"Compraria el llibre, però no m'atreviria a llegir-lo", va confessar-se Jordi Cussà, autor de Cavalls Salvatges, referint-se a Òpera Àcid, novel·la de culte de la literatura subterrània catalana contemporània, versió nostrada del llegat de William Burroughs, relat postpunk en el seu vessant més gòticament romàntic que podria haver escrit Ian Curtis de Joy Division si hagués nascut a la Plana.
Poc després de la publicació de la segona i última referència en la seva bibliografia, el seu autor, Miquel Creus, va desaparèixer. Un fet que aleshores poca gent va alertar. No deixava de ser un escriptor minoritari, progenitor d'una novel·la incompresa que s'havia avançat 30 o 40 anys al seu temps i moment. Amb el pas de les dècades, però, aquell exercici d'escapisme deixant com a carta de comiat un llibre únic en la literatura catalana, sense referents anteriors i pocs, molt pocs, posteriors, no ha fet més que engrandir el mite. Ens encanten, ens fascinen els autors maleïts i les seves maleïdes circumstàncies vitals. Continuen sense ser una legió, però any rere any, més després de la reedició realitzada per Males Herbes el 2019, va sumant adeptes a la seva prosa cruament bella. "Compraria el llibre, però no m'atreviria a llegir-lo", va confessar-se Jordi Cussà. Perquè llegir Òpera Àcid és una experiència lacerant que se t'aferra a l'ànima. Ara ha estat traduïda al castellà, tasca notable, però en la qual s'han perdut alguns matisos respecte a l'original, a través del segell del Colectivo Bruxista.
Llegir Òpera Àcid és una experiència lacerant que se t'aferra a l'ànima
L'any 1975 Francesc Vidal, Jaume Fuster, Jordi Moners i Carles-Jordi Guardiola van fundar l'editorial La Magrana. Tots quatre militants del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, en els seus inicis La Magrana era un segell especialitzat en l'edició de llibres de caràcter polític. Van trigar poc a adonar-se, però, que havien de revisar i renovar el seu catàleg, tasca que van encarregar al reputat crític literari, assagista i editor Àlex Broch. Ell va ser el responsable de la publicació el 1987 de Gaia...oh! Gaia!, novel·la de debut, relat que ens endinsa en un triangle amorós, d'un jove i desconegut escriptor vigatà anomenat Miquel Creus. El llibre va sumar unes poques crítiques elogioses, fins que va quedar oblidat a les prestatgeries de les llibreries i, finalment, descatalogat. Avui dia és impossible trobar rastre d'aquella novel·la a les xarxes. Tret d'unes poques referències, i una foto en blanc i negre en què sembla un membre del grup Bauhaus, tampoc de l'autor. Però Broch creia ferventment en el talent literari de Creus. Per això, quan va deixar La Magrana per incorporar-se a Edicions 62 amb el mateix propòsit de renovació i modernització de catàleg, es va endur el novel·lista i pintor osonenc amb ell. Poc després apareixia Òpera Àcid (Edicions 62, 1989), un dels grans llibres de culte de la literatura contemporània catalana, que en el moment de la seva publicació, època dominada pels relats curts postmoderns de Quim Monzó, molt poca gent va llegir.
Una història d'amor i mort
Dom és un ionqui que deambula per Vic (que una novel·la d'aquestes característiques, en aquella època, i encara ara, no estigués ambientada a Barcelona, sinó en una capital de comarques amb un drogoaddicte fent tombs sense destí clar per un centre antic desèrtic i fosc un dia qualsevol, no fa més que augmentar la seva singularitat i el seu valor) per tal d'aconseguir una dosi d'heroïna per a la Naida, una nena de 10 anys addicta al cavall que té a càrrec seu, filla d'una coneguda morta per sobredosi. La petita demanda heroïna i amor. Ell sap on aconseguir el sucre morè, però no sap com oferir afecte. Ni a la Nadia ni a l'Abel, amb qui viurà al llarg de la novel·la una relació entre el platonisme i la tensió sexual. "Aquest és el punt de partida d’un viatge cap al costat més fosc d’una generació", diuen els bruxistes en la seva nota de premsa. "Un periple entre el dolor existencial, l’autodestrucció i l’anhel de llibertat, en una fugida de la vida que també són ganes d’esprémer-la".
Hem d'evitar caure en l'impacte de la primera lectura, per tornar-hi i descobrir el seu valor literari
Amb una seqüència inicial brutal, vint primeres pàgines extraordinàriament dures, llegir Òpera Àcid és fer un mal viatge marejant a la part més fosca de la vida, una recaiguda als inferns. I tot i que aquest brutalisme és un dels seus grans atractius, hem d'evitar caure en l'impacte de la primera lectura, per tornar-hi i descobrir el seu valor literari. Potser per això, en el manuscrit original, Miquel Creus pregava als editors de 62 que respectessin totes les anomalies tipogràfiques i lingüístiques del text, avançant que feia servir un català de carrer molt allunyat, molt més encara als anys 80, de l'oficialment acceptat a l'època pels cercles acadèmics i literaris. Podríem reduir-ho tot a la droga (tot i que Miquel Creus no fa en cap moment apologia ni romantitza l'heroïna), però seria limitar a la seva mínima expressió, la més fàcil i evident, una novel·la que fa servir el cavall per galopar i reflexionar sobre els aspectes vitals més rellevants: amor i mort, sexe, família, tribu... No hi ha redempció. No hi ha salvació. Hi ha amor. I hi ha mort. La mort literal o la mort en vida.
No hi ha redempció. No hi ha salvació. Hi ha amor. I hi ha mort. La mort literal o la mort en vida
De Miquel Creus es diu que va viure a Gràcia, a San Francisco i que, finalment, es va instal·lar a Kreuzberg, el barri turc del Berlín Occidental. Allà va ser on es va exiliar després de la publicació d'Òpera Àcid. Era l'any 1989, ningú no el va trobar a faltar. Ell no va tronar a faltar ningú. Fins que els editors de Males Herbes, amb l'incombustible Ramon Mas al capdavant, es van proposar reeditar aquell títol de culte. En part perquè passava a la seva ciutat; en part, en bona part, perquè era boníssima. Desaparegut sense deixar rastre, van empaperar Vic amb cartells amb la portada de l'edició original de la novel·la, amb l'esperança que algú els donés una pista, primer de si Creus estava viu, segon, i de ser així, d'on el podien localitzar. El van acabar trobant. La correspondència a través del correu electrònic va donar pas a una trobada d'un parell d'hores en un bar del barri de Gràcia. "Va respondre el nostre interès lacònicament, amb agraïment, però no exempt d’un cert escepticisme”, explicava Mas al diari ARA, pocs mesos després d'haver fet realitat la reedició d'Òpera Àcid. "Feia l’efecte que li parlàvem d’alguna cosa que ja havia oblidat, o que havia viscut en una altra vida. Van ser dues hores plenes de silencis incòmodes. En Miquel feia l’efecte d’un home que ha sobreviscut a diverses guerres, que ha vist coses que seríem incapaços de pair i a qui res no podia afectar excessivament”. El que Mas no sabia quan es van trobar a Barcelona, era que Miquel Creus patia un càncer terminal. L'edició de Males Herbes d'Òpera Àcid arribava a les llibreries el 27 de juny de 2019. Miquel Creus va morir el 14 de novembre d'aquell mateix any. El putu mite. El putu culte. La puta llegenda. "És un llibre molt especial", reclamava Ramon Mas a Wonderland, l'espai literari que quatre anys enrere s'emetia a Ràdio 4, alhora que acomiadant la conversa revelava que, això sí que ho podia garantir, tot i el silenci, tot i la fugida, Miquel Rius no havia deixat d'escriure mai: "Tan sols va deixar de publicar".