Barcelona, 29 de novembre del 1833. Fa 191 anys. La fàbrica tèxtil Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia iniciava la seva activitat. Poc després, seria la primera fàbrica de la península Ibèrica que introduiria la màquina de vapor com a força motriu. La Bonaplata disparava el tret de sortida de la revolució industrial a Catalunya, però no era la primera iniciativa de la història fabril del país. Catalunya havia iniciat el procés d’industrialització a finals del segle XVII, amb la implantació de fàbriques que havien superat el model tradicional d’obrador artesanal. Posteriorment, durant el segle XVIII, aquell teixit industrial primigeni es consolidaria i Barcelona esdevindria un gran centre industrial a escala continental. Però on estaven situades, com s’organitzaven, què produïen i a on exportaven aquelles primeres fàbriques de Barcelona?
Les primeres fàbriques catalanes
La primera fàbrica catalana (el primer centre de producció modern) no va arrencar a Barcelona, sinó a Reus, que durant els segles XVIII i XIX seria el segon centre fabril del país. Va ser la fàbrica d’aiguardents Heathecat & Crowe, de producció i exportació d’aiguardents, fundada a finals del segle XVII i creada pels anglesos Arthur i Gilbert Heathecat, Joseph Shallet (cònsol anglès a Barcelona) i per Mitford Crowe (més tard, el representant de la reina Anna Stuart a les negociacions entre el govern anglès i el partit austriacista català, que desembocarien en el Tractat de Gènova, 1705, la rebel·lió catalana contra Felip V). La posterior ocupació borbònica de Catalunya (1707-1714) destruiria tot el teixit industrial del país i aquelles iniciatives pioneres (les que havien seguit a la de Reus) van desaparèixer per sempre.
Les primeres fàbriques de la postguerra
La postguerra del conflicte successori va ser molt llarga. Catalunya va trigar dècades a iniciar la recuperació econòmica. La mort o l’exili de les classes mercantils catalanes, la pèrdua dels mercats internacionals (Anglaterra i els Països Baixos, tradicionals enemics dels Borbons) i la fiscalitat de guerra imposada com un càstig per la rebel·lió, van sumir Catalunya en una profunda depressió econòmica. Però cap al 1740 (una generació després de l’ocupació) es manifesten uns primers símptomes de recuperació. L’elit pagesa i els botiguers del país inicien el camí de substitució d’aquelles classes mercantils malaguanyades per l’ocupació borbònica. En aquell moment apareixen les primeres fàbriques de producció d’un article que revolucionarà l’economia, l’urbanisme i la societat de Barcelona: les indianes.
Què eren les indianes?
Les indianes eren un tipus de teixit estampat amb colors molt vius que, històricament, s’havia importat des dels seus tradicionals centres de producció: Alep i Esmirna (a l’imperi otomà). Aquests centres històrics de producció rebien la matèria primera des de Bengala, Coromandel i Gujarat (a l'Índia), la manufacturaven i l’exportaven cap a Liorna (la Toscana), Marsella i Barcelona, que eren els grans centres de redistribució d’aquest teixit. Aquesta ruta es va començar a desintegrar a partir del moment en què aquells fabricants catalans de la postguerra, que havien ocupat l’espai de les malaguanyades classes mercantils pioneres, decideixen assumir la totalitat del cicle: importació de matèria primera-manufactura de la indiana-exportació. A partir d’aquell moment, el paisatge fabril de Barcelona viuria una autèntica revolució.
Les primeres fàbriques d’indianes
Aquells primers fabricants d’indianes de la postguerra successòria no tan sols van prescindir dels tradicionals centres de manufactura, sinó també dels centres de producció de matèria primera. Aquella idea obeïa a una “estratègia circular” que es revelaria molt lucrativa. Les fàbriques d’indianes de Barcelona es proveirien de dues fonts de matèries primeres: el cotó en floca o en brut s’importaria des de les colònies hispàniques d’Amèrica (principalment Riu de la Plata i Louisiana). Un cop aquella matèria primera havia estat transformada en indianes a les fàbriques de Barcelona (i a les de Reus i Mataró) s’exportaria als mercats americans. Les oligarquies agràries colonials (les proveïdores del cotó en floca a la indústria catalana) eren les principals consumidores de la indiana manufacturada a Barcelona.
Per a què es feien servir les indianes?
Tenim la idea que les indianes es van emprar, exclusivament, per al vestuari femení. I això no és del tot exacte. Si bé és cert que, a partir de la fabricació d’indianes catalanes, es va produir una revolució en el vestuari femení —tant a Europa com a Amèrica—, també ho és que aquelles teles estampades en dissenys alegres i en colors —clarament contraposades a l’estètica d’èpoques anteriors— es van emprar per a la confecció de certes peces de vestuari masculí (mocadors, corbates, mitges, folres de barrets) i de vestuari infantil i de parament de la llar (roba de llit, cortines, tapisseria dels mobles) i, fins i tot, folrat de parets interiors i, en ocasions especials, ornament de façanes. Naturalment, el consum d’aquest producte estava associat, exclusivament, a les classes privilegiades de la societat.
Les fàbriques d’aiguardent
També a partir del 1740 es va recuperar la fabricació i exportació d’aiguardent. Les fàbriques destruïdes durant la guerra no van ser recuperades, però sí que ressorgiria el sector, sobretot a Reus, seguint les petjades de la indústria tèxtil de la indiana. Inicialment, l’aiguardent de Reus tindria un paper subordinat a l’“estratègia circular” dels fabricants d’indianes de Barcelona. Aquests fabricants també es proveïen de lli manufacturat, que arribava en corrons des dels telers d’Escandinàvia. Aquelles importacions de matèria per a ser transformada (seria estampada —i convertida en indiana— a les fàbriques de Barcelona), es pagava en espècie: aiguardent de Reus, molt apreciat a l’Europa atlàntica. Posteriorment, els mercats europeus generarien una demanda exclusiva d’aquest producte, que inspiraria la cita “Reus, París, Londres”.
En el lliurament de demà, explicarem de quina manera aquestes fàbriques van influir en el dibuix urbanístic i arquitectònic d’aquella Barcelona de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, reclosa a intramurs per imposició punitiva del règim borbònic. Veurem quins eren els “barris industrials” de Barcelona, quines eren les grans fàbriques de la ciutat i com aquests espais fabrils convivien amb l’estrès que patia l’espai residencial.
