Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha convertit en matèria literària les vicissituds d'una xarxa d'evasió dels anys 1940 a la Cerdanya. Els detalls els coneixia prou bé, doncs la història està inspirada en un besoncle seu que era mossèn. Durant la II Guerra Mundial, el nazisme fa que milers de persones es vegin obligades a fugir d'Europa i ho han de fer en moltes ocasions a través dels Pirineus, per accedir a ports i abandonar el continent per salvar-se de l'extermini. La Catalunya Nord es converteix en escenari d'un moviment de solidaritat integrat sovint per persones corrents. Aquests són els protagonistes que poblen ara les pàgines del llibre Qui salva una vida (Proa) de Cadenes, amb el qual ha obtingut el VII Premi Proa de Novel·la. En aquesta entrevista amb ElNacional.cat, l'autora reivindica la història de la seva novel·la com un homenatge a la bondat d'unes persones que no van fer el que van fer pensant en rèdits personals sinó empesos per un esperit lloable d'humanitat, la mateixa que en el món actual pot semblar que va de baixa. Cadenes es resisteix a pensar que això sigui així.
'Qui salva una vida' parteix d'una història familiar. Com vas arribar a aquest projecte?
És una història que coneixia de casa, que és coneguda i que han explicat els historiadors. Sempre havia tingut damunt la taula la carpeta de mossèn Joan, i un dia vaig començar a escriure. Quan treballava de periodista, n’havia fet algun reportatge i havia parlat amb alguns dels protagonistes, que surten a la novel·la.
Amb un dels personatges principals, que és mossèn Joan, hi vas tenir un contacte directe.
Sí, era el meu besoncle.
Recordes que ell expliqués la història?
No li havia sentit mai explicar res. No sé si en parlava amb la meva àvia o amb els meus pares; és clar que jo era petita. I aquesta també és una característica d’aquest tipus de persones, que he convertit en personatges per posar-los dins la novel·la. No ho anaven predicant, i aquí rau també part de la seva grandesa. Van fer el que van fer no pas perquè els aplaudíssim ni per poder-ho explicar. No ho van fer perquè ningú, en aquell moment, els estigués mirant i digués: "Que bé que ho fas, ben fet, això és just". No: ho van fer.
I d'on creu que sortia aquesta voluntat?
És un sentit primigeni d’humanitat o del deure, de fer el que és correcte o, un cop has vist determinades coses, de no poder restar indiferent i haver d’estendre una mà i ajudar una altra persona. En molts d’aquests casos, és un cúmul de circumstàncies o, simplement, el fet de dir: passa això i hem de fer alguna cosa. I casos així n’hi ha tot sovint en la història de la humanitat. Quedar-te sense fer res també és fer. Si no ajudes algú, aquest no ajudar no és mantenir-te al marge, sinó justament prendre partit en contra de la víctima. Aleshores, aquestes persones, per motius diversos, van anar configurant a la Cerdanya una xarxa per ajudar fugitius del nazisme, conformada per persones molt diferents. Aquesta és també la gràcia, la grandesa de la gent normal i corrent. Quan dic gent normal i corrent no ho dic per empetitir-los, sinó justament per mostrar-nos la força que tenim la gent normal i corrent.
En diverses entrevistes reitera que al final és una novel·la sobre la bondat. Es va plantejar des del principi fer una novel·la sobre la bondat o t’hi va portar la història?
Sí, és més aviat això. Perquè, quan m’hi vaig posar, era la història de mossèn Joan. Era qui jo coneixia, qui estimava i estimo, i de qui volia fer una novel·la. El que passa és que després, a mesura que fas una novel·la, ella també es fa; almenys en el meu cas, no ho tinc tot tancat d’entrada: tinc intuïcions, històries, coses, però, a mesura que avança, ella mateixa es determina. Aleshores vaig anar veient que eren persones que feien actes de bondat. Un dia, en un acte, vaig sentir Carlos Zafón dir que, literàriament, era més difícil escriure sobre la bondat que sobre la maldat. I té raó, perquè ens atrau més la maldat que la cosa ensucrada, ens atrau més el conflicte. Hi havia, doncs, aquest repte d’escriure sobre la bondat sense caure en una cosa xarona, en l’excés de sucre. Això també em va fer pensar que era una injustícia. A mi m’agrada la banda fosca, literàriament, però també és una injustícia que només ens fixem en aquest vessant de la humanitat, especialment a l’hora d’escriure. Sempre és un repte interessant intentar superar-ho.
En la novel·la aprofundeix més en els personatges bondadosos que els altres...
En tot cas, no és una novel·la de llum: hi passen coses, i hi passen coses de moltes tonalitats perquè, a més a més, parlem de la Segona Guerra Mundial, de la persecució dels nazis. És un moment terrible de la humanitat a Europa i, per tant, no es podia obviar, perquè no s’hauria explicat la història i perquè tampoc no ho volia fer. M’agraden els tons, les arestes, no fer ni situacions ni personatges monolítics. L’atenció de la novel·la recau més en aquests altres personatges perquè s’intenta fer-los una mica de justícia. La majoria dels personatges de la novel·la beuen de persones reals i els fets també sorgeixen de fets reals. La intenció és que coneguem el que van fer i els seus noms. Al capdavall, la literatura ens ofereix aquesta possibilitat: que determinades històries o personatges tinguin una pervivència més llarga que la simple existència humana.
És una novel·la que també la pots llegir interpretant-la amb un ull posat en l'actualitat d’un món on sembla que la bondat hagi desaparegut?
No ha desaparegut, encara que ens ho diguin. Voldrien, oi? O voldrien que ens ho creguéssim. I que ens sentíssim sols, desemparats, tancats en una habitació a les fosques, preguntant-nos: què és aquest soroll?, ara qui ve? És terrible viure així, quina vida tan trista, desesperada, desesperançada, sense cap esperança ni cap confiança. Per què hauríem d’acceptar viure així, quan en realitat no és cert? A l’hora de la veritat passen coses terribles, ho sabem, però també passa això: gent que es dona la mà per sortir del fang o per salvar la vida d’un altre. I ho fan per salvar la vida d’un altre, sense saber qui és aquell altre. I això, caram, això ho fem. Si ho neguem, primer, no descrivim la realitat: és mentida. Negar que els humans fem això és obviar una realitat i, per tant, no entendre què ens envolta. I és una injustícia, però també ens fa dèbils davant de la vida, davant de les coses que ens poden passar. Aleshores, no ens hi hauríem de resignar. A la vida ens passen coses, i ens passen coses terribles, però també som amos dels nostres actes. Som determinats pel temps que vivim, pel lloc on vivim, per les creences, però també tenim capacitat de decisió sobre els nostres actes. I això no ens ho hauríem de deixar prendre.
Quina ha estat la feina de documentació que ha hagut de fer?
Bàsicament, he anat pouant històries que coneixia, que m’han explicat a casa; documents de l’Arxiu de la Cerdanya; llibres sobre els passadors i, en concret, sobre la xarxa de mossèn Joan, o la del mossèn Ginoux de Dorres, o d’altres personatges, com en Melitó Sala i la Dolors Sala. He anat traient històries, convertint-les, o agafant-ne fragments i transformant-los en escenes o capítols. També he consultat hemeroteques i he investigat coses tan pragmàtiques com saber a quina hora passava l’auto de línia i no espifiar-la…
El treball amb la llengua es nota especialment en el llibre. Hi havia aquesta voluntat d’adequació?
Escriure una novel·la és, per a mi, posar-me al servei de la llengua catalana i, al capdavall, si de vegades em pregunto per què escric, doncs mira: per la llengua, pel català, no sé com dir-ho. Aleshores intento que aquest treball hi sigui sempre i fer-lo tan acuradament com sigui possible, i de la manera més adequada a cada novel·la. En aquest cas, a més, hi havia aquest petit homenatge a la variant de la Cerdanya, que conec per la família i pel temps que hi he estat, i he intentat posar-hi el to perquè la gent d’allà s’hi reconegui i perquè la gent que no és d’allà hi reconegui el català que s’hi parla.