Què passa quan deixem de veure un conflicte com una disputa i el convertim en una amenaça? Aquesta és una de les preguntes que recorre El conflicto no es abuso (Capitan Swing, 2026), de Sarah Schulman, un assaig publicat originalment el 2016 que qüestiona la tendència contemporània a interpretar determinades disputes com a situacions d’abús. La seva distinció de partida és clara: el conflicte és una “lluita de poder”, mentre que l’abús és “poder sobre algú”. Confondre les dues situacions, defensa l’autora, pot transformar disputes negociables en processos de culpabilització, exclusió i càstig.
Schulman no nega l’existència de l’abús ni la necessitat de protegir-ne les víctimes. El que li interessa és el moment en què una situació conflictiva passa a ser interpretada com una amenaça i la resposta s’intensifica. En una conferència a la Seattle Public Library, l’autora explica que aquesta preocupació parteix, en part, del treball de la treballadora social Catherine Hodes, que va estudiar com es poden confondre determinats conflictes amb situacions d’abús.
El conflicte, part inevitable de les relacions humanes
En una entrevista amb SAD Mag, Schulman desenvolupa la seva distinció entre “lluita de poder” i “poder sobre algú” i defensa que el conflicte forma part inevitable de les relacions humanes. El problema, segons l’autora, apareix quan una persona interpreta qualsevol qüestionament, desacord o incomoditat com una agressió. Aquesta percepció pot desencadenar una resposta desproporcionada i fer escalar encara més la situació.
La seva anàlisi va molt més enllà de les relacions personals. El llibre passa per les parelles, les amistats i les comunitats, però també per la policia, la criminalització del VIH, el racisme i l’ocupació israeliana de Palestina. En una entrevista amb Literary Hub, Schulman explica com el trauma pot arribar a convertir-se en una forma de dominació: una persona o un grup que ha patit pot acabar projectant el seu dolor sobre altres persones i exercint poder sobre elles.
El càstig com a resposta
Aquesta idea porta Schulman a qüestionar també les categories de víctima i agressor. Qui té el poder de definir-se com a víctima? Qui és escoltat quan denuncia un dany? I què passa quan una persona amb més poder aconsegueix imposar la seva interpretació dels fets? Per a Schulman, el llenguatge de la victimització també pot ser utilitzat per institucions o individus que exerceixen poder.
La resposta que proposa és menys intuïtiva que el càstig. L'activista defensa la responsabilitat comunitària i el que anomena el “deure de reparació”: reconèixer el dany, assumir responsabilitats i intentar reparar-ne les conseqüències. En una entrevista amb Truthout, l’autora arriba a parlar de “group-help” —ajuda col·lectiva—, en contraposició al self-help —autoajuda—: una manera d’entendre els conflictes en què les comunitats participen activament en la seva resolució, en lloc de limitar-se a assenyalar un culpable.
Això implica també una crítica a la resposta institucional. Schulman alerta que recórrer automàticament a la policia o a mecanismes punitius pot reforçar les estructures de control en lloc de solucionar el conflicte. Evidentment, no proposa ignorar els casos d’abús, sinó preguntar-se quina resposta és adequada en cada situació i si el càstig és sempre l’única sortida.
Desigualtat de poder (i de capacitats)
És també aquí on apareix la principal dificultat del llibre. La frontera entre conflicte i abús pot semblar clara sobre el paper, però és molt més complicada quan hi ha desigualtats de poder reals. La proposta de Schulman pot ajudar a qüestionar acusacions precipitades, però també obliga a preguntar-se fins a quin punt parlar de “sobrereacció” pot acabar invisibilitzant experiències reals de violència.
Potser el valor de El conflicto no es abuso és precisament que no ofereix una fórmula fàcil per decidir qui és la víctima i qui és l’agressor. Tal vegada un altre dels valors és l'habilitat de capgirar uns conceptes i definicions que es donaven per vàlides, abans d'enfrontar-se al llibre. L'autora defensa que el conflicte no és necessàriament un fracàs de les relacions: pot ser també l’espai on apareixen les diferències i on aquestes poden transformar-se —sempre que hagi habilitat i capacitat per fer-ho—. Ara bé, no es tracta d'un llibre per devorar de pressa i corrents, cal comprendre'l i assimilar-lo. Especialment perquè Schulman va més enllà de buscar culpables. Cal assumir que el conflicte forma part de la vida col·lectiva i que gestionar-lo exigeix responsabilitat, autocrítica i, quan sigui possible, reparació. La pregunta punyent que planteja és si som capaços de resoldre el conflicte, sense convertir-lo automàticament en una guerra entre víctimes i agressors.