"A tots els polítics els vindria molt bé escoltar la nostra cançó Un día de mierda, que parla de ressaca però és una cançó molt alegre", declaraven Sidonie recentment en una entrevista. Mala idea. Dies més tard, el PSC començava a usar el seu tema Estáis aquí als seus mítings de campanya. La banda catalana va fer un comunicat expressant el seu cabreig. No els havien demanat permís. Tampoc era la primera vegada que un partit polític o govern feia servir sense el seu consentiment alguna de les peces del seu repertori. El 2004, el Ministeri de Treball i Afers Socials va tirar del seu tema Feelin' Down sense la seva aprovació.

Tampoc han estat els únics músics utilitzats com a il·legítima banda sonora per polítics i candidats.

Macaco

Macaco ha patit la pirateria política per partida doble. El cantant barceloní es va mostrar especialment enfadat a les passades eleccions catalanes perquè el PP va utilitzar el seu tema Seguiremos, en un míting de Mariano Rajoy i Xavier García Albiol. "No són els únics [els del PP], altres partits també ho han fet amb les meves cançons, sense cap permís. Estic fart, és indignant... Fart de polítics, de totsss! Parlen de justícia i roben i roben sense pietat!", es va alliberar Macaco en el seu compte d'Instagram. Pitjor encara, al 2009, Falange Española va fer servir de sintonia d'un espot per a les eleccions europees la seva cançó Moving.

 

 

Manu Chao

El 2008, Manu Chao, músic icona del moviment antiglobalització, va denunciar que el PP asturià posava als mítings La trampa sense el seu consentiment. És un tema inclòs al disc Próxima estación, Esperanza (2001). La lletra de la cançó descriu la decepció d'algú que se sent enganyat, se suposa que per Zapatero. És normal que atragués els conservadors. Als antípodes ideològics del Partit Popular, Chao no només va denunciar la ursurpació: va declarar que si mai havia volgut prestar la seva veu a cap dels partits tradicionals, amb representació parlamentària, menys encara al PP.

 

 

Love of Lesbian

El PP torna a reincidir en un cas d'apropiació indeguda. Aquest cop, la infractora és María Dolores de Cospedal i les víctimes, Love of Lesbian. A les passades eleccions autonòmiques a Castilla-La Mancha, en finalitzar els actes de campanya de la candidatura de Cospedal, es projectava un vídeo promocional que tenia com a banda sonora Fantastic Shine. És el mateix que havia usat Damm, amb permís, en una de les seves campanyes estiuenques. "No han demanat permís, no poden utilitzar-lo i ens posarem en contacte amb ells", van reaccionar Love of Lesbian quan van saber que Cospedal era fan seva. "No volem cap enfrontament ni polèmica amb cap partit, només defensar els nostres drets".

MGMT

MGMT van irrompre en escena el 2008 amb el seu àlbum de debut, Oracular Spectacular (2008). Un treball d'indie pop lisèrgic que incloïa peces tan addictives com "Time to Pretend" o "Kids". Aquest poder d'atracció va seduir els assessors de la UMP francesa de Nicolas Sarkozy, que van incloure el segon dels senzills com sintonia en els actes del seu partit. Quan els nord-americans els ho van retreure, els homes de Sarko van admetre l'error. El més sorprenent és que es van oferir a pagar-los... un euro! a canvi de seguir utilitzant-la. Ja pots imaginar quina va ser la resposta de MGMT.

 

 

Neil Young

A còpia de declaracions i propostes provocadores, Donald Trump s'ha convertit en el gran animador de les primàries republicanes per a les eleccions presidencials nord-americanes del 2016. Directe, arrogant i reptador, una de les primeres víctimes de les maneres del magnat ha estat Neil Young, que ha vist com Trump s'agençava sense permís del seu himne Rockin' in the Free World. Neoliberal a ultrança, l'elecció de Trump té sentit. El músic canadenc va mostrar la seva disconformitat al seu compte de Facebook. Trump va replicar penjant una foto a Twitter en què se'ls veu saludant-se amistosament (la que apareix a la home d'aquest blog). Young va contraatacar explicant que aquest retrat era d'anys enrere, quan buscava finançament per al seu projecte Pono, un servei de música digital. Els mantindrem informats del resultat del proper combat.

 

 

Bruce Springsteen

Després d'un disc d'acústica ombrívola com Nebraska (1982), Springsteen va reaparèixer dos anys més tard amb un àlbum de rock musculós: Born in the USA, amb què va aconseguir la seva cota màxima de popularitat (la de qualitat va a gustos). Potser per la seva portada, aquest cul emmarcat en una enorme bandera nord-americana, l'elapé i més concretament el tema homònim que li dóna títol, van ser entesos com un exaltat cant patriòtic. Ronald Reagan el va fer sonar en diversos actes i va citar el Boss com un model a seguir. El polític no va entendre el que veritablement volia expressar Springsteen: una crítica al tracte dispensat als veterans del Vietnam. Si bé en aquell moment la reacció de Springsteen va ser més aviat tèbia, amb el pas dels anys ha estat un dels músics que més obertament s'ha postulat a favor del Partit Demòcrata.

 

 

Sam Moore

Barack Obama ha estat un dels polítics que ha gaudit de més prestigi entre els artistes. Només cal recordar aquell Yes, We Can que li van dedicar alguns dels noms més rellevants de la música i el cinema. No totes les estrelles, però, li van donar suport en aquella històrica campanya de 2008. Entre aquests, la llegenda del soul Sam Moore, de Sam & Dave. Els assessors d'Obama es van obstinar a utilitzar el tema Hold on, I'm Comin, però Moore s'hi va negar argumentant que el seu vot "és una qüestió molt privada entre jo mateix i l'urna". Això sí, després de la reelecció d'Obama, quatre anys més tard, Moore va oferir un concert privat a la Casa Blanca.

 

 

Tom Petty

2008 va ser el particular annus horribilis de John McCain, el republicà que va ser derrotat per Obama. Un dels principals motius del seu desastre electoral pot atribuir-se a l'irresistible magnetisme del seu contrincant: probablement, no hi havia polític que pugués plantar cara a Obama. Una altra de les causes és que no va trobar banda sonora apropiada per insuflar confiança al seu electorat potencial. En el decurs de la campanya va rebre la queixa de fins a nou autors demanant-li que deixés d'utilitzar els seus temes. Entre ells hi havia Tom Petty, que es va negar a cedir el seu clàssic I Will not Back Down.

 

 

Calle 13

El grup porto-riqueny de rap mai ha amagat el seu compromís polític amb l'esquerra. Per això no van acabar de veure amb bons ulls que l'opositor veneçolà Manuel Rosales utilitzés ¡Atrévete te, te! a la campanya del 2006. René Pérez i el seu germanastre Eduardo Cabra no van trigar a demanar-li a l'equip de Rosales que deixessin de fer sonar la cançó. Els de Rosales no es van atrevir-vir-vir, a fer-la servir més.

 

 

Roberto Carlos

A l'altre extrem polític veneçolà, Nicolás Maduro es va agençar el tema de Roberto Carlos Detalles per a la campanya en què es convertiria en successor d'Hugo Chávez. Indignat amb la situació, el cantautor brasiler va requerir oficialment que no tornés a sonar cap cançó seva en cap acte relacionat amb Maduro. De passada, va reclamar els drets d'autor acumulats.