Una de les novel·les que ara mateix ho està petant, si he de fer cas de les crítiques i les entrevistes que he llegit sobre la seva autora, és Sweetbitter. Escric el títol en anglès perquè l’obra no està traduïda. El llibre descriu el procés de maduració d’una noia que es busca a si mateixa a Nova York, mentre treballa en un restaurant de moda a Union Square. 

L’autora és una rossa d’ulls blaus, que es diu Stéphanie Danler i que està com un tren. Des que Helen Fielding es va posar existencial, la literatura femenina s’ha convertit en una màquina de vendre llibres. La vida íntima de les dones, igual que la dels asiàtics, els africans o els homosexuals, desperta més curiositat que no pas la del mascle blanc heterosexual.

S'han escrit moltes històries de noies que arriben a una gran ciutat. De novel·les que descriuen el negoci de la restauració també n’han sortit un munt els darrers anys. Diuen que l’editor que va comprar els drets del llibre per un milió de dòlars va accedir a llegir el manuscrit perquè era client habitual del bistrot on Danler treballava de cambrera, al West Village.

Un restaurant de moda és un plató excel·lent per explicar l'encant i el drama d'una gran ciutat. Adaptar el conte de la ventafocs a la pedanteria del lector de suplements de premsa també ajudarà a moure el llibre –amb el talent mai no n’hi ha prou per triomfar, altrament la vida seria massa justa–. Tot i que està bé, el tros de la novel·la que he llegit no és un llampec enlluernador de geni capaç de superar qualsevol filtre. 

Em sembla que la clau comercial de Sweetbitter radica en el fet que l'autora es mira el món a través de la seva relació amb el plaer físic, i que ho fa d'una manera molt didàctica, amb una subtil i crua melancolia. Menjar i cardar bé són les dues principals aspiracions de la majoria de persones que viuen en les grans ciutats i el llibre explica la vida urbana i l’educació sentimental d’una noia jove a través de la gastronomia i l’erotisme.  

En una entrevista, l’autora diu que s’ha quedat amb ganes d’escriure una escena de sexe anal ben llarga amb el mateix nivell de detall que fa servir per descriure la sensació de beure vi o de menjar ostres, o de sentir-se la cara acariciada pel ventet elèctric de setembre. Quan ho vaig llegir, vaig córrer a comprar el llibre. Fa temps que el relat del plaer va caient en mans de les dones i tinc curiositat per veure com evoluciona aquesta tendència. 

Fins ara, sempre que les dones s’han posat sibarites, el món se n’ha anat en orris. Una cosa és que hi hagi una Anaïs Nin, o una Amélie Nothomb, per citar una autora viva. Nothomb acaba de treure un llibre ple de borratxeres màgiques i bombolles de xampany molt més embriagador que no pas el de Darner.

Una cosa és que hi hagi una elit de dones llibertines i una altra diferent que el relat hegemònic del plaer el tinguin senyores. Això és una revolució cultural de primer ordre. No dic que sigui el primer cop que passa, però em sembla que aquest cop tampoc funcionarà si a mesura que les dones canvien la seva relació amb el plaer, no canvien també la seva relació amb els homes.

Jo ja entenc que el cos d'una dona és una màquina explosiva de sensacions molt difícil de domesticar. Però una cosa que les dones que es volen alliberar haurien de fer és deixar d'emmascarar la tendència femenina a la luxúria amb discursos de princesa. Si lluitessin per tenir una relació més honesta amb el desig i l'ambició, no s'haurien de fer tant les traumatitzades o les desvalgudes i el plaer dels homes sortiria més barat i tots estaríem més contents. 

En el món clàssic cristià si l’home arribava a Déu a través de la dona, la dona hi arribava a través del sexe anal. Durant el coit, si estàs prou inspirat, sempre hi ha un moment que l’anus de la noia clàssica et diu: "vine, vine". És el moment que la noia s'abandona a l’amor. És el moment que la dona apaga la calculadora i et diu que t'estima de forma sincera. És per això que quan el sexe anal arriba en l'instant precís sembla una casualitat poètica i no fa gens de mal. 

Des dels anys noranta el nombre de dones joves que diuen practicar el sexe anal s’ha duplicat. No sé fins a quin punt això vol dir que parlem més lliurement o significa que l’anus de les noies s'ha tornat una actriu porno. Una de les coses que el llibre de Danler explica bé, a banda de les menes de vins, d’enciams i de tomàquets que podem gaudir, és que el plaer no sempre ens porta allà on volíem. El llibre agafa el lector de la mà i, a través del restaurant, li va ensenyant les fronteres del vici i la luxúria.

Segons llegeixo en una crítica, hi ha un moment que la protagonista es pregunta si s’ha convertit en un monstre o si notar el pes de la culpa és el preu que cal pagar per sentir-se persona. Quan la febre feminista passi i la dona s'encari a la seva llibertat, em fa l’efecte que aquesta pregunta prendrà força. De moment, moltes joves prefereixen gaudir de la festa mentre duri, sense pensar gaire. No dic que sigui mala idea. Ara, quan el monstre vingui a passar comptes, quan els pessigui l’estómac i les faci pensar en flors tallades i en carn corrompuda, és millor que no s’espantin.

Com diu Danler, l'art de viure –igual que l'art d'escriure– consisteix a acostumar el paladar al gust amarg per tal de poder gaudir el dolç. Com saben bé els sibarites, el gust amarg és més intens com més sensible és el paladar.