Palerm (regne de Sicília, monarquia hispànica), 15 d’agost de 1647. El poble de Palerm, en conflicte amb l’aparell de dominació hispànic, nomenava un govern propi, format pels Capitani dû Pòpulu (‘capitans del poble’, en sicilià) Giuseppe d’Alessi, Giuseppe Errante, i Gian Battista dell’Aquila, que ordenaria el segrest del virrei hispànic, Pedro Fajardo de Zúñiga, marquès de Los Vélez. I si bé una delació arruïnaria el pla, Los Vélez, atemorit per tot i desconfiat de tothom, embarcaria a la Galera Reial i abandonaria precipitadament Palerm. Tot seguit, els revolucionaris assaltarien la residència reial —el vell Palau dels Normands—, capturarien, desarmarien i empresonarien la guarnició militar hispànica i prendrien el poder. Què reivindicaven i en què s’inspiraven aquells revolucionaris palermitans?
Qui era el virrei hispànic?
Per a conèixer aquesta història resulta imprescindible saber qui era el virrei hispànic i quina mala fama el precedia i el perseguia. Set anys abans, en plena crisi dels segadors catalans, el president català Pau Claris havia signat una aliança militar amb el primer ministre francès Richelieu (setembre, 1640), que precipitaria l’esclat de la Guerra de Separació de Catalunya (novembre, 1640) i la proclamació de la Primera República catalana (gener, 1641). El govern hispànic va enviar un exèrcit d’ocupació format per 24.000 tercios i comandat per Pedro Fajardo de Zúñiga, marquès de Los Vélez, que, anant cap a Barcelona, massacraria la població civil desarmada de Tortosa, Xerta, Tivenys, Aldover, l’Hospitalet de l’Infant i Cambrils. Només a Cambrils, havia ordenat executar 700 persones d’una població de 1.000 habitants.
Per què Los Vélez fuig precipitadament de Palerm?
L’exèrcit d’ocupació hispànic va ser derrotat i massacrat a les portes de Barcelona (26 de gener de 1641). Los Vélez va perdre aquella decisiva batalla i va estar a punt de perdre la vida per una eufòria descontrolada que acabaria transformada en un ridícul espantós. El primer ministre hispànic, el comte-duc d’Olivares, el va responsabilitzar d’aquell desastre, el va apartar de la direcció de l’exèrcit i la seva carrera va entrar en un túnel fosc de final incert. Passats tres anys (1644) i amb Olivares a la paperera de la història, el nou primer ministre Luis de Haro —nebot i enemic de l’anterior— el va recuperar i el va nomenar virrei de Sicília. Però Los Vélez —que havia passat tres anys al “racó de pensar”— sembla haver après una estranya lliçó i des que arriba a Palerm esdevé un autèntic corrupte que s’enriqueix amb el tràfic de favors i amb l’extorsió.
Quin era el paisatge general que conduiria a la revolució?
La revolució palermitana esclata en un context de crisi general a Europa, provocada, principalment, per dos factors. El primer —i molt desconegut— és un canvi climàtic, anomenat Petita Edat de Gel (amb una punta d’incidència entre 1627 i 1648), que va perjudicar notablement l’aparell de producció agrària dels països mediterranis i que va comprometre greument el subministrament d’aliments bàsics a les ciutats. I el segon —i més conegut— és la llarga i mortífera Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), que alguns historiadors consideren la veritable Primera Guerra Mundial, i on hispànics i francesos dirimien el lideratge mundial. A diferència del canvi climàtic, que afectaria de ple l’aparell productiu sicilià, l’illa siciliana no va ser teatre de guerra del conflicte de les tres dècades, però els seus efectes sí que es van fer notar.
Quin era el paisatge sicilià que conduiria a la revolució?
La monarquia hispànica havia basat la seva força en l’extracció de metalls americans que s’empraven per a finançar els seus exèrcits. Però l’esgotament de les mines (a partir de 1600) havia canviat els paràmetres. Olivares va intentar —sense èxit— espoliar tots els estats hispànics amb una pretesa igualació fiscal i militar (Unión de Armas, 1627). A Catalunya no ho va aconseguir, però, en canvi, a Sicília —amb un paisatge social dominat per l’enfrontament secular entre la noblesa feudal i les classes populars— es va presentar com el garant de l’ordre (a favor dels privilegiats) i va imposar la seva política d’espoli. La investigació historiogràfica revela que, durant la dècada de 1640 (amb Catalunya independitzada, 1640-1652/59), l’espoli fiscal hispànic va ser especialment intens als regnes de Nàpols i de Sicília.
Què reivindicaven els revolucionaris palermitans?
La revolució palermitana de 1647 és un calc del Corpus de Sang barceloní (juny, 1640) —que marcaria l’inici de la Guerra de Separació de Catalunya (setembre, 1640)— i de la revolució independentista napolitana de Tommaso Aniello (gener–juliol, 1647). Són tres moviments que, en un inici, tenen una naturalesa antifiscal i antisenyorial, però que evolucionen ràpidament cap a una ideologia antihispànica. En el cas de Palerm —com en els anteriors de Barcelona o de Nàpols— la guspira de la revolta serien els brutals impostos que l’aparell de dominació hispànic gravava sobre els productes alimentaris bàsics (pa, peix, fruita). I, també, en el cas de Palerm —com en els anteriors de Barcelona o de Nàpols— l’esclat es produiria quan els tercios hispànics massacren la població civil que protestava contra aquesta situació.
“Viva lu re e mori lu malu guvernu”
Els Capitani dû Pòpulu van liderar la revolució palermitana amb l’experiència exitosa de Barcelona (1640-1641) i amb els dubtes que generava el fracàs de Nàpols —el virrei hispànic, duc d’Arcos, havia posat preu al cap d’Aniello, i els òmini di manu (delinqüents al servei de la noblesa local) havien assassinat el líder napolità després d’un parlament multitudinari a la plaça del Mercat (16 de juliol de 1647). Però, tot i això —i amb l’ombra del fracàs de la fallida operació de segrest de Los Vélez—, van tirar endavant i van començar a governar la ciutat. Els revolucionaris van prendre el poder al crit de “Viva lu re e mori lu malu guvernu”, que era una còpia literal del “Visca el rei i mori el mal govern” que, inicialment, clamaven els segadors catalans que van entrar a Barcelona durant el Corpus de Sang (juny, 1640).
Com va acabar la revolució palermitana?
D’Alessi, el nou home fort, en tan sols set dies va fer una tasca extraordinària. Va derogar els impostos que massacraven les classes populars. Va donar suport i seguretat als negocis (va reobrir el Banc Públic de Palerm, l’únic de l’illa). Va perseguir i empresonar els acaparadors i especuladors d’aliments. Va crear una policia urbana (amb lazzari, soldats de la màfia d’extracció popular) que restauraria l’ordre públic i que protegiria els palaus de la noblesa local amenaçats de saqueig per les classes populars. I va reunir els estaments (noblesa propietària, classes mercantils, gremis i poble menut) i va negociar, redactar i promulgar uns capítols ciutadans (Li Quarantanovi Capituli, en sicilià) que serien la primera carta magna de la història de Sicília.
Què va passar amb la revolució palermitana?
El primer ministre Haro i el virrei desertor Los Vélez van maniobrar des de la foscor. I van ordir el divide et impera: van fabricar un conflicte entre els dos estaments que més suport donaven a la revolució. I el 21 d’agost, al barri portuari de la Kalsa i reveladorament al voltant del palau Chiaramonte, l’antiga residència del desertor Los Vélez, es produïa un monumental enfrontament entre orfebres i pescadors. El detonant havia estat una alarma de falsa bandera que deia que d’Alessi —com havia fet el president Pau Claris el 1641— havia negociat amb França la transformació de la República revolucionària palermitana en un estat en l’òrbita política de Versalles. I que els orfebres palermitans havien estat l’enllaç entre el primer ministre francès Mazzarino (Richelieu ja havia mort) i el govern dels Capitani dû Pòpulu.
Què va passar amb d’Alessi?
La noblesa local, espantada per un canvi de paradigma polític que podia conduir a la seva desaparició (havien tingut una relació molt estreta amb l’aparell de dominació hispànic), va posar en funcionament tots els seus recursos. Van sortir al carrer amb cavalls i armes per a escenificar una demostració de força. I els òmini di manu (criminals al servei de la noblesa local) es van lliurar a les persecucions i els assassinats selectius. El 22 d’agost, set dies després de la revolució, un escamot d’òmini di manu segrestava i assassinava d’Alessi i la gent del seu govern. I l’endemà, 23 d’agost, Los Vélez desembarcava al port de Palerm —amb un petit contingent militar hispànic i custodiat per la noblesa local i pels seus criminals (els òmini di manu)— i restaurava la dominació hispànica i posava fi al somni revolucionari palermità.