En l'article anterior vèiem marques comercials usades com a noms comuns. Diversos lectors m'han fet arribar observacions i més exemples. No vaig reportar tots els casos possibles perquè n'hi han molts: clínex (de Kleenex; originalment se'n deia simplement mocador de paper), jacuzzi (nom d'empresa, a partir del cognom italià Iacuzzi dels seus propietaris, instal·lats als Estats Units a principi del segle XX), lot (femení, per llanterna, inspirada en el personatge bíblic Lot)... Inclús al Diccionari general de la llengua catalana d'en Pompeu Fabra (1932) hi ha la paraula kòdak significant 'càmera fotogràfica' (de la marca Kodak).

Més sobre quets i xiruques

Al parlar del calçat esportiu, comentàvem que la gent en diu vambes però també quets, sobretot a Lleida (però no només). En el món de la filologia catalana tothom té clar que ambdues denominacions venen de marques. Vambes no planteja dubtes (és la marca Wamba, inspirada en un rei visigot; aquesta marca encara existeix). En el cas de quets, però, hi han ombres. En les classes de filologia de la universitat s'explica que prové de la marca Keds; però el material d'aquesta marca és gairebé introbable (la marca va ser vigent a la primera meitat del segle XX als Estats Units, després va deixar d'usar-se i ara als Estats Units torna a córrer). En canvi, sí que existeix una marca catalana de sabates Quets! (amb signe d'admiració), de la cadena de sabateries nostrada Querol, i així ho vaig reportar. Tanmateix, en Víctor Pàmies, una mena d'Indiana Jones de la llengua catalana, va rescatar una dotzena de documents publicats a Lleida durant el franquisme i fins als anys 90 del segle XX on apareix Keds. Vet aquí un exemple del Diario de Lérida del 1967.

Les persones del món d'esplais, caus i colònies, tan arrelat a Catalunya, reben el nom de xirucaires. Això és intraduïble al castellà

Sobre xiruca ja vaig indicar que era un mot d'origen gallec però, com a marca, encunyat a Catalunya. Per falta d'espai no vaig comentar les dificultats que va tindre en Joan Coromines per a explicar-ne l'origen. En Coromines (que, a més, solia calçar-ne) va considerar la possibilitat que fos un terme d'origen basc. Però, tal com ell mateix explica en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, va comprovar que aquest calçat no es trobava fora de Catalunya; deia que a Saragossa no n'hi havia (almenys al tercer quart del segle XX); però si era un mot d'origen basc, era esperable trobar-lo a l'Aragó. El cas és que la marca era d'origen català i per això només era coneguda a Catalunya. És més: les persones del món d'esplais, caus i colònies, tan arrelat a Catalunya, reben el nom de xirucaires. Això és intraduïble al castellà...

Ja veieu les dificultats per a resseguir paraules provinents de marques. Els autors d'un diccionari castellà de final del segle XX no sabien d'on provenia chibeca. Això és perquè xibeca és una marca creada per una cervesera catalana. Qualsevol comercial cerveser d'Espanya us dirà que, a cada territori, la cervesa del país, pel que fa al consum local, guanya de golejada qualsevol altra cervesa feta en una altra zona d'Espanya. Per tant, la xibeca bàsicament es consumeix a Catalunya i les Illes (de fet, s'etiqueta exclusivament en català). Això va impedir als lingüistes castellans saber l'origen el terme.

(Agraeixo a Víctor Pàmies, Pere Saumell, Xavier Santiago, Carles Riera i Josep Ruaix diverses dades.)