Barcelona, 5 d’agost del 1391. Fa 634 anys. Hora foscant. Una turbamulta formada per gent de totes les edats i condicions —des de cavallers fins a rodamons desclassats— esbotzava la porta de llevant de la muralla del call, situada sobre el quadrant nord-oest de l’actual plaça Sant Jaume, i, un cop a l’interior de l’històric barri jueu barceloní, es lliurava al saqueig dels obradors i cases del barri i a l’assassinat de les persones —fins i tot a la massacre de famílies senceres— que defensaven les seves llars i els seus negocis. L’assalt al call de Barcelona se saldaria amb la mort d’entre 250 i 300 veïns, i amb la destrucció —per sempre— del call més ric i més poblat dels països de la Corona catalanoaragonesa. Però, per quines veritables causes es va produir aquella explosió de violència?
Què era el call de Barcelona?
La comunitat jueva de Barcelona remuntava la seva existència, pel cap baix, a l’època carolíngia (segle VIII). L’any 801, les comunitats jueves de la Girona carolíngia i de la Barcelona andalusí havien estat decisives en les negociacions per a obrir les portes de la ciutat als exèrcits de Carlemany. Però el call —el barri on es concentrava la comunitat jueva local— es formaria posteriorment (segles XI i XII), i el 1391 Barcelona ja tenia dos calls: el call major (el vell) i el call menor (el nou, edificat per a encabir-hi el creixement demogràfic de la comunitat jueva local). En conjunt, aplegaven uns 5.000 habitants (4.000 el major o vell i 1.000 el menor o nou), que representaven el 15% de la població de la ciutat (40.000 habitants).
El fals mite del jueu ric, avar i usurer
El call de Barcelona —com qualsevol altre call de la Mediterrània o del continent europeu— era una reproducció a escala del conjunt de la societat de la qual formava part. A l’interior del call hi havia economies familiars molt riques, altres de riques, altres de ni riques ni pobres, altres de pobres i n’hi havia que eren pobres de solemnitat. L’única diferència respecte al món exterior (el món cristià) era que els calls havien desenvolupat uns mecanismes de solidaritat que assistien els més vulnerables de la comunitat. Aquests mecanismes són sempre presents en la tradició jueva que es divulga des de la sinagoga, però s’haurien intensificat, especialment, durant la llarga i terrible crisi que seguiria a la pesta negra (després del 1351).
El vaixell de Mallorca
Segons les fonts documentals, el pogrom de Barcelona s’inicia el mateix dia 5 d’agost del 1391. A migdia d’aquella fatídica jornada, va fondejar al port de Barcelona un vaixell procedent de Mallorca i els seus mariners van escampar la notícia que tres dies abans (el 2 d’agost) la turbamulta havia saquejat i destruït el call de Palma. Les mateixes fonts revelen que durant la tarda es van produir reunions i moviments de grups espontanis que instigaven al pogrom. Aquests grups estarien liderats per elements del baix clergat que difonien un missatge que ja havia fet cert recorregut: “La pesta negra va ser un càstig diví. Déu ens va castigar amb la pesta negra perquè permetem que els assassins del seu fill visquin entre nosaltres”.
La primera veritable causa
Però aquest discurs només era un pretext. Perquè, si bé és cert que els primers pogroms es produirien quasi mig segle abans, coincidint amb l’arribada de la pesta negra —assalt dels calls de Barcelona, Cervera i Tàrrega (juny-juliol, 1348)—, també ho és que el més mortífer d’aquells episodis precedents —assalt al call de Sagunt (novembre, 1348)— va ser exclusivament perpetrat per elements de les classes nobiliàries de València cap-i-casal. I en aquest punt és quan apareix la primera veritable causa: l’assalt al call de Sagunt es va produir en el context de la Guerra de la Unió (1347-1348), un conflicte civil que enfrontava l’estament de la corona —el rei— contra la noblesa valenciana —els militars i terratinents agraris del regne.
Per què la noblesa valenciana va atacar els jueus valencians?
Quan es va produir el precedent de Sagunt (novembre, 1348), regnava Pere III, un monarca autoritari i pioner de les polítiques preabsolutistes de la cancelleria barcelonina baix-medieval. Aquestes polítiques, que tenien l’evident propòsit de trencar el clàssic equilibri de poders del règim feudal (corona-noblesa-jerarquies eclesiàstiques) en benefici, naturalment, de l’estament reial, van xocar amb els poderosos estaments nobiliari i eclesiàstic valencians, que es rebel·larien (Guerra de la Unió) no tan sols per a conservar la seva quota de poder, sinó, fins i tot, per a incrementar-la. I les comunitats jueves valencianes, tradicionals aliades de la corona, esdevindrien l’objectiu dels enemics del rei i de les seves polítiques.
El precedent de Sagunt
El precedent de Sagunt (novembre, 1348) —més que els de Barcelona, Cervera o Tàrrega (juny-juliol, 1348)— és molt important per a entendre la gènesi del fenomen antijueu del 1391. Sagunt revela que la tradicional teoria que els grans pogroms del 1391 es van iniciar a la Corona castellanolleonesa i es van estendre cap a la Corona catalanoaragonesa com el contagi d’una pesta, té molts punts foscos. Perquè si bé és cert que els grans pogroms del 1391 sorgeixen a Sevilla (juny, 1391) —després d’una dècada de prèdica incendiària i apocalíptica que ningú es va molestar a aturar— i que en qüestió de setmanes ja afectaven València, Palma i Barcelona, també ho és que el paisatge social i econòmic castellanolleonès i catalanoaragonès eren molt diferents.
El pogrom castellà i el clima de guerra santa
La prèdica del religiós castellà Fernando Martínez tenia un component clarament ideològic. La Sevilla del fanàtic ardiaca d’Écija és, en aquell moment, la frontera castellanolleonesa amb el regne nassarita de Granada, i els pobles de la seva campiña —com la mateixa Écija— són sovint objecte de mortífers combats i víctimes d’una gran inseguretat que impedeix l’enlairament econòmic del territori. Fernando Martínez és un sinistre agitador que predisposa la massa per a una “guerra santa” contra l’islam, i assenyala els jueus castellanolleonesos com uns perillosos aliats dels jueus granadins i nord-africans per la tradicional bona relació d’aquests darrers amb els poders musulmans dels seus territoris.
El pogrom català i el clima de preguerra civil
L’any del pogrom (1391), Pere III ja és mort (1387) i regna el seu fill i successor Joan I, però persisteix el clima de conflicte, ara soterrat, entre l’estament reial —per una banda— i els estaments nobiliari i eclesiàstic —per una altra. Amb els jueus, que conserven el seu paper d’aliats del rei —i, per tant, d’objectiu dels enemics de l’estament reial— i amb un gran escàndol de despesa supèrflua i de corrupció desbocada a la cancelleria, que afecta la credibilitat de Joan I i intensifica el clima de conflicte. Els pogroms de València, Palma i Barcelona (juliol-agost, 1348) esclaten de manera seguida als de Sevilla, Còrdova i Toledo (juny, 1348), però no ho fan per les mateixes causes, sinó que, simplement, es propaguen perquè el context propi els és molt favorable.
Per què el poble de Barcelona va assaltar el call de la ciutat?
Resulta plausible, fins i tot és molt probable, pensar que aquella part que va assaltar i destruir el call no s’empassés a ulls clucs el discurs del baix clergat que liderava aquella orgia de violència. Però, en canvi, el va comprar perquè en aquell escenari de crisi i de misèria, el fals mite del jueu ric i acaparador s’havia dimensionat extraordinàriament. Aquella part del poble que va participar en aquella orgia de sang i de mort ho va fer per un interès purament material. No tan sols van rampinyar diners, joies, aliments i roba de les cases, i eines de treball i matèria primera dels obradors. També van destruir tots els documents bancaris, i, a falta d’un registre general, tots aquells deutes van quedar extingits. Aquesta va ser la segona causa.
