Llegir hauria de ser un plaer. Una invitació a imaginar, a descobrir mons i veus que ens fan créixer. Des del meu punt de vista, quan la lectura es converteix en una obligació freda i imposada des de dalt, perd tot el sentit, i això és exactament el que passa amb el Pla lector a molts instituts: allò que neix amb la millor de les intencions acaba convertint-se en un maldecap, tant per a l’alumnat com per al professorat.

Llegir per obligació

Llegir per obligació. Com es pot pretendre que els adolescents associïn la lectura amb un hàbit desitjable, si els escurcem l’únic moment del dia en què poden respirar, socialitzar i ser ells mateixos? El pati no és només un espai d’esbarjo; és un territori simbòlic on passen coses fonamentals per a l’adolescència: amistats, confidències i complicitats. Després de gairebé dues hores de classe, vint minuts de lectura obligatòria no només no crea lectors, sinó que més aviat crea més aversió i rebuig cap a la lectura. Ara bé, cal dir-ho clar: la culpa no és dels docents ni dels equips directius. Al contrari, molts professors intenten fer mans i mànigues per donar sentit i cabuda a aquest pla, adaptant-lo i buscant fórmules més engrescadores. El problema ve de més amunt: d’un sistema educatiu que, un cop més, decideix aplicar una “mandanga” pedagògica uniformitzada, sense tenir en compte la diversitat real dels centres i les necessitats concretes del seu alumnat. Llegeixo al web de la Generalitat que un dels objectius del Pla lector de cada centre és “desenvolupar els tres eixos de la Competència lectora (saber llegir, llegir per aprendre i gust per llegir) per formar lectors competents”. Permeteu-me que me’n rigui, d’aquest objectiu...

Després de gairebé dues hores de classe, vint minuts de lectura obligatòria no només no crea lectors, sinó que més aviat crea més aversió i rebuig cap a la lectura

Perquè… sí, hi ha instituts on el Pla lector sí que funciona. Centres on ja hi ha una base sòlida, on l’alumnat té un entorn familiar que acompanya, on la biblioteca del poble és viva i accessible, on hi ha temps i recursos per acompanyar la lectura d’una manera atractiva. En aquests casos, el pla pot ser un bon complement. Però què passa en aquells instituts on les necessitats urgents són unes altres? Parlem de centres on el repte és que l’alumnat vingui a classe cada dia. En aquests contextos, el Pla lector no només no funciona, sinó que es viu de manera negativa: com una imposició aliena i desconnectada de la realitat. L’alumnat no ho percep com una oportunitat, sinó com un robatori del seu temps lliure i un càstig lector. I els docents, que prou feina tenen a mantenir la motivació i el vincle amb l’alumnat, es veuen forçats a aplicar una mesura que ningú no ha consensuat amb ells.

Un pont cap a la llibertat

A més, en molts centres el Pla lector es tradueix en el fet que tothom llegeix el mateix llibre. Una lectura uniforme que ignora la diversitat d’interessos, ritmes i necessitats. A veure, senyors dels despatxos i dels trajes, no havíem de procurar oferir una atenció i educació personalitzada per a cada alumne? Potser si deixem que els nois i noies llegeixin el que volen (amb supervisió de cada elecció, és clar), apareixeria l’espurna de l’interès. En alguns instituts això passa: se’ls permet portar llibres de casa, escollir els seus títols, i fins i tot compartir lectures entre companys. Però de seguida topem altra vegada amb la realitat: hi ha famílies que no es poden permetre comprar llibres o que no tenen accés a la biblioteca. El resultat? El dret a triar lectura, que hauria de ser bàsic, torna a quedar limitat per qüestions econòmiques. I així és com, un cop més, les desigualtats s’accentuen. Els alumnes amb més recursos poden triar i experimentar la lectura com un acte de llibertat. Els altres, sovint, han de conformar-se amb el que marca la llista comuna, o amb el llibre que “toca” perquè el centre no pot oferir alternatives més atractives o, com a mínim, diverses. Amb aquest panorama… Frustració generalitzada assegurada. Els alumnes no llegeixen per plaer, sinó perquè “toca”. I això és el pitjor que es pot fer amb la lectura: associar-la a un càstig.

Els alumnes no llegeixen per plaer, sinó perquè “toca”. I això és el pitjor que es pot fer amb la lectura: associar-la a un càstig

Llegir és massa important per deixar-ho en mans d’un pla mal pensat i mal executat. La lectura hauria de ser un pont cap a la llibertat, no un mur. Si de debò volem formar lectors, cal canviar el xip: donar-los llibertat de triar què volen llegir, vincular les lectures a allò que els interessa de veritat (música, sèries, videojocs, youtubers, temes socials). Crear espais de lectura voluntaris, trobades amb autors, clubs de lectura on la conversa sigui tan important com el llibre, etc. I, com sempre, jo tampoc tinc la solució a tot, però dir les coses pel seu nom no ens hauria de fer por. Està bé que siguem crítics amb el que fem i amb les coses de les quals participem, i no passa res per reconèixer que una proposta no funciona. Rectificar no és un fracàs, és la condició necessària per avançar, i potser només així aconseguirem que llegir torni a ser allò que mai hauria d’haver deixat de ser: un plaer i no pas una condemna.