Que no pari. Aquí arriba la secció figaflor. Per segona setmana consecutiva. Continuem parlant sobre l'amor, el putu pop i les seves fixacions. Al final, les obsessions de la vida còmoda (de què parlarem per aquestes latituds?). Fa uns dies vam establir que perquè una cançó dels feelings funcioni, ha de tenir substància. Que amb llocs comuns, no tira. Aquí va la segona premissa. La definitiva.
Continuem parlant sobre l'amor, el putu pop i les seves fixacions
Un obsés dels feelings
On parlem d'amor si no ho fem en el pop? El pop és un sarcòfag, robust. Més manejable, cert. Igual no és un sarcòfag. Més aviat és com una d'aquestes boles de plàstic amb què pots caminar sobre l'aigua: no s'humitegen, no s'arnen, poden compartir-se, agraden a tots. El que dèiem, on millor que en tres minuts, si anem de cul i, a més, la podem repetir una vegada rere l'altra. No té sentit fer pop sobre un altre tema.
On parlem d'amor si no ho fem en el pop? El pop és un sarcòfag, robust
Això ho té clar MTINES, un jove de Barcelona que, encara que volgués camuflar-lo en una mica més transcendental a Per què les coses no són més senzilles? (publicat el 2021 en l'EP PQLCNSMS?), és pitjor que Leiva: un obsés d'explicar el que aquí hem batejat com els feelings. De totes les formes possibles. I fer-ho amb una efectivitat que espanta més que el chatGPT en un centre de secundària.
Transcendint etiquetes
El tipus s'ha perpetrat de l'acústica, la caixa de ritmes, els teclats expandits i lo-fi, les segones veuetes barrufetes de l'urbà. Una manera de fer que recorda a bedroom pop. Però també a trenc d'alba tornant de festa, a l'electrònica de la noia, el gat i l'escriptori de Youtube. Fins i tot a Sen Senra.
Abans coquetejava més amb el fatídic pop metafísic, aquest magma que tot ho va engolir a Catalunya, culpa de Ferran Palau. Afortunadament, l'està deixant. I ha sorgit un MTINES que, amb l'ajuda d'Uma, per primera vegada en català i en primer pla, i d'Emili Bosch dels fantàstics B1n0, ha pogut transcendir l'etiqueta i cantar-li a un altre amor.
On és l'amor? és una cançó de metamor. On és l'amor? és, malgrat els clixés estilístics, la funció del pop
El que ja no tenim
El de –cito, no textualment– la finestra d'un taxi baixada, l'airet a la cara, l'alba i, al seu torn, el record d'amagar-se sota el llit dels papis quan alguna cosa ens feia vergonya de petits. On és l'amor és una cançó de metamor. On és l'amor? és, malgrat els clixés estilístics (esquinçat de guitarra per tornar a la tornada i aquestes restes de vaporositat metafísica), la funció del pop. Un massatge a l'oïda que, de fons, conté més amor que el que el mateix Santo Tomás de Aquino sentia per l'amor.
Amor pel que ja no tenim, per les coses que ha no tornaran. Sensacions que només el pop pot guardar
Un fantàstic presagi per a l'àlbum que caurà en breus. I que, per poc que contingui alguna altra referència com aquest "enyoro l'escola i els dies iguals", música per al club de la postmodernitat, serà Déu. Amor pel que ja no tenim, per les coses que ja no tornaran. Sensacions que només el pop pot guardar.