Barcelona, 22 de maig de 1412. Fa 614 anys. El Dietari de la Generalitat consigna: “Digmenge, a XXII de maig, en Barchinona. Festes de Cinquogema”. Aquesta anotació és un dels esments documentals més antics de l’existència de la Pasqua Granada i ens explica que, pel cap baix, fa més de sis segles que aquesta diada té un caràcter festiu. Però, per què la Pasqua Granada és una diada festiva? Què rememora la Pasqua Granada en el calendari litúrgic cristià? I, sobretot, és realment una festa d’origen cristià? O és la superposició d’una celebració cristiana sobre una festa pagana? I, si és així, quin era el significat d’aquesta celebració pagana abans de ser suplantada?
Què rememora la Pasqua Granada en el calendari litúrgic cristià?
Segons la litúrgia cristiana, la Pasqua Granada, Pasqua de Pentecosta o Pasqua Cinquagesma —també, popularment, segona Pasqua— és una diada que se celebra cinquanta dies després del Diumenge de Resurrecció. Per tant, sempre cau en dilluns (set setmanes de set dies més l’endemà). I, en conseqüència, té també una evident relació amb el número set (set setmanes de set dies), que en la tradició judeocristiana simbolitza la satisfacció que produeix la perfecció, la plenitud i la totalitat divina. Per exemple, en el llibre del Gènesi s'hi diu que Déu va crear el món en sis dies i el setè va descansar per a contemplar la seva obra.
I en el cas de la Pasqua Granada, els Evangelis diuen que, l’endemà de set setmanes de set dies transcorregudes des de la resurrecció de Jesucrist (que comptabilitzaven cinquanta dies), l’Esperit Sant va davallar fins a posar-se sobre un petit grup dels apòstols del Messies i els va assignar la missió de divulgar la paraula del Mestre; és a dir, l’evangelització de l’urbi et orbi (de les ciutats i dels països que els envoltaven). I, amb relació a tot això, els Evangelis diuen també que, per a poder portar a terme aquesta missió, en aquell moment, l’Esperit Sant els va dotar de la virtut de la glossolàlia, que era la capacitat d'entendre i parlar totes les llengües del món.
Però, aquest és realment l’origen de la festa?: la tradició jueva
El cristianisme beu directament de la tradició jueva. De fet, es pot considerar que el cristianisme és una escissió del judaisme que s’hauria començat a produir durant l’època de predicació de Jesucrist (del 27 al 33 dC) i que es confirmaria, definitivament, amb el Concili de Nicea (325). I això explica l’arrel jueva de la Pasqua Granada, que, evidentment, és anterior —en el temps— a la cristiana. I, segons la tradició jueva, aquesta festivitat litúrgica mosaica és anomenada Xavuot, que en hebreu significa 'la festa de les setmanes' i que commemora el dia que, al cim del mont Sinaí, Déu va lliurar a Moisès la Torà o taules de la Llei, on hi havia escrits els Deu Manaments.
El Xavuot té una gran importància en la litúrgia jueva, perquè representa el moment en què el poble d’Israel —la nació escollida per Déu, segons la tradició jueva— rep de la divinitat el codi civil, moral i religiós que, a partir d’aquell moment, regirà la llei i les normes —és a dir, la vida— de la comunitat. I això explicaria per què les jerarquies eclesiàstiques medievals van superposar la Pasqua Granada al Xavuot. El missatge que es projectava era claríssim: els evangelistes eren els legítims hereus de Moisès i la paraula que predicaven —l’ideari de Jesucrist— era la veritable continuació (l’adaptació a la nova realitat del moment) de les taules de la Llei del mont Sinaí.
Però, a Catalunya, la Pasqua Granada és la suplantació del Xavuot jueu?
És del tot segur —de fet, està perfectament documentat— que les comunitats judeocatalanes medievals celebraven el Xavuot. Però la resposta a la pregunta que planteja el títol del paràgraf és que no. A Catalunya —i, més concretament, a Barcelona i en alguns pobles i viles del país— la Pasqua Granada cristiana es va superposar sobre una festa pagana indígena —de la cultura nord-ibèrica— anterior a l’evangelització d’aquella societat. Un cop el cristianisme va esdevenir la confessió oficial de l’Estat romà (segle IV), les jerarquies eclesiàstiques van superposar les tres pasqües cristianes a les festes primaverals paganes relacionades amb els cicles de la natura i de la vida.
Coincidint amb la festa pagana de celebració de l’aparició de les primeres tiges i fulles (la transformació cromàtica del color de la terra erma per l’efecte del rigor hivernal al verd de la restauració del cicle vital de la natura), hi van situar la Pasqua de Rams. Coincidint amb la festa pagana de celebració de la floració (el punt central en el camí entre el despertar de la natura i la collita del fruit), hi van situar la Pasqua Florida. I, coincidint amb la festa pagana de culminació d’aquest cicle vital (la maduració del fruit), hi van situar la Pasqua Granada. En aquest punt, és important destacar que granat significaria que el gra del cereal ja estava ben format i que la sega era a tocar.
Però, per què la diada de Pasqua Granada no és festiva a tots els pobles de Catalunya?
L’anotació del Dietari de la Generalitat de 1412 —tot i que hi detalla, específicament, “en Barchinona”— convida a pensar que, en aquell moment (inicis del segle XV) i en aquella Catalunya (bàsicament rural i agrària), la Pasqua Granada era una festa generalitzada. En l’actualitat i passats sis segles (amb una ocupació borbònica i una ocupació franquista, entre moltes altres onades devastadores), és encara una diada festiva al cap i casal del país i en 149 pobles i viles del Principat. Però també hem de pensar que en el decurs dels segles han aparegut advocacions que es professen a partir d’un fenomen d’abast local i que han deixat la Pasqua Granada sense la naturalesa festiva inicial.