Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.
El poema d'avui és de Joan Manuel Homar (Barcelona, 1952), Premi Joan Alcover 2017.
ELS IDUS DE MARÇ
En el quaranta-quatre abans de Crist,
quan els idus de març ja s’apropaven,
un fosc presagi inquietà Calpúrnia,
que intuïa el perill a prop de Cèsar
i l’advertí molts cops, mes fou en va.
Al Senat, esperava encara Cèsar
estar entre els seus: ignorava que el mal
que ha d’arribar, acaba arribant sempre.
I li tornà de fosca cendra el rostre
sota la pluja dels punyals ferotges.
Ningú no demostrà compassió
i els llavis de Pompeu petrificats
en un mordaç somriure s’entreobriren.
Cobert el rostre i sobre el marbre estès,
Cèsar moria, a la fi allunyat
de les vides que duia incorporades.
Durant els idus tan temuts de març,
quina metzina cau damunt del món?
Per què no ens avisà ni un sol oracle
del mal que estava a punt de succeir?
Creix el perill i no sabem què ens salva.
Aquests idus de març no duen dagues,
sinó el silenci a les ciutats desertes
i l’aire transparent dels temps de Cèsar.
Aquests dies de març la mort amaguen
embolcallada amb una paradoxa:
com més mortal el món, més bell es torna.