Al seu perfil a les xarxes socials es defineix com a periodista de cine, com a entretenidor i com a amant de la profunditat i de la diversió. I com a fanàtic de Bergman (podem apostar que no escull entre Ingrid i Ingmar), dels Sugus, d'Arale i de Manel (Captatio benevolentiae podria ben bé ser la banda sonora del seu biopic, si algú el fes). Del mític Snake Plissken, dels caramels Pez, d'Arvo Pärt i del Colajet. Després de compartir amb ell dues dècades treballant a la revista Fotogramas, on fou redactor en cap des de finals de 1995 i fins al 2018, el signant d'aquest article podria ampliar el llistat: Gracita Morales i Katharine Hepburn, Alain Delon i Mi tío Jacinto, les rimes poca-soltes, les revistes del cor i un grapat d'altres passions que el bo d'en Pere Vall Karsunke (Barcelona, 1965) potser no voldria veure publicades, ni aquí ni enlloc. Cap fanatisme, però, com el què sent per la seva persona favorita del món, el seu nebot Simó.
La seva bonhomia i el seu entusiasme s'han deixat veure en unes 165 pel·lícules, curtmentratges, sèries i videoclips
Aquí no hem vingut a fer-li la punyeta amb informacions privilegiades, i sí a parlar amb ell sobre la seva faceta de rei del cameo del cinema català i espanyol. La seva barba espessa (que uns comparen amb la del doctor Bacterio i ell, amb la de Keanu Reeves a Molt soroll per no res), la seva bonhomia i el seu entusiasme s'han deixat veure en unes 165 pel·lícules, curtmentratges, sèries i videoclips. Cent seixanta-cinc, poca conya! Es diria que ningú apareix a tantes ficcions audiovisuals, en pantalles petites o grans, com ell. Periodista cinematogràfic de referència, savi i humil, sempre armat d'una curiositat infinita i inesgotable, el Pere fa més de trenta anys que combina el seu ofici amb una afició que va començar per casualitat (a Visions d'un estrany, l'any 1991, quan treballava al departament de publicitat de la desapareguda Lauren Films) i que va continuar aprofitant els seus contactes en el món del cinema. Avui, el nostre home és quasi un talismà per productors i cineastes que el disfressen, el col·loquen darrere la barra d'un bar, el fan cantar el Rossinyol que vas a França (ho feia a la sèrie Jo mai, mai), el posen a resar vestit de monjo franciscà, el fan ballar (a La filla d’un lladre) o, fins i tot, el maten a trets.
El Peter Sellers de l'Eixample
Responsable de comunicació dels barcelonins Cinemes Girona, col·laborador a mitjans com les revistes Fotogramas, Serra d'Or i Entreacte, el diari Ara, o el programa Vostè Primer de RAC1, entre d’altres (fa més coses, però no és qüestió de publicar el seu CV), el Pere va per la vida com el Peter Sellers d’El guateque, potser el personatge que més l’inspira. Bona elecció, no hi ha dubte, tot i que podem assegurar que no provoca els enormes maldecaps que Hrundi V. Bakshi a la festa de Blake Edwards. Ens explica que participar en papers minúsculs al cinema, entre l’extra i el cameo, és ben satisfactori: "Em dona molt. En l'àmbit professional, saber com funciona un rodatge, conèixer els tempos, els equips i com funcionen exactament, la construcció de la ficció, la importància que tots els equips estiguin ben coordinats... Posar-me a les ordres d'algú diferent, seguir uns altres horaris, unes altres indicacions. I després, com a persona supernormal que soc, i des de la modèstia, m’agrada molt convertir-me en personatges absolutament fascinants, allunyats de la meva manera de ser, no introvertits com soc jo. Em fa molta il·lusió arribar a un rodatge i que hi hagi gent que sàpiga qui soc i em rebi amb un somriure, i que em digui que em va maquillar, o que em va vestir, o que em va dur en cotxe, en no sé quin altre rodatge".
El destí, o la casualitat, vol que, a la taula del costat del bar on xerrem amb en Pere, ens trobem amb l'actor Tony Corvillo, amb qui el Pere havia compartit escenes a dues pel·lícules de Salomon Shang, el director que va convertir-lo en proxeneta que acabava cosit a trets a El asesino a sueldo (2009), i en un delinqüent de pa sucat amb oli i barretina al cap a La llegenda de l’innombrable (2009), una de les poques vegades en les quals ha tingut paper amb frase (una que ell mai no diria a la vida real: "En què podem ajudar-te, subnormal?"). També el sentíem parlar a una pel·lícula de culte, La mesita del comedor (2022), en una escena en un supermercat amb Estefanía de los Santos i Itziar Castro, enyorada amiga personal del Pere.
Un crack amb una filmografia magnífica
Li preguntem a Corvillo per la perícia davant de la càmera del Pere: "És un crack!", respon convençut l'actor, que és a punt de muntar una escola d'interpretació: “Et convidaré a venir a fer una xerrada”, li diu. Es percep respecte i estima (també us diré que és del tot impossible no estimar el Pere), malgrat que el protagonista d’aquesta entrevista no deixi de ser un intrús divertint-se entre professionals de la interpretació. I si a La llegenda de l’innombrable trascendia el cameo, també ho feia a una producció internacional com El monje (2011), rodada a Santes Creus i dirigida per un Dominik Moll que el va escollir personalment per ser un dels franciscans que més es deixen veure al costat del protagonista, un tal Vincent Cassel. Més enllà de Shang i Moll, compte amb els cineastes que l’han tingut a la seva filmografia: ha repetit sovint amb Cesc Gay (a Sentimental o a Una pistola en cada mano, on bufava les espelmes d'un pastís d'aniversari), amb Maria Ripoll (a También esto pasará o a Rastres de sàndal), amb Joaquim Oristrell (a Dieta mediterrània o a la sèrie Felipe y Letizia), o amb Javier Ruiz Caldera (a Wolfgang, Spanish Movie, on compartia escena amb la gent de La hora chanante, o Anacleto, agente secreto, on si us hi fixeu el veureu amb un turbant al cap). També ha estat reincident amb Judith Colell, Marc Crehuet o Marc Ferrer. I ha treballat, d'entre molts altres, sota les ordres d'Isaki Lacuesta, d'Alfonso Albacete, de Lluís Miñarro, de Manuel Huerga i, fins i tot, d'Erika Lust (sí, fent porno, però no, ell no practicava sexe davant de la càmera).
Vam tenir el millor càtering de tots els rodatges en què he participat, però sobretot va ser un honor estar al costat de l'Agustí, s'estava morint i era la persona amb més energia de tot l'equip
El Pere destaca la seva aparició a Sis dies corrents (2021), on la minuciosa Neus Ballús el va fer imaginar-se una vida pel seu personatge, un senyor que comparteix la barra d’un bar amb un dels protagonistes. Visca el Mètode Stanislavski, o el Ballús. "He entrat en més bars a la ficció que a la vida real", ens diu amb molta gràcia. I ens assenyala que aquell va ser un rodatge especial també perquè li va permetre conèixer un ídol com Jango Edwards. Subratlla que a La maniobra de Heimlich (2013) va fer d'ell mateix, i el cineasta Manolo Vázquez li va deixar improvisar la seva part. I recorda amb particular estima la filmació de Loli Tormenta (2023), la darrera feina de l'enyorat Agustí Villaronga: “Vam tenir el millor càtering de tots els rodatges en els quals he participat, però sobretot va ser un honor estar al costat de l'Agustí, s'estava morint i era la persona amb més energia de tot l'equip”. I continua: “Vaig poder xerrar una estona amb el gran Fernando Esteso, i li vaig dir que m'hauria encantat portar-hi el meu pare, perquè li encantava tot el món de la comèdia popular. Me l'hauria endut a molts rodatges, sovint me l'imagino compartint escena amb ell, segur que l'haurien contractat perquè era molt graciós, tenia una energia molt mediterrània”. S'emociona quan parla del Francisco, que va morir abans de poder veure el Pere fent això que fa quan l'enfoca una càmera. I també quan recorda l'Anna, la mare Karsunke, a qui va poder ensenyar un muntatge amb uns quants dels seus cameos abans de morir.
Acaba d'arribar a les sales ¿Quién quiere casarse con un astronauta?, i només en les pròximes setmanes estrenarà Hada (29 agost), d'Àlex Mañas; la britànica Lo que aprendí de mi pingüino (5 setembre), compartint escena amb Steve Coogan i Jonathan Pryce; Mi amiga Eva (19 setembre), de nou amb Cesc Gay, i la sèrie Pubertat (a finals de setembre), creada per Leticia Dolera per a HBO Max. I promet no aturar-se aquí. A per les dues-centes, amic Pere!