Pau Vidal és un filòleg que no es limita a estudiar la llengua als llibres, sinó que s'ha interessat, sobretot, pels comportaments lingüístics de la població. Mai no ha evitat el debat públic, i en els seus articles ha entrat en nombroses polèmiques sobre la llengua. Ara, l'editorial Viena publica un recull dels seus articles sota el provocatiu títol Corregir mata (ja havia publicat El bilingüisme mata). En tots els textos aposta, amb una ironia contundent, per enfrontar-se tant als defensors de la puresa del català com als que volen anorrear la llengua.

Contra el purisme

Vidal és molt conscient de la fràgil situació del català. Però no combrega en absolut amb aquells que pretenen recuperar una suposada puresa de la llengua que cal salvaguardar. Vidal no estalvia retrets contra la "secta" dels "escamots d'il·luminats", "neopuristes" que tan actius són a la xarxa desqualificant els que no estan d'acord amb la seva visió de la llengua i que poden ser tremendament agressius, tot i que solen tenir molt més d'impacte a les xarxes que a la vida real. Vidal assegura que ens trobem en un país "malalt de llengua", però apunta que la correcció excessiva i obsessiva, dels que entenen "el fet lingüístic com un combat entre bons i dolents", no només té "una eficàcia dubtosa", sinó que crea un perfil de parlant acomplexat. A la fi, molts catalanoparlants es convertirien en "un pobre pecador amb l’autoestima esclafada a còpia de correccions”. Vidal afirma que els qui defenen aquesta opció acaben creant parlants dubtosos (especialment entre els que no parlen el català estàndard, del Principat i de classe alta). Una opció que a la fi fa el joc a Ciutadans i als enemics de l'ús normalitzat de la llengua catalana.

Defensa de la llengua del carrer

Corregir mata constitueix una defensa aferrissada de la llengua col·loquial, dels “registres informals” que “són la saba que peixa un idioma”. Vidal apunta que els filòlegs no han d'enfrontar-se a les formes de parlar de la població catalanoparlant: “Si renunciem a les nostres fonts, omplirem el nostre càntir amb aigua de cal veí”, explica. Per això apunta que els filòlegs haurien d'estar més atents al català parlat per valorar-lo i no només per estigmatitzar-lo.

Per la Nova Gramàtica

Vidal agrupa en el seu llibre diversos articles en què feia una defensa de la Nova Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), que tanta polseguera a les xarxes va despertar quan es va aprovar, sobretot per la supressió dels diacrítics (un debat molt visceral, però que ja sembla oblidat). Vidal no creu que l'enduriment de les regles serveixi per salvar el català: “Cal que ens adonem que la mutació dels codis comunicatius no es frena amb el rigor de la norma”, explica. I, tot i això, es mostra radicalment contrari a la flexibilitat absoluta de les regles lingüístiques i aposta per combatre "el calc i el poti-poti lingüístic".

"Un sol poble" en qüestió

Corregir mata és molt crític amb la visió idíl·lica d’una societat que ha acceptat el català amb tota normalitat i explica l’existència de bosses de població fèrriament oposades a aquesta llengua. La fusió dels catalans en un sol poble no s'ha materialitzat, argumenta. Vidal posa de manifest que sense l'exigència del català a nivell oficial és molt difícil que la llengua es normalitzi. Ara bé, és molt crític amb la posició de molts catalanoparlants addictes a la submissió que adoptarien una "mentalitat d'esclau". Són aquests els que parlarien castellà amb els no catalanoparlants (i no només als castellanoparlants) i els que consolidarien la situació marginal del català. 

La violència lingüística

Però tot i que Vidal demana més compromís dels catalanoparlants amb la seva llengua, també reconeix la violència estatal que ha conduït al complex dels parlants de llengües minoritzades. Corregir mata explica que hi ha un fort supremacisme del castellà, molt present en sectors de la població de Catalunya, però també a les estructures de l'Estat, que rebutgen les minories nacionals. Vidal denuncia la catalanofòbia constant, feta patent al "aporellos" (però que la fiscalia d'odi continua ignorant). Vidal argumenta que és des d'aquesta catalanofòbia que s'ha acusat els monolingües catalans de "talibans", mentre que s'ha normalitzat l'existència d'amples bosses de monolingües castellans. Un dels articles més contundents d'aquest recull és el que es refereix als "nous quinquis", en referència a Ciutadans i al PP i a la seva fatxenderia. "Els bàrbars han entrat al Parlament", conclou.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat