Don Ramón María del Valle-Inclán és l’espectacle que es pot veure aquest abril al Teatre Poliorama. Amb direcció de Xavier Albertí, Mario Molina de pianista i Pedro Casablanc com intèrpret. Es tracta d’una adaptació de la biografia de Valle-Inclán escrita per Ramón Gómez de la Serna, un espectacle de text però també un espectacle musical. Un homenatge a una figura molt desconeguda de l’imaginari popular, essent un autor d’un canvi importantíssim en el context espanyol de l’època. Segurament, l’autor conegut per Luces de bohemia és l’excusa de Gómez de la Serna per parlar d’ell mateix en un text també extraordinari. El muntatge de teatre es va estrenar al Teatro Espanyol a Madrid i es podrà veure a Barcelona fins el 12 de maig.
Pedro, ara fas aquest espectacle de teatre, però sobretot el que més fas és cinema.
Bé, els calendaris ho han de permetre tot. Ara acabo de rodar una sèrie de la qual encara no puc parlar-ne. No sé si parlar de subsidència. Pensa que al cine i a les sèries esperes molt més que no pas interpretes, i això ho fa cansat. El teatre és casa meva. No em prenc els rodatges com un mode de subsistència, evidentment m’ajuda, però en teatre per exemple soc molt selectiu. I cada vegada en faré menys. I vull reptes. Segurament idiomàtics.
Aquest espectacle creus que pot connectar amb Barcelona?
Crec que sí. Jo no havia treballat mai amb Xavier Albertí, de fet ni ens coneixíem i em va sorprendre que em truqués. Jo li havia vist obres com Et diré sempre la veritat de Lluïsa Cunillé, protagonitzada per Lluís Homar, i recordo que em va agradar molt. Això és molt diferent al nou espectacle que ha fet el Pere Arquillué, i molt diferent del que fa al Teatro Clásico. Ens ha sortit una obra molt curiosa. Amb molta música però molta paraula. Jo començo a parlar i no m’aturo. És una simfonia o cantata en la qual tot es desenvolupa fins que s’atura.
Al cine i a les sèries esperes molt més que no pas interpretes, i això ho fa cansat; el teatre és casa meva
El text de Ramón Gómez de la Serna el coneixies?
Sí, perquè tinc una relació molt professional, inclús casual, amb Valle-Inclán. He fet projectes molt singulars, sempre dic que Valle-Inclán m’ha buscat a mi i no a l’inrevés. He dirigit en cinema un curt sobre Sacrilegio, una obra curta del retaule. Havia llegit molta bibliografia. La vaig llegir l’any 95 i no s’ha reeditat. Quan en Xavier em va dir que volia fer això em va sorprendre perquè era un llibre que jo tenia molt present de tot el que havia llegit. Sí que és cert que jo venia d’haver fet Tirano banderas, Comedias bárbaras, Retablo de la avarícia, la lujuria y la muerte dues vegades.
Parlem de Valle-Inclán.
Potser és un renovador teatral, sí. Pot ser. Sobretot, és una figura que s’ha quedat molt lligada al territori espanyol. Jo, sorprenentment, el primer espectacle que vaig veure va ser de Jorge Lavelli al teatre nacional francès de La Colline, amb María Casares. L’única vegada que l’he vist en directe. No sé si ha deixat petjada en el teatre posterior, no sé si l’hem tingut en compte. Fa un tipus de teatre molt particular. Políticament és un anàrquic des de l’essència. No era republicà però tampoc carlista, però tampoc franquista. No era pas un ignorant polític com sí que ho va ser Borges.
Escenificar una biografia permet això, observar les contradiccions?
Sí. Està molt ben escollit. Veiem els moments claus de la seva vida. A més, ell té una visió quasi medieval de la guerra, per exemple. Deprecia l’estadística, els morts i ferits. Acaba dient que la guerra l’hem de veure com una estrella fora de l’espai. Fora de les responsabilitats, és una actitud bohèmia, diguem-ne. En tot cas, ell acaba veient la guerra des de primera mà, i d’aquí neix el seu teatre. Gómez de la Serna, no sabem si és així, diu que va anar a la guerra vestit de carlista. Sembla contradictori i fora de lloc.
Cercàveu trobar coses noves del personatge?
Hem recuperat imatges de Valle-Inclán que il·lustren la seva capacitat humorística. Però això ens hagués portat a un altre espectacle, menys carregat ideològicament. Més humorístic i potser més popular, sense que el que fem sigui especial.
I el tipus de teatralitat, barrejat amb música, va a favor?
Molt. A més ho he gaudit molt. Venia de fer un Steven Berkoff traduït al castellà. A més, és un dramaturg que he conegut personalment. Els autors els hem de fer, sobretot, en la seva llengua. Berkoff en anglès, com Shakespeare, Sagarra en català.
A Madrid no hi ha una generació d’actors entre els 45 i els 60 que no hagin parat de treballar en teatre
Ostres.
Sí. Un Sagarra en vers m’agradaria fer. O un De Filippo en napolità. M’encanta. A Toni Servillo, l’admiro molt. M’encantaria. He fet obres en francès, he actuat en francès i sé el que vol dir. Sense impostar i sense fer d’actor francès, cosa que no soc. Soc molt lector de teatre. Abans ho era més, m’ha agradat sempre llegir i molt, i en tots els idiomes que puc. A Sagarra, Rodoreda i Pla els he llegit molt.
A l’inici deies que volies reptes idiomàtics. És això?
Sí. El següent que vull fer vull que sigui en un altre idioma. Seria ideal fer alguna obra en català.
Els últims anys aquí a Barcelona mirem a Madrid. Et sembla coherent?
Gens. Sempre m’ha cridat l’atenció que em preguntin això. De la meva generació, on hi ha més actors en actiu és a Catalunya, no a Madrid. A Madrid, que fem teatre de la meva quinta i que no haguem parat som Carlos Hipólito, Blanca Portillo i jo. I prou. Aquí? Molts. Orella, Homar, Arquillué, Bosch, Pou... A Madrid no hi ha una generació d’actors entre els 45 i els 60 que no hagin parat de treballar en teatre. No és veritat. No existeix aquesta generació. Quan s’enveja Madrid des de Barcelona, què s’enveja realment? Les franquícies de la Gran Via? No ho puc entendre.
