La part tímida del triangle equilàter que tothom trobava imprescindible i, tot i això, ningú en feia cas. Oliver Sim és la veu greu representativa de The xx però el tercer membre que menys havia transcendit a la llum individualment fora de la banda. Si bé Romy i Jamie xx ja feia anys que havien començat a ballar sols en el seu camí com a productors i compositors, Sim era la tercera cara del famossíssim grup d’electrònica indie-pop britànic que encara no havia fet aquest pas. El vocalista i baixista de The xx escriu una carta sincera i plena d’emoció a Hideous Bastard (2022, Young), el seu primer disc en solitari, en què dona un pas personal molt important i anuncia que és seropositiu des de fa més de quinze anys.
“He estat vivint amb VIH des dels 17”, proclama Sim a la primera cançó, Hideous. El músic fa una crida a la desestigmatització de la seropositivitat començant amb una declaració honesta que surt des d’una foscor estètica inicial, des de la vergonya i la por passades durant anys. Però aquesta tristesa aparent es combina amb sons alegres que reivindiquen la celebració i les ganes de seguir vivint, una constant a tot el disc que es repetirà en cançons com Unreliable Narrator o Romance With A Memory. Hideous Bastard no és una lamentació: és una carta al passat de Sim per viure la vida com ell vol, intentant deixar de capficar-se en l’estigma i visibilitzant la seva realitat. Ja només el nom és una pura declaració d’intencions: allò pel que el músic s’havia sentit lleig, allò bastard, passa a ser alguna cosa que ja no vol amagar.
Hideous Bastard: un disc que sacseja consciències
Pop clàssic amb molt menys tocs electrònics que The xx: el disc no arriba als nivells melòdics vibrants de la banda però sacseja, en canvi, amb el missatge directe i sincer de les lletres, molt més personals. De la necessitat de sentir-se atractiu i enamorar-se d’una idea en comptes d’una persona (Romance With A Memory), a reconèixer que se sentia massa femení en un món ple de roques (Fruit), passant per una personalitat fingida amb somriures forçats (Unreliable Narrator). Oliver Sim ja no és l’adolescent que amb setze anys s’embarcava a una aventura musical amb els seus companys d’escola a Londres: ara, amb trenta-tres, veu les pors vitals a què ha hagut de fer front i intenta, amb les seves cançons, superar la idea que tenia d’ell mateix.
Com en una pel·lícula de terror, obrir-se en canal no sempre és fàcil, però Oliver Sim ho fa magníficament en aquest debut
Amb la producció de Jamie xx en totes les cançons del disc, en alguns moments sembla que el so del grup es barreja amb l’estil de Sim —al cap i a la fi, la seva veu és una de les claus bàsiques del so de The xx—. És una sensació, però, que dura poquíssim per tornar a l’univers del músic britànic. Les pel·lícules de terror clàssiques i sons corals dels 50 —una reminiscència que es veu a Sensitive Child, per exemple— són algunes de les referències que Oliver Sim ha tingut per a aquest disc, un món que Jamie xx ha respectat i en el que no hi ha sobreposat la seva mirada.
A més del disc, Sim va presentar al Festival de Cannes el curt de terror Hideous, dirigit pel francès Yann González. La seva obsessió pel cinema de terror es fa realitat en aquest curt, on tant Sim com Jamie xx hi participen davant de la càmera, un somni realitzat pel músic que ha pogut transformar en imatges, i no només so, el primer paso en solitario. Com en una pel·lícula de terror, obrir-se en canal no sempre és fàcil, però Oliver Sim ho fa magníficament en aquest debut i ens ensenya el seu perfil més madur.