Suposem que alguna vegada va existir una dona anomenada Paqui que un dia va voler morir-se. El seu desig no provenia d'un trastorn de la salut mental ni va ser una frase en sentit figurat que es diu quan una té un mal dia. Diguem que la Paqui tenia una malaltia greu: una cosa crònica, una patologia limitant que li bloquejava peus i mans i coll o qui sap quines articulacions més, igual fins i tot una malaltia que la convertia en un espectre de si mateixa, mut, sense moviment, sense independència per menjar, per dormir, per cagar, sense llibertat per decidir morir-se. Anem al 25 de març del 2021 i situem-nos sota l'empara legal espanyola. Si alguna vegada va existir una dona anomenada Paqui que un dia va voler morir-se, aquell dia ja va poder fer-ho i també tots els que van seguir. Podia dir-li a un metge que l'ajudés sense repercussions legals ni agonies, que la sedés, que degotés les seves medicines per controlar la seva mort desitjada i així anar-se'n amb orgull, amb el cap ben alt, sense fissures, traient les tisores a les mateixes Moires per tallar al seu aire el fil de la seva vida i dominar el seu destí. Aquella data s'havia aprovat la Llei de l'Eutanàsia
El 28 de març de 2005, no. I si aquesta presumpta Paqui ho va desitjar llavors, hauria hagut de menjar-se les seves barreres, el seu desconsol, la seva pena i el seu desig. Tret que un doctor deixés de sentir-la per escoltar-la, i decidís que la voluntat serena i benintencionada d'un ésser humà envers la seva pròpia existència val més que un paper mullat. Això és exactament el que li va passar a la Carmen, una pacient de 82 anys amb una esperança de vida d'unes quantes hores. Quan va ingressar a urgències, tant ella com la seva filla li van demanar al sanitari que la va atendre que acabés definitivament amb el seu patiment, que allò ni era vida ni era res ja, i així va ser com el metge es va saltar el protocol mèdic i li va injectar 50 mg de clorur de potassi en vena: la nostra Paqui, la seva Carmen, va morir al cap de pocs minuts. No només va escoltar i va actuar, el metge, si no que ho va apuntar: era la primera vegada que algú deixava constància escrita de l'ocorregut. Mesos després, l'hospital —no la família— el va denunciar i va ser acusat d'homicidi. Es deia Marcos Hourmann i es va convertir en el primer condemnat a Espanya per eutanàsia.
El mateix Hourmann que ara puja a l'escenari del Teatre Goya per explicar la seva experiència amb el desig que el públic qüestioni el seu cas i emeti el seu propi veredicte. Sense massa floritures ni ornaments forçats, el doctor argentí, que mai no va ser inhabilitat ni enviat a presó perquè va arribar a un acord amb la fiscalia, recrea a Celebraré mi muerte un vaivé d'emocions i sensacions que s'entremesclen entre els records professionals i els que pertanyen a la seva vida privada, potser bastions històrics que expliquen per què aquell dia de març va decidir no només subministrar-li el còctel mortal a la moribunda, sinó apuntar-ho a l'informe. Es tracta d'un monòleg interessant i necessari que obre interrogants sobre els perquès de la jove llei que ja permet l'eutanàsia a Espanya, i que també qüestiona el control humà del conservadorisme sota el paraigua de la preocupació i la cura. I és que, si l'objectiu de l'ésser humà és viure amb dignitat, per què no tenir el dret també de morir amb ella?
Èticament o judicialment? Potser la millor notícia de Celebraré mi muerte és que permet ferse la pregunta amb serenitat i sense trampes
Dirigit per Alberto Sant Juan i Víctor Morilla, i encara en cartellera un parell de dies —els dimarts 15 i 22 de novembre—, el text teixit a sis mans juntament amb el mateix protagonista busca crear sinergies i empatia amb l'espectador convidant a sis anònims a pujar a l'estrada per observar les expressions de Hourmann amb ull clínic i apuntar la seva sentència en un paper en blanc, encara que també és una representació que, segurament a propòsit, evidencia la bretxa entre allò que està bé i el que no ho està. Innocent o culpable? La pregunta, tan òbvia en els primers segons, es cargola depenent del punt en la que neixi. Èticament o judicialment?, va sortir en un paperet. Potser la millor notícia de Celebraré mi muerte és que permet ferse aquesta pregunta amb serenitat i sense trampes. El seu argument no intenta ni adoctrinar ni alliçonar ningú: simplement s'asseu a la cadira i recita que ja no hi ha por, amb la tranquil·litat que se sent en haver fet allò que et permet dormir la primera nit, encara que les conseqüències incontrolables del després siguin moltes altres nits sense dormir.