A mig camí entre Barcelona i València hi ha un illot lligat a la península per un tómbol, com un recosit entre la terra i el mar, que destil·la bellesa i anacronisme a parts iguals. Peníscola, mundialment coneguda gràcies al Papa Luna, és la destinació ideal per a un estiu anacrònic com el d’enguany, on el turisme de proximitat i els estius com eren abans no són una campanya de màrqueting provinciana ni una elecció nascuda de la nostàlgia, sinó gairebé una obligació. Back to basics: a La Gandula sabem que tornen les vacances de postal, per això Peníscola n'és la primera parada.
Una postal de Peníscola als anys vuitanta en la qual, com es pot observar, algun dissenyador gràfic de l'època va creure oportú que una senyora vídua i de dol absolut podia ser un bon record turístic. (Font: Todocolección)
Bellesa sense cosmopolitisme
El coronavirus i la propagació de la Covid-19 han generat un imperatiu revival de les vacances vintage, amb la consegüent apologia dels viatges amb el portamaletes ple fins dalt, els apartaments a primera línia de mar amb un 5è sense ascensor o els bars del passeig Marítim amb rètols plens de tapes fotografiades amb una càmera analògica abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. Més enllà d’aquest romanticisme al qual s’han hagut d’aferrar els hipsters que enguany no podran perdre’s pel sud-est asiàtic, alguna illa caribenya o la costa Dàlmata, fer una escapada vacacional a Peníscola és redescobrir una joia del Mediterrani poc reivindicada pels joves, per bé que conté tot allò que molts busquem durant unes vacances: racons fotogènics, menjar econòmic i, sobretot, autenticitat. Molta autenticitat.
A Peníscola no hi ha aventura, ni presses, ni tampoc rutes de mil hores a la recerca d'un mateix, però hi ha la possibilitat de fer un dels viatges més fascinants que puguin fer-se en l’actualitat: viatjar al passat, als últims anys de les pessetes, la televisió amb vuit canals i la gent fent l’aperitiu els diumenges amb un diari gruixudíssim sota el braç. Ja sigui dalt lo Poble vell com a baix, a la zona més moderna urbanitzada a mitjan del segle XX, hi ha en cada pessic de Peníscola una mena de familiaritat en l’ambient provocada per l’estranya sensació de passejar per un indret que sembla permanentment afectat per allò de l’efecte 2000.
A les botigues de souvenirs es poden comprar aquestes simpàtiques postals, molt adients per regalar a la veïna del replà de casa el dia que et fa falta sal.
Quan fa vint anys deien que el món s’acabaria i que tot se n'aniria en orris, Peníscola ja era com és ara, ja tenia les botigues que té ara i ja enamorava els pares dels avis a qui enamora ara, per això passejar pel carrer del Castell o el carrer del Príncep, allà on la vila vella es precipita al mar, és transitar fent equilibris damunt la fina línia que separa la bellesa d’uns carrerons plens d’encant i la vellesa d’unes cases, uns comerços i uns restaurants on d’algun moment a l’altre sembla que pugui aparèixer del no-res Alfredo Landa menjant-se un gelat amb galeta, altrament conegut a casa nostra com a corte o, com es diu a Peníscola, xàmbit.
Templers, orxata fresca i olor de fregit
Juntament amb Tossa de Mar, Cotlliure, la Vila d'Eivissa i l'Alguer, la ciutat de Peníscola és una de les úniques cinc poblacions medievals fortificades que encara existeixen a primera línia de mar als Països Catalans. Durant el Cisma d'Occident del segle XIV, que va dividir l'església catòlica en dues seus papals, el papa Benet XIII –considerat al Vaticà un antipapa- va establir al castell templer de Peníscola la seva residència papal després de veure's obligat a abandonar Avinyó. L'espectacular fortalesa és un dels grans reclams turístics, per bé que als carrerons i les placetes de la ciutat vella és possible trobar-hi algun Airbnb amb encant, botigues d'artesania on comprar unes espardenyes o un barret de palla fet a mà sense que calgui vendre's un ronyó i, sobretot, terrasses i bars on gandulejar amb vistes al mar.
Una terrassa en un dels racons més idíl·lics de Peníscola, sorprenentment molt menys conegut a Instagram que el seu racó homònim a Santorini, on ser-hi i no fer cap foto equival a no haver-hi estat mai.
Peníscola, en definitiva, és com un fill bastard de Cadaqués, però també com un cosí germà de Salou. Precisament és d'aquesta ambivalència híbrida tan curiosa d'on neix el fascinant contrast entre l'estètica fotogènica d'un dels pobles de costa més bonics del Mediterrani i, tanmateix, l'estètica xarona (no podem dir cutre, però ja m'heu entès) d'una ciutat turística plena de restaurants populars que no viuen pendents dels comentaris de TripAdvisor o d'hotels que semblen extrets d'un llibre de Francisco Umbral.
Cales empedrades, platja llarga i paella
El Parc Natural de la Serra d'Irta, al sud de Peníscola, és un dels pocs racons sense urbanitzar de la costa valenciana. Aquí, en una terra tan masegada per l'especulació immobiliària sense miraments del segle passat, gairebé trenta quilòmetres de costa amaguen diverses platges i cales de somni que no tenen res a envejar de les cales de la Costa Brava o Menorca, per dir dos exemples a l'aire. Per arribar a platges idíl·liques com la cala del Port Negre, la platja del Russo o la cala Wiketete cal conduir per carretera i camins uns vint minuts des de Peníscola, però l'excursió ens semblarà una bajanada si pensem que hi ha molta gent que per banyar-se en unes aigües cristal·lines i unes roques com les d'aquest litoral verge fa milers de quilòmetres en avió.
La remota i diminuta cala Wiketete, una de les platges més paradisíaques de la Costa dels Tarongers i, sens dubte, la que té un nom menys agraciat.
També en contrast amb les cales de pedres on cal banyar-se amb sandàlies de riu per no ferir-se els peus, les dues platges de Peníscola són un exemple de platja típica i tòpica, però ideal per fer el que més cal fer durant les vacances: no fer res. Tant a la platja de Migjorn, al sud de la ciutat vella, com a la platja Nord, que s'estén fins a Benicarló, hi ha desenes de restaurants amb noms eminentment casolans i on tots afirmen fer la millor paella de la zona. Qui escriu aquestes ratlles, però, confessa que la millor paella de Peníscola és la que no està anunciada enlloc, ni tan sols a la carta del restaurant on la cuinen; per menjar-la, s'aconsella pujar al poble vell, entrar a alguna botiga de tota la vida del carrer de l'Oblit, demanar al comerciant quina paella recomanaria de Peníscola i, com si fos un secret només conegut pels autòctons de la vila, us dirà que us dirigiu a un restaurantet petit, esquifit i poc pompós on només fan paella per encàrrec.
Un dels carrerons de lo Poble vell de Peníscola, molt a la vora del qual hi ha el restaurant secret on cuinen la millor paella de la zona.
Seguiu les instruccions, demaneu-ne una, gaudiu d'una catarsi culinària difícil d'explicar i comprendreu que si no esmento el nom del bar és, senzillament, perquè les coses bones, ens agradi o no, val més guardar-les en secret. Una mica com Peníscola, un destí estival tan anacrònic i fascinant que sembla com si el món fes dècades que el protegís, amagant-lo per por que deixi de ser algun dia la fabulosa relíquia que és.