Sevilla (Corona castellanolleonesa), en algun moment de l’any 1489. Fa 536 anys. El mercader i armador valencià Perot Miquel s’establia a la ciutat. Perot Miquel, que venia d’una breu reclusió a les masmorres del governador nassarita d’Almeria perquè era una amenaça per als comerciants locals, no seria el primer comerciant de parla catalana que arrelaria en aquella Sevilla de finals del segle XV. En aquell moment, Colom encara estava immers en els preparatius del primer viatge, però entre les dècades del 1480 i el 1550, un mínim de 200 nissagues de comerciants de parla catalana —que en el paradigma de família extensa de l’època podien representar unes 2.000 persones— es va establir al port de Sevilla. Quin paper jugava Sevilla en aquell context històric i per què el seu port es va omplir de mercaders i armadors catalans, valencians i mallorquins?
Quin paper jugava Sevilla a finals del segle XV?
Sevilla, caput mundi (capital del món). Aquesta divisa presidiria l’enlairament de Sevilla, que, entre el 1450 i el 1550, passaria de la categoria de petit port regional a plataforma de llançament de tots els viatges atlàntics que partien des dels estats governats per la nissaga Trastàmara (les corones castellanolleonesa i catalanoaragonesa). Abans que Colom possés els peus al Nou Món (1492), Sevilla ja era el punt de partida i de destí de tots els viatges —expedicionaris o comercials, d’iniciativa privada o de patrocini reial— que resseguien les, aleshores, ignotes costes atlàntiques africanes, a la recerca dels punts de proveïment d’or, espècies i esclaus —els tres productes "estrella" del comerç de l’època. Aquesta privilegiada condició seria la causa que explicaria l’atracció que despertava entre els comerciants i armadors catalans del moment.
Per què Sevilla?
Una investigació del professor Miguel Royano Cabrera, de la Universitat de Sevilla (2023), revela que a finals del segle XV, es produiria l’aparició i l'establiment a la ciutat de famílies estrangeres que actuarien com a “organitzacions mercantils i financeres insertes entre els mons mediterrani i atlàntic en un moment de construcció de nous mercats i desaparició d’altres”. Aquesta frase explica que l’elecció del port de Sevilla per a esdevenir la plataforma de llançament de tots els viatges atlàntics no és a causa, exclusivament, de la seva condició fluvial —que el fa especialment segur—, sinó que és també per la seva posició geogràfica: a prop de l’estret de Gibraltar, que, en aquell context cronològic, és el punt d’unió entre el mercat històric de la Mediterrània i la nova centralitat mundial de l’Atlàntic.
Els comerciants "estrangers" de Sevilla
La mateixa investigació revela l’existència de comunitats de comerciants estrangers que, tan aviat competien entre si, com teixien complexes aliances comercials. Però, tant si es donava una situació com totes dues alhora, aquelles comunitats de comerciants catalans (catalans, valencians i mallorquins), genovesos, venecians, toscans, sicilians, grecs, francesos, bretons, flamencs o anglesos no es veurien afectades per aquestes tensions i de seguida serien el sector més dinàmic de la societat local. Demogràficament, no devien ser, en conjunt, més del 10% de la població de la ciutat, però a diferència de l’altre 10% representat pels esclaus de raça negra (Sevilla era la ciutat europea amb el percentatge més elevat de població captiva), a finals del segle XV ja ostentaven el poder econòmic i, amb el decurs del temps, fins i tot n'ostentarien el polític.
Com era la Sevilla que va conèixer Perot Miquel
La Sevilla que va conèixer Perot Miquel era una ciutat abocada a l’activitat del port, que, com hem dit abans, per la seva condició fluvial, era molt més segur que qualsevol altre del litoral marítim (el cadenat de riba a riba, instal·lat riu avall, permetia tancar la navegació i impedir l’aproximació de naus amenaçadores). Era la primera aglomeració urbana de la Corona castellanolleonesa. Amb 80.000 habitants, triplicava la població de Toledo —capital del regne— i duplicava la de Burgos i Medina del Campo, els centres de comerç de l’interior castellanolleonès. I rivalitzava amb València (90.000 habitants) i Lisboa (60.000 habitants) pel lideratge peninsular. En aquella mateixa època, Barcelona, que es recuperava lentament dels efectes de la pesta negra i dels pogroms (segle XIV) i de les guerres civils catalanes (segle XV), censava 40.000 habitants.
Qui eren els comerciants catalans? Els Miquel
Perot es va establir a Sevilla i va progressar ràpidament. En aquesta progressió hi va tenir molta importància els seus socis comercials, els Rois, una família judeoconversa valenciana dedicada a la banca i molt ben relacionada amb la cancelleria de Ferran el Catòlic. Perot va començar amb l’exportació de llana en brut destinada als telers de València. Tot seguit, escalaria amb la importació de draps, domassos i estamenyes catalanes i seda valenciana, i la seva venda a Sevilla. I no tan sols això, sinó que els Miquel (Perot, pare, i Gaspar, fill) negociarien la importació de cereal sicilià i de sucre de les Canàries. Segons la investigació del professor Royano, durant la dècada del 1510-19, els Miquel van facturar més d’1,5 milions de morabatins, que, per a tenir una idea del que significaria, direm que seria l’equivalent al valor de quaranta edificis a Sevilla.
Qui eren els comerciants catalans? Els Font
Una altra de les primeres nissagues catalanes establertes a Sevilla seria la dels Font (que en la documentació de l’època se cita amb el cognom castellanitzat "Fonte"). Els Font, originaris de Barcelona, s’haurien establert a Sevilla el 1508 i de seguida van teixir una aliança comercial amb els Miquel. Es van complementar en l’activitat d’exportació de llana en brut —cap als telers catalans i valencians— i en la importació del tèxtil resultant un cop manufacturat. Però els Font van fer un pas més, que és el que explica l’evolució d’aquestes nissagues: van orientar decididament el focus de la seva activitat cap a l’Atlàntic (importació a Sevilla de sucre canari i or de la Hispaniola, i exportació al Nou Món d’armes i fruits secs catalans). Segons el professor Royano, durant la dècada del 1510-19 van facturar més d’un milió de morabatins.
Qui eren els comerciants catalans? Els Benavent
Els Benavent, originaris de Barcelona, serien una altra de les nissagues més representatives del poder comercial català a Sevilla. Els Benavent, a diferència dels Miquel o dels Font, eren armadors de tradició familiar. Apareixen a la Baixa Andalusia (Cadis, Jerez, Puerto Real) cap al 1502, i cap al 1510 ja s’haurien establert a Sevilla. Des d’un primer moment, s’alien amb els Miquel i, poc després, amb els Font i posen el seu estol de naus al servei d’aquestes aliances, amb resultats econòmics espectaculars. No obstant això, la investigació del professor Royano revela que els Benavent es van especialitzar en logística militar, i quan posen els peus a Sevilla, venien de prestar els seus serveis en la campanya de conquesta hispànica de la Palma (1501). Només en aquella operació, haurien obtingut un benefici de 600.000 morabatins.
Els següents lliuraments
En els següents lliuraments, explicarem a quins barris de la ciutat es van concentrar, com van articular el seu poder i com van progressar socialment i políticament en l’escala jerarquia urbana sevillana. Relacionarem altres nissagues —algunes tan importants com els Miquel, els Font o els Benavent— i d’altres situades en un segon nivell, a voltes subordinat, però imprescindibles per a apuntalar i garantir el poder de l’elit mercantil catalana de Sevilla. Explicarem com Sevilla, a partir del segon quart del segle XVI, és el trampolí d’aquestes nissagues per a accedir al Nou Món (mai no van ser vetades) i construir l’aparell comercial a les colònies hispàniques. I explicarem el seu sobtat final, relacionat amb la caiguda del conventículo de San Isidoro del Campo, una xarxa clandestina calvinista brutalment desballestada per la Inquisició.