Segur que us sona l'expressió via fora!, a vegades usada com a crit d'ànim per a fer alguna cosa. D'on ve? El nom femení via significa 'recorregut per on es passa per a anar a un lloc' (La via més directa per a anar de Lleida a França és passar per la vall d'Aran; o bé: Totes les vies d'entrada i sortida a Barcelona estaven tallades per la policia, que buscava desesperadament el president Puigdemont). També tenim noms de carrers com via Augusta (Tarragona) o via Laietana (Barcelona). Com sabeu, aquest terme s'aplica sobretot a per on passa un tren (La via ha quedat tallada a causa d'un esllavissament es refereix a la via fèrria) i també apareix en contextos més específics (com via ferrada, un sistema creat per a grimpar en un espai natural).
A partir d'aquest significat, la gent podia donar-hi un valor més abstracte; per exemple: Algunes situacions es consoliden per la via dels fets. O també: El vaixell tenia una via d'aigua. L'abstracció va arribar a nivells màxims i això va permetre crear la preposició via 'passant per' (i que també pot dir-se directament per): Anirem a Àustria via (o per, o a través de) Suïssa.
En aquest procés de donar valor abstracte al nom via, es va acabar relacionant amb l'apressament; per això existeix l'expressió fer via (a la Catalunya central i oriental diuen més aviat fer-ne via; també es diu fer a via). Aquestes expressions indiquen que algú va ràpid fent una tasca, i, precisament per això, dit en forma imperativa permet indicar a algú que s'afanyi (en aquest darrer context, a l'Ebre podeu sentir avio!). Exemples: Aquells veremadors feien molta via collint el raïm; o: Si no fem via, se'ns farà de nit; o: Hem de fer via amb amb les caixes: carreguem-les ràpid. Vet aquí dos exemples imperatius: Venga, feu a via i no us entretingueu! o: Heu de recollir les eines que hi han escampades a l'era, i feu-ne via, que venen nuvolades.
També es fa servir com a interjecció
I, al final, via va usar-se també com si fos una interjecció, per a exhortar algú a bellugar-se, a avançar. Per exemple, uns xiquets han de pujar a un cotxe i diuen a son pare: Papa, podem portar les joguines al cotxe? El pare pot respondre: Sí, però no us entretingueu... va, via!, que vol dir 'feu-ho de pressa'.
En aquest context, en la llengua antiga solia afegir-s'hi, postposat, un mot posicional per a indicar cap a on s'havia de fer el moviment, com dins, fora o sus (aquest darrer significa 'amunt', i encara es diu el rossellonès). Aquestes expressions (via dins!, via sus!) eren habituals en època medieval, però van anar perdent-se, excepte via fora!, que ha arribat a usar-se al segle XX, a vegades fins i tot com a nom sinònim d'alerta o alarma (Va sonar el viafora). Per cert que hi ha gent que, al segle XX, també en deia dia fora. Així que ja ho sabeu: quan calgui tirar endavant una cosa... tots via amunt!