, què era i qui era de debò, Ramon Pané?

D’on venia Ramon Pané?

Totes les fonts documentals de l’època identifiquen Ramon Pané com a natural de Catalunya o de nació catalana. Però en cap cas revelen la data i l’indret exacte de naixement. No obstant això, la investigació historiogràfica actual estima que, per la formació adquirida i pels episodis de vida relatats, en el moment en què s’embarca podria tenir uns trenta anys; per tant, seria nascut durant la Guerra Civil catalana (1462-1472), que va enfrontar l’aliança corona-remences contra l’aristocràcia terratinent. I la mateixa investigació historiogràfica revela que Pané és un cognom que apareix amb freqüència als Fogatges de 1497 (un cens fiscal encarregat per la Generalitat) dels pobles i viles de la plana de Lleida; i més concretament de la vall alta i mitja del riu Corb: Vallfogona, Guimerà, Verdú, Maldà, Vallbona, Arbeca, Belianes o Bellpuig,

Gravat de Sant Jeroni de la Murtra (segle XVIII). Font Pinterest
Gravat de Sant Jeroni de la Murtra (segle XVIII). Font Pinterest

Com entra en contacte amb l’empresa colombina?

De nou les fonts de l’època descriuen Ramon Pané (que en alguns documents apareix, també, amb el nom de Ramon Pons), com un ermità amb un extraordinari coneixement de les propietats medicinals de les plantes. I, molt probablement per aquest motiu, a inicis de 1493 el trobem situat al monestir de Sant Jeroni de la Murtra; coincidint amb la convalescència del rei Ferran el Catòlic, que es recuperava d’unes gravíssimes ferides causades en un intent d’assassinat (desembre, 1492). A principis d’abril de 1493, Colom —recentment retornat del primer viatge— s’entrevistava amb els reis Ferran i Isabel a Sant Jeroni de la Murtra; i, allà mateix, i amb la participació d’una part destacada de les classes mercantils de Barcelona, es negociava el segon viatge. Pané sempre va ser allà com un personatge amb unes aptituds singulars.

Com viatja cap al Nou Món?

A mitjans de maig de 1493, Colom i els negociants catalans que participaven en aquella segona empresa, partien del port de Barcelona a bord de la Marigalant; una nau que, segons alguns investigadors, havia estat adquirida en algun port del Cantàbric i adaptada per un viatge transoceànic a les drassanes de Barcelona. Aquella nau, finançada pels catalans de Colom, seria la que transportaria, entre altres, Ramon Pané i el seu superior jeràrquic, Bernat Boïl, delegat plenipotenciari del Pontificat; amb la missió d’evangelitzar els indígenes del Nou Món. Però en arribar a destí, Fort Nativitat havia estat abandonat i destruït; i Colom va ordenar navegar unes quantes milles a l’est i desembarcar en un recer que albergaria la primera colònia europea de la història americana: La Isabela. Allà començaria la relació de Pané amb aquell Nou Món que s’obria als seus peus.

Gravat de Santo Domingo (segle XVI). Font Library of Congress. Washington
Gravat de Santo Domingo (segle XVI). Font Library of Congress. Washington

El primer europeu que va aprendre les llengües indígenes americanes

En l’actualitat no sabem si la colonització vikinga de Terranova que; a cavall de l’any 1000, va liderar la navegant Freydis Eiriksdóttir, la primera persona europea que va posar els peus al continent americà; va propiciar un intercanvi cultural i tecnològic amb els pobles americans. En canvi, el que sí que sabem amb seguretat és que el català Pané va ser la primera persona europea que va aprendre les llengües indígenes americanes. Ho va fer per divulgar l’Evangeli en condicions més favorables. I allò el va portar a redactar el primer assaig etnogràfic i antropològic europeu d’Amèrica. El 1498, després de cinc anys de missió evangelitzadora, es presentava al palau dels Colom, a Santo Domingo (la nova capital colonial) amb un manuscrit titulat “Relació sobre les antiguitats dels indis”.

Pané, etnògraf i antropòleg

Segons la historiografia nacionalista espanyola, aquest tractat va ser escrit en castellà. Però res ho pot demostrar, perquè el manuscrit de Pané es va perdre (o el van “perdre”), i l’exemplar més antic que es conserva no és més que una traducció al castellà del segle XVI. És molt possible que mai arribem a saber, amb tota seguretat, en quina llengua es va escriure aquell “primer llibre americà”; però és molt probable que hagués estat escrit en català o en llatí; perquè a la Catalunya de Pané, a excepció de la família Trastàmara, ningú sabia parlar castellà. I encara menys, escriure’l. El castellà era una llengua estranya i estrangera; i Pané el podia haver escrit en llatí (per una qüestió de solemnitat) o en català (per fer-lo més entenedor entre l’aparell colonial, que abans del cop d’estat de 1500 era majoritàriament d’origen catalanovalencià).

Mapa de les illes del Carib (segle XVII). Font Cartoteca de Catalunya
Mapa de les illes del Carib (segle XVII). Font Cartoteca de Catalunya

El llegat de Pané

En qualsevol cas, a través del treball de camp de Ramon Pané, coneixem —per exemple— la cosmologia dels pobles indígenes del Carib; que explicaven l’origen de l’univers a través d’uns cercles concèntrics que, als nostres ulls contemporanis, seria una premonició del Big Bang. I coneixem els protagonistes d’aquella curiosa mitologia. Atabey (la mare de les aigües i la iniciadora de la vida), protectora dels cabals fluvials, de la maternitat i de la lactància. La seva parella Yocahú (senyor de la terra i del cel), que es va encarnar en una persona per dictar les normes de la vida. Els seus fills —dos éssers de gènere masculí— Marohu (portador del temps clar) i Boinayel (portador de les pluges i dels huracans). Mites que, sorprenentment, no són tan allunyats dels personatges de l’Antic Testament judeocristià, o de la religió tradicional dels bascos.