En aquest punt de l’invent, costa trobar sèries que realment et sorprenguin. És culpa dels algoritmes, de la saturació de l’oferta i també de la falta d’idees, que ha portat els gèneres a agafar-se, massa sovint, a les fórmules tradicionals. Aquests darrers dies ha estat fàcil llegir comentaris hiperbòlics a propòsit de Pluribus, la nova creació de l’autor de Breaking Bad i Better Call Saul, Vince Gilligan. I segur que molts i moltes s’ho han pres amb una certa incredulitat, ja que la plataforma Apple TV només ha estrenat tres dels seus nou episodis. Però, sense que serveixi de precedent, l’entusiasme està més que justificat. Dit d’una altra manera, els tres episodis són millors que la immensa majoria de sèries que s’han estrenat aquest any i a bona part dels anteriors. Què els fa tan especials? Doncs que, d’entrada, costen d’explicar. S’han de veure per entendre la seva magnitud. La sèrie és, de moment, tan inclassificable, tan diferent de la resta, que mentre la mires no pares de fer-te preguntes i dibuixar un somriure entre còmplice i desconcertat. En aquest temps de titulars per nombre de caràcters, que no puguis fer una sinopsi breu d’una ficció diu molt de la seva singularitat. A què es pot atribuir? Indiscutiblement, a Gilligan, l’home que ens va regalar Walter White i Saul Goodman, però també a l’actriu Rhea Seehorn, que només per les primeres escenes de l’episodi pilot ja mereixeria tots els Emmy del món.
Sèrie única
Sense revelar més del necessari, es podria dir que Pluribus és com una trama de La dimensió desconeguda passada pel filtre de la sàtira política moderna, però amb derivades cap a la crònica emocional d’aquests temps de simulacres. Tot comença amb el descobriment d’un misteriós senyal (extraterrestre?) que degenera en una catarsi a escala mundial. El resultat és que el món tal com l’hem conegut fins ara es transforma, fins al punt que la societat es torna estranyament uniforme i desbordant de felicitat. És així per a tothom excepte onze persones repartides per tot el planeta. I entre elles hi ha Carol, una escriptora d’Albuquerque que no té cap intenció de deixar-se seduir per aquesta onada de suposat bon rotllo.
Això pot servir com a argument, però la veritable gràcia de Pluribus és que mai segueix els camins que n’esperes i que el seu to és poc comparable a res que haguem vist abans. Hi ha qui l’ha comparat amb Severance, però en realitat l’únic en què connecten és l’afany de trencar esquemes. Mentre la mires, rius, t’espantes, t’esgarrifes i et desarmes. Però tens molt clar que estàs veient una sèrie única, una genialitat que ho hauria de fer molt malament per perdre el rumb i que et torna una imatge molt nítida, i per tant terrorífica, dels temps que ens ha tocat viure.