Pau Cusí (Roses, 1995) entra de ple en la novel·la amb Les entranyes (Univers), una història incòmoda sobre la culpa, la soledat i els límits als quals pot arribar una persona quan es queda sense ningú a qui aferrar-se. Guardonada amb el Premi Roc Boronat 2026, la novel·la parteix d’un accident que trasbalsa la vida del protagonista i l’arrossega cap a una relació tan estranya com improbable amb la Milena, una dona obsessionada amb les creences new age. Pel mig hi ha animals atropellats, desig, humor negre i un Empordà allunyat de qualsevol postal turística. Després de La garota entre les dents, Cusí perfecciona una literatura visceral que busca incomodar el lector i convertir allò grotesc en una porta d’entrada a qüestions molt més universals. En aquesta entrevista, l’escriptor parla de les decisions que prenem quan encara no som conscients de les seves conseqüències, de la necessitat de trobar algú quan la soledat es converteix en una forma de bogeria, de la seva fascinació pel grotesc i de la literatura catalana, que considera massa propensa a la grandiloqüència.
La novel·la neix de la idea que una decisió o un accident et pot condicionar tota la vida. Per què t'obsessiona això?
A mi el que m'interessa són les coses que fas quan ets molt jove i les conseqüències que tenen. Tots tenim la consciència que ens hagués pogut passar alguna cosa superperillosa, que hem viscut un moment molt traumàtic. I en aquell moment tot depèn de la sort. I m'obsessionava molt aquesta idea. Com el típic noi que salta a una piscina sense profunditat i es queda tetraplègic. Això ho fas amb catorze anys fent l’imbècil per impressionar una noia i setanta anys després encara ets tetraplègic per una decisió absurda. I, per això, al primer capítol el protagonista està jugant amb una noia que li agrada a Punta Falconera, que és un barranc d'allà del meu poble, Roses, li dona una empenta, no ho fa volent, tampoc ho fa sense voler, és una decisió absurda, hi ha un accident i a partir d'aquí comença la novel·la.
Hi ha alguna història que t'hagi passat quan eres adolescent que t’hagi marcat tota la vida per bo o per dolent?
No, però tinc molt present moments en què les coses podrien haver anat malament. Per exemple, el salt de Punta Falconera, que és un salt de Roses i recordo haver-m’hi tirat per pressió, perquè s'hi tiraven uns nois que eren més grans: "jo ara aquí semblaré que no tinc collons", aquestes coses d'adolescent. I allà sí que recordo tirar-me i adonar-me'n després que em podria haver fet molt de mal fins al punt de pagar-ho ara.
La gent s'acaba ajuntant, no per interessos comuns, sinó per la necessitat intrínseca de no estar sol
Dius que el protagonista no té la voluntat de fer-li mal a la noia, però l’empenta jugant. El seu entorn ho considera un accident, però ell no.
M'agrada que sigui el lector qui faci el judici, i que quedi com una acció una mica ambigua. Sí que fa l'acte d'empènyer, però bé, a mi el que m'agradava era l'acció impulsiva, que a sobre quan ets un adolescent, està a l'ordre del dia. I això marca la resta de la seva vida. M'agrada el joc aquest entre el que n'opina el lector, com ell mateix es construeix el relat de dir-ne “l'accident”, per treure's una mica de culpa, malgrat que el protagonista està condicionat completament per aquell moment.
Parles de la culpa, però també hi apareix la soledat, que és un dels motors de la novel·la. Fins on creus que estem disposats a arribar per no sentir-nos sols?
És la pregunta que es fa la novel·la. Suposo que depèn de cada un, però en el cas del protagonista està decidit a arribar fins on calgui. Ell, per culpa de la seva acció, s'ha quedat sol. Té aquesta soledat no buscada i falta d'amor perquè tampoc té una relació normal amb els seus pares, no té amics, no té familiars… Sempre he pensat que la soledat és la drecera més ràpida cap a la bogeria i en el seu cas necessita fugir dels seus propis pensaments, i per això s'agafa al primer que troba, que és clarament una persona no adequada. Però bé, això crec que passa a la vida real, que la gent s'acaba ajuntant, no per interessos comuns, sinó per la necessitat intrínseca de no estar sol. Això li passa al protagonista, que s'agafa a un personatge que és la Milena, que clarament no li va bé.
Sempre m'he fixat en els animals atropellats, que és un dels motors de la novel·la i també per això el llibre es diu Les entranyes. Però, no he fet l'exercici de preguntar-me per què això m'ha atret sempre
Amb la Milena no són amics, tampoc tenen una relació sentimental. Què són l'un per l'altre?
Jo crec que tots dos es necessiten perquè comparteixen el mateix problema, que és la soledat. En el cas de la Milena, sense fer espòilers, la vida l'ha deixat sola. I en el cas del protagonista, més enllà de la soledat, hi ha el desig, que ell no ha experimentat perquè s'ha quedat sol des de ben aviat. Ell vol saber què se sent quan una persona, en el sentit ampli de la paraula, t'estima. I també en l’àmbit íntim, vol saber què hi ha.
La Milena recorre creences new age per intentar donar sentit al món. El protagonista recorre la culpa, la mort i els animals. Per què has triat aquests elements?
En el cas de la Milena, tota la moguda aquesta hippy de la reencarnació i l'astrologia em crida l'atenció, no perquè m'agradi, sinó com per fotre-me'n. Ja que haig de retratar un personatge, posaré totes les coses que em fan “ràbia”, o ho trobo ridícul. I en el cas del protagonista, que evidentment no soc jo, però bé, compartim una cosa, que és que sempre m'he fixat molt en el tema fauna, flora, mar, ocells, paisatges. El tema dels animals atropellats, que és un dels motors de la novel·la i també per això es diu Les entranyes ja des de petit m'hi fixava molt. No he fet l'exercici de preguntar-me per què això m'ha atret sempre o m'ha cridat l'atenció, però és una cosa tan fastigosa i tan visceral i tan dramàtica, perquè un gat atropellat és la mascota d'algú. Sempre m'ha semblat, entre moltíssimes cometes, poètic, significatiu, molt visual.
Què pot explicar la violència o aquestes imatges desagradables que descrius que no pugui explicar una escena explícita d'amor o de tendresa?
Són dos registres diferents, trobo. Ha d'haver-hi espai per tot. Però em sento més còmode amb el registre grotesc. És com m'il·lumino més. Em venen idees més ràpid.
Només pots escriure perquè et ve de gust i perquè tens el sentiment ultramega egocèntric i no realista que tens alguna cosa a dir i que el món necessita escoltar-ho
Quan descrius aquestes escenes tan grotesques, com deies, busques en el lector una reacció de fàstic, que rigui o que no sàpiga exactament què ha de sentir?
No et sabria dir, però sí que m'agrada la tragicomèdia. No busco que riguin, però crec que són coses que acaben sent, de tan absurdes i tan fosques, divertides. No busco parlar de mi mateix perquè em semblaria supergrandiloqüent.
El protagonista escriu per impressionar la Milena. Tu escrius per impressionar algú o per buidar i treure coses de dins?
No, només pots escriure perquè et ve de gust i perquè tens el sentiment ultramega egocèntric i no realista que tens alguna cosa a dir i que el món necessita escoltar-ho. Tu tens la necessitat d'explicar-ho, si ho fas per qualsevol altra cosa, com fa el protagonista, perquè li facin cas o per impressionar algú, o per ego, no és realista i tampoc hauria de ser l'objectiu. Un escriptor o un cantant ho han de fer per amor a l'art, perquè si ho fas per diners o per fama no et sortirà bé. No t'omplirà prou.
Per què el protagonista només podria existir a Roses? Què et permet explicar a l'Empordà que no podries explicar a Barcelona?
El tipus de vivències que es troba el protagonista només se les pot trobar en un poble. Crec que la soledat aquesta que pateix, a Barcelona se li obririen més portes. Jo vull escriure sobre Roses, perquè conec més el panorama i crec que em sortirà millor si ho faig allà.
Crec que hi ha una certa condescendència entre tots nosaltres i una certa grandiloqüència i una manera d'enaltir coses que en realitat no n'hi ha per tant
Has estat guardonat amb el premi Roc Boronat. T’ha canviat la manera de veure't com a autor? T'ha donat més autoestima, més seguretat?
No, no, en realitat no. O sigui, òbviament s'ha de ser agraït i valorar que t'han reconegut, sobre no sé quantes candidates. Una gent concreta, sent majoria, han valorat la teva novel·la i vol dir que els ha agradat i suposo que vol dir que no és una merda, però és molt subjectiva, la literatura. Està bé guanyar un premi, però no m'hi recreo.
De la literatura catalana has comentat en una entrevista que es pren massa seriosament a si mateixa. Què trobes a faltar de la literatura catalana que es publica avui?
Aprofito per matisar-ho. És important que ens prenguem seriosament a nosaltres mateixos. Un dels problemes que tenim és que ens traiem importància a l'hora de fer les coses i, collons, som un país top amb qualsevol mena d'art. És que ho penso de debò. Ara, sí que crec que els creadors es donen una transcendència, com si el seu llibre hagués de canviar algunes coses, i no, crec que la majoria de les coses tenen el paper que tenen; t'entretenen, però no transcendiran en la vida de les persones. També és veritat que som un país petit i crec que hi ha com una certa condescendència pel fet que ningú s'atreveix a dir al del costat que quelcom és dolent. Crec que hi ha una certa condescendència entre tots nosaltres i una certa grandiloqüència i una manera d'enaltir coses que en realitat no n'hi ha per a tant.
Has escrit Les garotes entre les dents, un llibre de relats breus i ara aquesta novel·la. Què et ve de gust a escriure ara?
M'agradaria fer una altra novel·la i més llarga. O contes, bé, en realitat no ho sé. Quan t'hi poses, vas canviant de gènere o de perspectiva del que vols fer.