El periodista Llàtzer Moix, expert en temes arquitectònics, acaba de publicar, a AnagramaQueríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio. Es tracta d'una anàlisi detallada de l'obra de l'arquitecte valencià i, sobretot, del funcionament dels seus projectes: des de l'encàrrec fins a l'amortització de les infraestructures. L'editor Jorge Herralde valora molt la tasca de Moix, que ha equiparat a la "d'un detectiu". En la presentació de l'obra, Moix va voler deixar molt clar que aquest no és un llibre "contra Calatrava", sinó "sobre Calatrava". Ara bé, va reivindicar que la tasca del periodista és, justament, buscar "aspectes de la realitat que no es volen mostrar". Sens dubte, aquest llibre treu a la llum algunes realitats que a Calatrava, i a molts dels qui li van encarregar obres, no els resultaran gaire agradables. I això que Moix no té cap problema a reconèixer alguns dels valors positius de l'arquitecte: la seva genialitat, la seva capacitat de treball... I fins i tot confessa la seva incondicional admiració per algunes de les obres de Calatrava, com l'estació de Stadelhofen, a Zuric.

Calatrava, a l'avantguarda

El 2010 Moix havia publicat, també a Anagrama, Arquitecturas milagrosas, un llibre que ja preludiava aquest. A Arquitecturas milagrosas, Moix es fixava en les estratègies de dinamització de ciutats a partir de grans projectes arquitectònics signats pels grans noms del món de l'arquitectura. I, en aquell cas, ja advertia que el cas del Museu Guggenheim de Bilbao, que havia suposat un gran èxit d'un projecte de dinamització urbana, no era tan fàcil d'imitar. Calatrava seria, doncs, el més visible d'una sèrie d'arquitectes que es van especialitzar en grans projectes arquitectònics, sovint basats en la despesa incontrolada de diners públics a partir de la voluntat dels polítics de fer grans obres per a major glòria pròpia. Un miratge molt estès en plena eufòria del totxo.

Exhaustiu

Queríamos un Calatrava és un llibre realitzat de forma molt metòdica. L'autor ha visitat totes les obres notables de Calatrava; i s'ha instal·lat durant algun temps a les ciutats on se situen, per copsar les relacions entre la ciutat i la infraestructura. Però, a més a més, ha interrogat a la gent que ha conegut al famós arquitecte en diverses fases de la seva vida: des dels seus inicis fins a l'actualitat. Durant anys, Moix ha buscat als col·laboradors de Calatrava, als usuaris de les infraestructures i, sobretot, als clients, als responsables de les institucions que li van fer encàrrecs. Desenes i desenes de testimonis passen per les pàgines del llibre, ajudant-nos a fer un retrat de l'arquitecte, però també una història completa dels seus principals encàrrecs. Malgrat tot, Moix no aconsegueix un testimoni essencial: el del mateix Calatrava, que es va negar a deixar-se entrevistar tot i que va ser contactat pel periodista. Diuen que es preocupa molt per la seva imatge i que treballa amb un equip de comunicació molt potent, que intenta influir en totes les publicacions que es fan sobre Calatrava.

Problemes, problemes, problemes

A través de la història dels projectes de Calatrava, Moix deixa clar que els problemes són més la norma que l'excepció. En primer lloc, habitualment hi ha retards substancials en l'entrega dels projectes (potser perquè Calatrava treballa amb un estudi molt més reduït del que seria convenient). L'Àgora de València es va començar a principis del 2006 i havia de servir per a l'entrega de trofeus de la regata Copa Amèrica el 2007; no va estar llesta a temps. I tampoc va estar enllestida a temps per acollir el torneig Open 500 de tennis, el 2009. Un altre dels problemes habituals és el dels sobrecostos. Sobrecostos astronòmics: moltes obres de Calatrava han duplicat o triplicat el seu pressupost. A la fi, molts dels testimonis recollits per Llàtzer Moix titllen l'arquitecte valencià de pesseter o de coses encara pitjors. Intenta treure el màxim de diners públics amb pressions als seus clients quan les obres estan a mitges i no hi ha marxa enrere possible.

No era això, companys

Un altre dels problemes habituals dels projectes de Calatrava és que ven projectes per una característica especial que al final acaba per no acomplir-se per dificultats en la seva realització. L'Àgora de València havia de tenir una part mòbil, que mai no va arribar a tenir; de fet, per això no té certificació d'acabament d'obra i legalment no hauria d'usar-se. Calatrava s'ha fet famós per planejar peces mòbils en els seus edificis que no arriben a bellugar-se mai. I, a més a més, al cap de molt poc temps, algunes de les obres de Calatrava pateixen greus deterioraments: el trencadís de l'Àgora de València es desprèn, els vidres del terra del pont de Zubi Zuri de Bilbao es trenquen i l'Ajuntament es gasta molt per restituir-les...

Pont de la Constitució a Venècia. Foto: Pixabay

De la teoria a la pràctica

Calatrava sempre ha mostrat una preocupació desbordant per l'estètica de les seves construccions: el pont de Bac de Roda no necessitava els immensos arcs que té ara, i malgrat que el seu cost només acompleixen una funció gairebé decorativa. Més greu és el cas del pont de Zubi Zuri, sobre la ria de Bilbao: té el terra de vidre per permetre que s'il·lumini mitjançant focus col·locats a la seva part inferior. Però el terra de vidre és extremadament relliscós i quan plou o gela és molt perillós. El més greu és que el Pont de la Constitució, construït posteriorment a Venècia, té el mateix problema; ha estat batejat pels italians com "el pont de les relliscades". I com que està ple d'escales, no està adaptat per a cotxets, per a maletes, ni per a cadires de rodes. Justament, Moix apunta que el que més s'ha criticat de Calatrava és la seva visió de l'arquitectura com a simple creadora de bellesa, al marge de qualsevol utilitat pragmàtica. Molts dels edificis que analitza Llàtzer Moix estan semiabandonats o subutilitzats.

El repudi

Moix insisteix que Calatrava és un gran seductor, i que gràcies a això aconsegueix molts projectes, però que les relacions amb els seus clients sovint acaben tensant-se. I explica que, finalment, el que als anys noranta era presentat als diaris com un geni espanyol amb projecció internacional, als darrers anys acaba apareixent a les primeres planes dels diaris, bàsicament, pels escàndols relacionats amb les seves obres: incompliments de contractes, sobrecostos, retards...  De fet, ha tingut processos judicials en moltes ocasions; afecten les seves obres d'Oviedo, Bilbao, Mallorca, Venècia... Alguns d'aquests casos encara estan oberts i altres han acabat amb dures sentències contra l'arquitecte. I, malgrat tot, Moix reconeix que Calatrava continua treballant en nous projectes. Fa ben poc se li va encarregar la construcció d'una torre-observatori, de 1.000 metres d'alçada, a Dubai. Calatrava assegura que si té crítiques és perquè molts el calumnien perquè l'envegen.

Els clients

Moix apunta que no es podria entendre el fenomen Calatrava al marge del període d'efervescència econòmica i política que es va viure a Espanya en temps de la bombolla immobiliària. El seu llibre deixa ben clar que l'auge de Calatrava té el seu origen en una classe política que durant molt de temps li va encarregar obres públiques.  I, en alguns casos, a desgrat dels problemes presentats en obres anteriors, se li van demanar projectes addicionals, com va passar a València: "Els clients de Calatrava no aprenen mai", assegura Moix. De fet, l'autor de Queríamos un Calatrava tem que d'aquí a uns anys tornin a aparèixer els projectes arquitectònics megalòmans a Espanya; apunta que "la vanitat dels polítics no desapareix amb la crisi. A mi no m’estranyaria que en una altra situació de bombolla immobiliària i tornessin a aparèixer clients àvids de contractar projectes d’aquest tipus. Però no serà demà mateix, com a mínim a Espanya. Ara no hi arribem".

Més que Calatrava

Calatrava va ser venut com un símbol d'una Espanya determinada: pròspera, moderna, cosmopolita, artística... I potser sí que l'arquitecte valencià va ser el símbol d'una determinada Espanya. Calatrava és l'home emblema dels grans projectes megalòmans del temps de les vaques grasses. Calatrava és l'home dels grans contactes amb polítics corruptes: amb Jaume Matas, amb el PP valencià... Calatrava és el símbol d'una modernitat consagrada al culte a si mateixa, al marge del servei als ciutadans... El llibre de Llàtzer Moix és, doncs, molt més que un llibre sobre Calatrava... És tota una metàfora de l'evolució d'Espanya en les darreres dècades.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat