Breaking Bad. Estem tan acostumats a sentir aquest títol, fins i tot, en molts casos, a mencionar-lo quan parlem de les millors sèries de la història, que no ens parem a pensar en el seu significat. Per evident que sembli, Breaking Bad vol dir convertir-se en dolent. La sèrie ens anuncia, des del seu títol, l’arc que tindrà el protagonista al llarg de cinc temporades. No hi ha secrets. Vince Gilligan tenia molt clar la història que volia explicar des de l’inici, anant des d’un punt A a un punt B, i segurament aquest és el secret de la seva excel·lència. Fa que la sèrie sigui rodona. No hi falta ni hi sobra res. Només és l’extraordinari viatge de Walter White fins a convertir-se en una altra persona. “Say my name”: és Heisenberg.
Més viu que mai
El viatge comença amb el diagnòstic d’un càncer. Walter White és un professor de química amb problemes econòmics incapaç de fer-se respectar i amb una actitud passiva davant la vida. Però saber que li queda poc temps li provoca un canvi de mentalitat. Vol deixar diners a la seva família per quan ell ja no hi sigui, i per això comença a cuinar metamfetamina amb l’ajuda del seu exalumne Jesse Pinkman.
Però és el benestar de la família el motor real del protagonista? O ho és fer-se valer com no ho havia fet mai abans? Aquestes preguntes que creixen al mateix ritme que l’ambició de Walter és el que fa tan interessant la sèrie. La complexitat psicològica d’un home que descobreix que el tràfic de drogues, la violència i el poder el fan sentir molt més viu del que s’havia sentit mai abans. I això és el que el trenca, això és el que el converteix en un villà.
El viatge de l’antiheroi
I el nou Walter White, aquest Heisenberg ambiciós, poderós i maquiavèl·lic que s’intueix des de l’inici i que va creixent fins a explotar del tot a la darrera temporada, és el que anomenem un antiheroi. Un personatge amb qui l’espectador empatitza com si fos l’heroi de la història, però que realitza accions moralment reprovables.
D’antiherois n’hem vist molts a la televisió: Tony Soprano, Dexter, Frank Underwood, Rick Sánchez… Però el que fa especial el cas de Walter White és que no se’ns presenta com a tal des de l’inici, sinó que fa un viatge per arribar-hi. Seria el famós viatge de l’heroi que apareix en tantes històries de la nostra cultura (Star Wars, Harry Potter, Matrix…) traslladat a l’antiheroi. Una idea revolucionària.
L’excel·lent execució
Però l’arc del protagonista no és l’únic element que fa de Breaking Bad l’obra magistral que és. Perquè la idea no seria res sense una bona execució. I l’execució, aquí, tant per part de l’equip tècnic com de l’equip d’actors, és sempre excel·lent.
La cinematografia de la sèrie l’eleva per sobre de la resta gràcies a la voluntat d’anar més enllà amb la càmera i buscar la forma més interessant de narrar la història a través dels plans. Aquesta preocupació estètica sumada a l’impecable disseny de producció són el que creen les icòniques imatges que fan més memorable la sèrie, com la d’aquella autocaravana enmig del desert d’Albuquerque.
També la fan memorable les seves interpretacions. Liderats per un Bryan Cranston que realitza una classe magistral de què vol dir actuar, tot el repartiment està magnífic: Aaron Paul com a Jesse Pinkman, Anna Gunn com a Skyler i Dean Norris com a Hank.
Cada un d’ells amb el seu propi viatge, però sempre sota l’ombra de Walter White. Una ombra tan allargada que es propaga molt més enllà de la sèrie, deixant una clara influència en sèries posteriors com Ozark o Narcos, però, sobretot, en la cultura popular, espai reservat només per a les obres més rellevants.