És una de les revelacions de la temporada a la nostra escena indie. Líder i ànima d'Estramoni, projecte nascut a l'estela del pop metafisic del Petit de Cal Eril amb què va publicar un únic disc, el més que correcte Una vida millor (Picap, 2019); aquest 2021 Marc Tinés reapareix en solitari rere l'epígraf creatiu de MTINES. Allà on es troben les influències de Ferran Palau i James Blake, s'acaba de presentar en societart amb PLCNSMS (Montobello Agency, 2021), EP encara de ressonàncies metafísiques pero ara deconstruides a partir de les formes de la música urbana i l'electrònica més actual. En aquesta segona entrega dels Directes de Revers ens interpreta 'PLCNSMS' (acrònim de per què les coses no son més senzilles), el tema que ha donat títol al disc. 

 

Resulta gairebé estúpid i segur que t'ho han preguntat ja desenes de vegades, però per què les coses no son més senzilles?
Som éssers complexes per naturalesa, que no vol dir que siguem complicats. Tenim un cos que la meitat de coses no entenem com funcionen ni per què passen i a més, si afegim l’element diferencial de sentir coses i tenir emocions, ja és la hòstia. Som universos en expansió, canviant constantment... Les coses no són senzilles però estar viu és molt divertit, és una condició temporal privilegiada que et permet relacionar-te, viure milers de coses inesperades, enamorar-te, plorar, desitjar, i fins i tot aconseguir que en alguns moments les coses siguin senzilles i que tot tingui sentit. 

Les coses no són senzilles però estar viu és molt divertit

Com es produeix l'evolució i el pas d'Estramoni a MTINES?
Va ser un procés natural, una necessitat d’evolucionar i de fer-ho amb gent nova. Al principi em feia por i pensava que no ho aconseguiria, però al final he acabat molt content de les decisions que he pres i molt agraït de la gent que m’envolta i m’ajuda a donar forma a MTINES.  

Aquest pas de treballar en grup a fer-ho en solitari també ve acompanyat d'una evolució sonora. 
Sí, el so d’Estramoni em sonava al Manel dels 2008 i la veritat és que tenia ganes de provar coses noves. El punt de partida amb MTINES ha estat radicalment diferent i amb l’Emili Bosch (del grup b1n0 i productor del disc) vam traçar un mapa sonor amb el que volíem explorar nous terrenys que no s’havien trepitjat massa a Catalunya. 

Les teves lletres van plenes d'imatges quotidianes. Versos d'una aparent normalitat però que acaben ressonant sublims. Treballes el que expliques tant com la música que l'envolta?
Bec molt de la quotidianitat però m’interessa el que s’amaga a sota la superfície. M’agrada que una imatge habitual i quotidiana aconsegueixi parlar-nos d’una cosa profunda i universal. A més, la música ha d’acompanyar el que s’està dient o el sentiment que hi ha travessant la cançó. Tot treballa per una mateixa missió que és la cançó i la cançó, per a mi, és un gènere literari que juga amb la sonoritat de les paraules, amb l’equilibri entre consonats i vocals, amb la intenció melòdica a l’hora de cantar... És una altra dimensió, una altra manera d’escriure, que no és ni poesia ni prosa, i que a mi em distreu molt. 

Per a mi la cançó és un gènere literari que juga amb la sonoritat de les paraules

Quins son els referents que t'han marcat a l'hora de formular el teu nou projecte?
Vam agafar una mica del pop metafísic (sintetitzadors fins i transparents), una mica de les produccions de James Blake (més minimals) i del món urbà i del beat americà (Tyler, the creator, Frank Ocean) i alhora vam intentar mantenir la intimitat que et dona una guitarra acústica rascada suau al fons de la mescla.

Parlàvem de lletres i en aquest sentit, la literatura també ha sigut sempre molt important en el teu treball creatiu oi?
Sí, jo vinc de la literatura. Vaig estudiar Humanitats i em vaig especialitzar en literatura. M’agrada llegir i valoro molt les lletres de les cançons. Escric tot el dia al mòbil i també tinc mil llibretes obertes. L’única cosa que faig és descartar moltíssim. Potser de cada 200 frases em quedo amb dues que m’agraden. Descartar és la meva millor virtut. No vull que les cançons siguin un compendi de frases boniques. Odio els missatges fàcils i les resolucions meloses que no m’expliquen la meva realitat. 

Què llegeixies? Quines lectures han infliuenciat el naixement i creació de MTINES?
Ara estic llegint El llibre del desassossec de Fernando Pessoa, El gobierno de las emociones de la Victòria Camps i Es perd el senyal de Joan Margarit (que m’agrada molt). No sé, vaig picotejant. Durant molts mesos he estat obsessionat amb els llibres de Karl Ove Knausgard de La meva lluita. El concepte d’autoficció i els diaris personals cada cop em tiren més. 

PQLCNSMS va sorgir tot just fa un mes, però crec que ja estàs treballant en un nou EP, oi?
Estem gravant disc nou i ja tenim alguna cançó acabada. Fins i tot ja tinc el títol del disc: La Mercè Rodoreda explica al pròleg de Mirall trencat que quan va trobar el títol de la novel·la, li va resultar molt més fàcil escriure-la i acabar-la. A mi em passa el mateix. Ara estic content perquè tinc una títol i una direcció conceptual i aquesta tardor i hivern estarem treballant a l’estudi amb l’Emili i gent que anirà passant. 

Et tornaré a fer la primera pregunta però d'una altra manera... Per què totes les teves cançons son tan bellament tristes? 
No les considero tristes tot i que molta gent em diu que s’entristeix quan escolta la meva música. Jo crec que les meves cançons son intimes: parlo de coses molt personals i intento fer-ho amb la màxima sinceritat de la que disposo. Crec que es confon el fet que tinguin profunditat i et portin a un estat introspectiu amb el fet que siguin tristes. 

La música és el lloc on la meva vida pren una dimensió

És la música allà on et sents feliç i segur?
La música, i la música per mi és tot el procés de fer música, des del moment que passejo amb la guitarra per algun camp fins el moment que canto les cançons pels demés, és un lloc on m’ho passo bé i on trobo que la meva vida, més enllà del sentit ordinari d’estar viu, pren una dimensió que m’il·lusiona i em fa estar feliç. Tinc moments de tot: de molta felicitat quan ho aconsegueixo i de molta inseguretat cada cop que acabo alguna cosa i n’he de fer de noves. D’entrada sempre penso que fracassaré i que no estaré a l’alçada, després em relaxo, m’obsessiono en la cançó que toqui i intento fer-ho el millor que puc amb l’ajuda de la gent que forma part del projecte. La clau és no parar d’escriure, saber reposar el que escrius i anar-hi donant voltes fins que arribes a llocs que t’agraden.