Hi ha una mena d’error lingüístic que fa menys soroll que els barbarismes, però que encara fa més mal. És aquell error que no crida l’atenció perquè surt de la boca de periodistes, presentadors, tertulians i redactors que, en teoria, tenen més coneixement lingüístic que altres professionals. Parlo d’errors d’estructura, d’estructura bàsica, i d’errors que no venen només de la interferència del castellà en el vocabulari, sinó en la manera de construir les frases, en la manera de pensar la llengua. I això és molt més greu.
Fa anys que ens alarmem —amb raó— pels barbarismes. Que si 'bueno', que si 'vale', que si 'pues'... Però mentre discutim sobre això, els mitjans van desmuntant l’esquelet del català peça per peça. Sentim constantment frases calcades del castellà que ja hem normalitzat, fins al punt que gairebé han deixat de sonar estranyes: 'donar-se compte' en lloc d’'adonar-se', 'tenir que' en lloc d’'haver de', 's’ha caigut', 'donar-se per enterat', 'van haver-hi'. Estructures senceres copiades del castellà, però dites amb paraules catalanes. Un català aparentment correcte, però mentalment traduït.
És aquí on la llengua es trenca de debò. Perquè un barbarisme encara fa nosa. Encara ens activa aquesta espècie d’alarma interna, però quan l’error és estructural, quan afecta la sintaxi, el ritme i la manera natural de dir les coses, deixa de percebre’s com un error. I aleshores el català perd personalitat sense que ningú se n’adoni i, de mica en mica, aquestes expressions van calant en la població.
Els mitjans hi tenen una responsabilitat enorme, en això. Durant dècades havien estat un model lingüístic. La gent aprenia expressions, girs i vocabulari escoltant la ràdio i la televisió. Ara, en canvi, sovint sembla que només es preocupin de sonar “naturals”. I sota aquesta excusa, tot s’hi val. Però “natural” no vol dir traduït. No és natural dir “va haver tres cotxes implicats”. És un error. No és natural dir “s’ha donat compte de l’error”. És castellà disfressat de català.
Sentim constantment frases calcades del castellà que ja hem normalitzat, fins al punt que gairebé han deixat de sonar estranyes
I el problema és que aquestes estructures entren a casa cada dia. A les notícies. Als pòdcasts. A les entrevistes. A la televisió pública. Repetides milers de vegades fins que acaben semblant correctes. Després ens sorprèn que els joves escriguin malament. Però potser cal preguntar-nos què han sentit tota la vida.
També hi ha una altra conseqüència especialment perversa d’aquest fenomen: la gent acaba dubtant del català correcte. Expressions que abans eren naturals, ara sonen “massa normatives”, “massa artificials” o directament “mal dites” simplement perquè han desaparegut dels mitjans. I quan una estructura genuïna deixa de sonar natural als parlants de la llengua, és que el deteriorament ja és profund. El problema no és només què diem, sinó què ens han acostumat a sentir.
I el més preocupant és que sovint aquesta degradació es produeix des d’espais que haurien de protegir la llengua. No parlem només de creadors improvisats a internet o de converses col·loquials. Parlem de professionals de la comunicació, de mitjans públics, de persones que tenen altaveu i prestigi. Quan els errors estructurals es converteixen en model lingüístic, deixen de ser percebuts com a errors i passen a marcar el futur de la llengua. I aleshores el català no desapareix de cop. Es va diluint lentament fins a convertir-se en una còpia desdibuixada d’una altra llengua.
La degradació d’una llengua no comença quan apareixen paraules estrangeres. Comença quan la llengua deixa de pensar per si mateixa. I això és exactament el que està passant. El català no necessita parlar com el castellà per sonar modern, espontani o pròxim. Necessita recuperar la seva estructura natural i la seva pròpia manera de construir el món.