Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.

Avui tenim un poema del jove escriptor Carles Morell (Artès, 1992), guanyador del 50è Premi Amadeu Oller.

 

UN SOL MOMENT, VERMELL                

                           

Amb Oscar Peterson

 

Notes, acords, escales, la fresca de les nits

entre les tres alzines, al costat del sorral

on hi ha el temps aturat d’alguna melodia

primera, vella, sons que no puc recordar

pro que em marquen el pas com l’asfalt, com el sol,

com el deure que surt d’algun racó amagat

darrere d’una porta. Te l’he explicada, aquesta?

Quan baixava les aigües damunt de les espatlles

del meu pare —baixant pas a pas, res a dir,

amb la boca tancada—, ell anava avançant

cap a l’altra paret, cap al fons del mirall,

i per tal que pogués arribar a aquell final

de les aigües de sang, prou diferent d’aquest,

ell quedava cobert totalment força estona.

Des del fons, amb els braços, com un cos que no hi és,

amb un últim esforç, em llançava endarrere.

I ara que visc les notes, els acords, les escales,

d’aquest tren de la nit que em fa tastar passat,

veig les aigües vermelles, veig les aigües on érem.

On baixem tots dos junts avançant lentament.

Pas a pas, res a dir, amb la boca tancada.

I amb el cos enfonsat, amb la força dels braços,

m’envia al fons dels anys, i ho taco tot de sang

mentre em pregunto quan, que quan vindrà el moment,

un sol moment, vermell, carregat de braçades,

en què veuré la llum borbollejant feliç,

en què veuré el seu cos sortint de la piscina.