El plaer femení ha estat, durant segles, un territori incòmode. No pel que és, sinó pel que incomoda que sigui: present, absent, silenciat o explicat des de fora, però rarament acceptat com a experiència pròpia sense condicionants. Què passa quan el cos no respon al relat que se n’espera? Quan el plaer no apareix o quan apareix fora de lloc? I per què la seva absència o la seva presència han estat tan sovint objecte de judici, explicació o sospita? En aquest espai de tensió s’inscriu Una aniquilació fallida (La libido, la història i jo), el monòleg de Carlota Gurt que es pot veure a l'Espai Texas. Una peça que aborda la construcció cultural del desig i del plaer femení com un camp ple de silencis, contradiccions i discursos acumulats al llarg del temps. L’espectacle no parteix d’una definició, sinó d’una esquerda: la distància entre el que s’ha explicat i el que s’ha viscut.
Durant seixanta minuts, Gurt desplega un format híbrid que combina conferència performativa, monòleg i assaig escènic. El relat avança a través de registres que es creuen constantment: el rigor conceptual conviu amb la ironia, el comentari cultural amb el relat personal, i la reflexió històrica amb moments d’una proximitat gairebé confessional. Aquesta barreja no fragmenta la peça, sinó que li dona ritme i una forma de pensament en moviment.
Garbuix i plaer
El material que articula el monòleg és ampli i deliberadament heterogeni. Hi apareixen textos religiosos, discursos mèdics i científics, lectures psicoanalítiques, referències literàries i figures històriques que han contribuït a construir la idea del plaer femení —o, sovint, a limitar-la—. Lluny d’una exposició acadèmica, aquests elements funcionen com peces d’un relat cultural que ha modelat durant segles el que es considera acceptable, normal o problemàtic.
Un dels punts forts de la proposta és la manera com es genera la relació amb el públic. Des del primer moment, la funció estableix una complicitat immediata amb la sala, on majoritàriament hi ha presència femenina, però també espectadors masculins atents i implicats. No hi ha distància escènica tradicional: hi ha una sensació d’interpel·lació directa, com si el que s’estigués posant sobre la taula no fos només un discurs, sinó una experiència compartida o reconeixible. La raó és que totes tenim un Esteve a les nostres vides, un senyor M o algun analfabet funcional —i emocional, per què no dir-ho—.
Aquesta complicitat fa que el públic oscil·li entre la rialla, la incomoditat i la reflexió. El monòleg no busca estabilitat emocional ni consens, sinó precisament el contrari: activar preguntes que rarament ocupen l’espai públic amb aquesta franquesa. El plaer, en aquest sentit, no apareix com un concepte tancat, sinó com un lloc ple de capes culturals que encara pesen.
El format híbrid permet evitar qualsevol rigidesa. Quan el discurs podria fer-se dens, irromp l’humor; quan el relat podria dispersar-se, torna una idea amb més força; quan el risc seria l’excés de teoria, apareix el cos, l’experiència o el relat directe. Aquesta alternança sosté una tensió constant que manté l’atenció viva durant tota la peça.
El final no resol el que planteja, sinó que ho deixa obert. Després de la funció, la sala no es buida immediatament: es transforma en un espai de conversa, de comentaris creuats, de reconeixement i discrepància. Com si el monòleg hagués desplaçat alguna cosa que ja no torna al seu lloc inicial. Una aniquilació fallida no parla només del plaer femení. Parla del que ha costat poder-lo pensar, dir i representar. I, no cal enganyar-se, també va del que encara costa que sigui protagonista.