He llegit No prendràs el nom de Déu en va (Editorial Fragmenta) de l’Ignasi Moreta i puc dir, malgrat la distància en tots els sentits que aquí vull explicar, que m’ha deixat tranquil·la. El segon manament és el cinquè llibret de la sèrie dels deu manaments que em passa per les mans i, amb el d’en Jordi Graupera, és el llibre en què qui l’escriu ha fet la feina. La feina de posar context històric i religiós al manament, de procurar intuir quin significat se li va donar aleshores i quin té ara, no només des del punt de vista de la seva acceptació o rebuig social actual, ans també dins de la seva tradició religiosa institucionalitzada.
L’Ignasi Moreta no fa un llibre d’opinió en què es relaciona amb el manament des del seu prejudici o la superficialitat que li assumeix, sinó que va al fons del manament i al fons de totes les seves interpretacions possibles
L’Ignasi Moreta no fa un llibre d’opinió en què es relaciona amb el manament des del seu prejudici o la superficialitat que li assumeix, sinó que va al fons del manament i al fons de totes les seves interpretacions possibles per, valent-se de pensadors diversos, repensar-lo i assenyalar aquelles interpretacions que a l’hora de la veritat van contra el manament mateix. M’ha deixat tranquil·la, doncs, perquè amb la col·lecció dels deu manaments de Fragmenta de vegades m’ha fet la sensació que no tots els autors tracten el fons de la cosa conscients o sabedors de què és la Llei de Déu. O de quines conseqüències personals i col·lectives té quan s’instaura al cor de qui vol seguir-la. A No prendràs el nom de Déu en va, el manament no és una excusa on encabir idees preconcebudes, sinó que fa de nucli de tota la tesi. No és un punt de partida: és el centre on orbiten les idees.
Cerca i indagació
Amb tot, llegint l’Ignasi Moreta, de vegades he pensat que no sempre pot resistir-se a ser allò que vol rebatre. De fet, no sé si mai s’hi pot resistir ningú. És una sentència un pèl severa, així que m’avindré a desenvolupar-la de bon grat. L’autor explica que el segon manament és la religió advertint-nos dels perills de la religió mateixa. Explica, per exemple, que és font de dogmatismes i que “tots els dogmatismes obeeixen a la mandra de pensar i repensar, d’entendre la vida intel·lectual com una indagació constant”. També explica que determinades lluites de poder en nom de l’Evangeli constitueixen una “traïció” al cristianisme i que són accions blasfemes. Així mateix, Moreta se serveix de la perspectiva de la teologia negativa per farcir el seu posicionament i sentència que “tota afirmació sobre Déu és, en últim terme, una blasfèmia”.
Moreta se serveix de la perspectiva de la teologia negativa per farcir el seu posicionament i sentència que 'tota afirmació sobre Déu és, en últim terme, una blasfèmia'
El que cal, doncs, és fugir de les grans veritats i substituir-les per una actitud de cerca, d’indagació, de tempteig. Però diu l’Evangeli de Mateu “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren”. L’actitud de cerca i indagació des de la fe implica, en algun moment, arribar a uns sentits que creiem veritables, viure d’acord amb aquests sentits –sense mandra– i, per tant, que n’hi hagi alguns que considerem falsos. No cal ser inamoviblement categòric, però la cerca implica troballa. En algun moment, l’experiència de Déu –o l’externalització d’aquesta experiència– demana de definicions que, del marc de l’autor, podrien esdevenir blasfemes perquè limitarien Déu.
“Si reflexionem sobre Déu i en parlem atribuint-li les nostres dèries, el segon manament ens recorda que els nostres discursos són blasfems perquè consisteixen a prendre el nom de Déu en va". “En va” es pot omplir de tants significats del mot “dèria”, però. Aleshores, quan podem parlar de Déu? Si no cal mai o sempre és en va, això no és tan coercitiu com el sentit de la blasfèmia fonamentalista? Es pot sospitar del discurs religiós que es formula amb anunciats asseveratius i, a través de la sospita i la cerca, acabar-los validant? Pot haver-hi una via entre el fonamentalisme i l’escepticisme que permeti la cerca personal i no negui allò que es “troba”?
Si l’espiritualitat és horitzontal i la religiositat és vertical, totes dues juntes fan una creu que, al final és la que defineix el cristià comú
Quan escric que el llibre no sempre pot resistir-se a allò que critica ho escric perquè de vegades sembla que l'autor, parlant de “traïció” o de blasfèmia, per exemple, es posi en la mateixa posició d’àrbitre del bon ús i el mal ús del nom Déu que en un inici pretén rebatre. És com si la base que sosté el llibre desautoritzés el llibre mateix. Em sembla que passa perquè està escrit contra un perfil concret de persona religiosa que en realitat no existeix del tot. O de què se’n magnifica la presència. Fins i tot el cristià més dogmàtic ha de fer una recerca personal, partint de l’actitud d’indagació de què parla Moreta, per poder arribar a reconèixer com a cert el dogma i poder viure-hi en conseqüència. Si l’espiritualitat és horitzontal i la religiositat és vertical, totes dues juntes fan una creu que, al final és la que defineix el cristià comú. Potser són aquests buits els que han fet que No prendràs el nom de Déu en va a part de deixar-me tranquil·la, m’hagi deixat amb ganes de continuar llegint i de, precisament, continuar indagant.