Fora, al carrer dels Almogàvers 122, la multitud disposada a saquejar la Razzmatazz com si fos una illa del Mediterrani, feia honor al nom de la via. Un cop a dins, l'estampa típica pròpia dels concerts més esperats d'aquesta sala: una platea abarrotada de gom a gom (alguns guiris i també filomods d'ahir i d'avui) i una assortida pernileria humana que penja del pis superior. I sobre l'escenari, dues bateries (una equipada de peces electròniques i tota mena de dallonses percudius), metalls i flauta travessera psicodelitzada, tots els teclats necessaris per a treballar la música negra (penjava el retrat de Sam Cooke en un d'ells?), desenes de pues subjectes a cada peu de micro, i una profusió de mànecs de guitarres i baixos que recordaven les llances de La rendició de Breda. Semblant alineació instrumental anticipava, molt abans que Paul Weller i els seus irrompessin a patolls per obrir foc amb Cosmic Fringes, el que ens esperava al respectable ahir nit: un remolí de bon gust i savoire faire contingut en un parell d'hores de música rica en arranjaments i matisos, ritmes musculosos, cordes esmolades, sensualitat, una veu infrangible, virtuosisme juganer, pop del gros, R'n'B, rock, soul i fins i tot funk proper al acid jazz.
Com deia, la banda va entrar al drap amb un tema del Fat Pop (Volume 1), el seu últim disc de noves composicions (l’any passat ens va regalar WildOf the People, un àlbum de descarts), per a passar sense treva ni jerarquia a My Ever Changing Moods, de la seva etapa The Style Council, i això anunciava també una declaració d’intencions: el llegendari músic de Surrey es disposava a abordar la seva dilatadíssima carrera —des dels seus inicis amb The Jam i la seva posterior associació amb Mick Talbot— en igualtat de condicions que la resta de composicions dels seus 18 discos en solitari. I sense tocar necessàriament els hits més previsibles.
I així, el Modfather i la seva banda (entre la qual destacava, com sempre, Steve Cradock, el seu Modson que ja sembla més degà que el seu padrí) van tocar gairebé 30 cançons sense despentinar-se (literalment). Van sonar I’m Where I Should Be, Old Father Thyme, Glad Times, Headstart For Happiness (també d’Style Council)… composicions que sens dubte ens arribaven al cor i al baix ventre. També altres més meravellosament britpoperes, com Hung Up, del seu primer tram en solitari, que el paio va filar amb Fat Pop com si a aquestes cançons no els separessin 30 anys de distància discogràfica.
Vam marxar cap a casa (algú aniria al pub) amb una dosi de sana ràbia proletària, i amb la nostra frustració vital de classe treballadora una mica alleujada
I així Weller va transitar entre les guitarres i el piano, fins que l'autèntica bogeria va començar a propagar-se amb les primeres notes de Shout To The Top!. Altres moments àlgids de la nit: l’excelsa interpretació de Into Tomorrow, i la concatenació de Start! (la primera de Jam que van tocar) algunes molt mods i molt faces del Heavy Soul, un dels seus discos favorits d’aquest cronista. Després d'abandonar l'escenari uns minuts, davant l'ovació d'un públic totalment rendit als seus peus, van tornar per a abordar els mitjos temps de On sunset i Wild Woud, per posar la bandereta, al segon bis, amb (gràcies, Paul!) Town Called Malice. I amb aquest èxit atemporal dels Jam vam marxar cap a casa (algú aniria al pub) amb una dosi de sana ràbia proletària, i amb la nostra frustració vital de classe treballadora una mica alleujada, almenys, per començar la setmana amb aquest concertasso.
