Falten pocs minuts per quarts de dotze del migdia quan un reduït nombre de subscriptors d'ElNacional.cat arriben a l'Oller del Mas per fer una visita exclusiva al celler, en l'última activitat del Club El Nacional abans de vacances. De sobte, només travessar la porta mil·lenària i entrant al pati d'armes, l'actualitat queda immediatament en segon pla, arraconada a l'ombra d'aquest castell del s.X on la distància prudencial, les mascaretes i les càmeres dels mòbils seran, sense que ningú ho sospiti encara, els únics elements de contacte amb la realitat exterior durant les dues hores vinents, el temps d'un trajecte atemporal a través del vi que tot seguit provaré de rememorar.

Un oasi natural a tocar de Manresa

Abans de res, situem-nos. Que Manresa és una ciutat de contrastos ho sap tothom, per algun motiu a l'estiu és coneguda irònicament com a Manràqueix i a l'hivern, en canvi, com a Manrússia. Que a escassos cinc quilòmetres d'una de les ciutats mitjanes de Catalunya hi hagi un oasi de fa mil anys envoltat de vinyes, però, és un contrast encara més dràstic que el de la famosa temperatura de la capital del Bages. Pot existir un paradís a tocar d'una ciutat de 75.000 habitants, de polígons industrials i de grans eixos de comunicació? Per molt que sembli mentida, la resposta és sí i l'Oller del Mas n'és un exemple. El riu Cardener fa de frontera natural entre la bulliciosa Manresa i aquesta finca de 650 hectàrees que té la cara nord de Montserrat com a particular wallpaper del paisatge i on, entre boscúria i la riera de Cornet, més de 124 hectàrees de vinya, cereal i olivera configuren l'ecosistema on rau l'essència dels vins Oller del Mas.

Oller del Mas jardí

Un cop sabut això, s'inicia la visita i algú pregunta "Per què Oller?". Doncs simple: perquè fa mil anys aquí s'hi feien olles. De fet, Frank Margenat, director i alma mater del celler, és la 36ena generació d'aquesta nissaga familiar que té els seus orígens aquí des de l'any 964, quan amb l'argila sorgida dels marges de la riera es feien olles en un forn de pedra seca que encara avui es conserva enmig del que actualment són vinyes de macabeu. Des d'aleshores, durant gairebé deu segles el conreu del cereal i l'olivera va ser el principal motor d'una finca on cavallers, prohoms, religiosos i mestres artesans han escrit, generació rere generació, la història d'una família i d'un castell per on el mateix Sant Ignasi de Loiola va passar al sXVI, camí cap a Jerusalem.

Viticultura amb empremta

Aquesta història ara l'escriuen uns vins que, amb poc més de quinze anys, han convertit Oller del Mas en un dels cellers més reconeguts dins el panorama vinícola del nostre país. Tot va començar l'any 1989, quan un funest incendi va cremar bona part de la finca i la família Margenat va decidir plantar vinyes al voltant del castell per tal que els ceps actuessin com a muralla natural en cas d'un nou foc. Quinze anys després, l'any 2004 sortia a la llum Bernat Oller, el primer vi de la casa, elaborat al 100% amb merlot i mostra precursora d'un celler on des de sempre s'ha prioritzat elaborar vins respectuosos amb l'entorn i sostenibles amb el medi ambient. "Una cosa fàcil de dir però difícil de fer", comenta un subscriptor, que comença a discrepar del que ell mateix ha dit quan sent que l'edifici del celler mateix, absolutament modern i ubicat al costat del castell, funciona amb energia geotèrmica produïda als pous ubicats sota terra.

Oller del mas celler

A dins, en entrar-hi, l'aspecte dels dipòsits d'acer inoxidable buits i enmig d'un silenci poètic ens deixa colpits. "Estan adormits, esperant que arribi setembre", comenta la Carla Rodríguez, cap d'enoturisme i la nostra cicerone particular en aquest aventura de divendres d'un divendres de juliol aparentment normal i inesperadament inoblidable. En arribar la verema, aquests mateixos dipòsits que ara estan nets com una patena s'ompliran amb les diverses varietats de raïm que es cultiven a la finca, totes elles a partir dels preceptes de la viticultura ecològica, és a dir, sense l'ús de pesticides ni herbicides. Raïm que durant un any haurà estat cuidat, controlat i seleccionat únicament pels treballadors d'Oller del Mas, ja que el celler ni compra ni ven raïm, basant tota la seva producció exclusivament en el fruit que es cultiva dins la finca.

El vi: capítol final

Conèixer la Història és fascinant, però tastar-la és encara més emocionant. Després de descobrir la sala de bótes on reposen els vins durant la seva criança, l'última parada del viatge és a la sala de tast. En ella, amb vistes allà on reposen vins com Arnau Oller -un dels primers 'Vins de Finca' de Catalunya-, el jove enòleg del celler, Carles Muray, ens explica la filosofia vinícola d'Oller del Mas i ens presenta un dels dos vins que tastarem: Càndia, un negre experimental i de producció limitada que no es pot trobar enlloc més que en el mateix celler, del qual només se'n fan 9000 ampolles i amb una criança no només en bóta, sinó també en àmfora. Abans de descobrir-lo, tastem el Petit Bernat blanc, un dels dos vins joves i que, a més de ser un exemple de la Picapoll -la varietat autòctona de la D.O. Pla de Bages- té una etiqueta feta pels fills de Frank Margenat, és a dir, la 37ena generació familiar. Entre vi i vi tastem l'oli d'oliva verge extra, fet a partir d'arbequina i corbella, i seguidament, per fi, ens enduem a la boca una copa de Càndia, moment en el qual el responsable d'aquesta crònica comença a posar en dubte la possibilitat d'escriure un text objectiu mentre Carles Muray, convençut i sorneguer, afirma que "estic aquí perquè em pogueu dir a la cara que no us ha agradat, eh?".

Oller del mas petit bernat

Ningú diu res, però. Ben al contrari. Posem punt i final a la visita, marxem i és aleshores, al travessar de nou el pati d'armes coronat per un campanar d'espadanya i sortir a fora anant cap al cotxe, quan el mòbil recupera la cobertura perduda i algú informa que "Maleït Covid, acaben de recomanar que ningú surti de Barcelona!". De sobte, encara amb els records de garnatxa, sumoll, samsó i sirà gronxant-se dins el paladar, ens adonem que mentre a fora el món seguia girant i el coronavirus seguia fent de les seves, a dins, durant un parell d'hores, una desena de persones i un servidor ens hem endinsat en un trajecte fascinant a través dels segles i els sentits. Per això ara, ja fora, quan tot ha acabat i el present esdevé de nou una bufetada plena de realisme informatiu a base de tuits, whatsapps i alertes del mòbil, ens acomiadem i ens desitgem "bones vacances" amb la certesa que ningú sap on podrem fer vacances, o més ben dit, amb la incertesa de no saber què passarà l'endemà. Només sabem una cosa: que tots, més que turistes a les acaballes d'una visita, ens sentim viatgers a la fi d'una aventura on el vi ha estat capaç, durant un parell d'hores, de fer el que millor sap fer: aturar el temps.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat