“Ara que m’he fet gran, soc sàvia. I també he entès el que de veritat és important a la vida. Però sabeu què? És el coll”. Això escrivia l’escriptora, guionista, directora de cinema i periodista nord-americana Nora Ephron (Nova York, 1941-2012) en un dels assajos més coneguts de Tinc un coll que fa pena (L’Altra Editorial) (volum que ja havia estat publicat anteriorment en català per Angle amb el títol El coll no enganya). El recull, que acaba d’arribar a les llibreries, afegeix un altre volum a l’obra de la novaiorquesa disponible en català, un corpus literari que es va iniciar amb No me’n recordo de res, publicat just l’any passat. La traducció al català, en els dos casos, és de Carlota Gurt.
Aguda, àcida, divertida i sempre amb voluntat de pensar més enllà dels llocs comuns, Ephron obre, amb la seva ploma, una finestra original i increïblement suggestiva a la realitat de la vida adulta
Aguda, àcida, divertida i sempre amb voluntat de pensar més enllà dels llocs comuns, Ephron obre, amb la seva ploma, una finestra original i increïblement suggestiva a la realitat de la vida adulta; fa que ens la replantegem de maneres que mai no ens hauríem esperat subscriure. I desarma, amb la seva honestedat càustica, qualsevol prejudici intel·lectual i qualsevol opinió superficial, ja sigui parlant de bosses de mà, de la criança dels fills o de com mantenir els cabells amb bon aspecte. Quan fa poc més d’una dècada de la seva mort, l’obra de l’autora sembla viure una segona joventut, que no tapa la seva tasca com a guionista de pel·lícules com Quan en Harry va trobar la Sally (1989) o Alguna cosa per recordar (1993).
No anar a l’Àfrica i l’estètica del manteniment
“Estètica del manteniment”. Aquest és un dels conceptes clau que Ephron desgrana amb el seu humor al recull. Es refereix a la sèrie de tasques de cura de l'aspecte propi necessàries per “ser capaç de sortir de casa sabent que si vas al mercat i ensopegues amb un paio que et va rebutjar, no t’hauràs d’amagar darrere d’una pila de llaunes de menjar”. La periodista les titlla de molestes i es queixa del temps que li roben, alhora que les classifica i les desgrana posant especial atenció al coll, que diu que és la prova de cotó infal·lible i inesquivable sobre la nostra edat.
La seva lucidesa fa que els assajos del volum siguin il·luminadors sense caldre parlar sempre de temes transcendents
Els temes del recull, a priori, poden semblar frívols. L'autora ajuda a construir aquesta impressió afirmant, per exemple, que no vol tornar a l’Àfrica perquè “l’últim cop que hi vaig anar, el 1972, no hi havia perruqueries enmig de la sabana i això, per mi, va ser la fi d’aquell lloc”. Però cal no confondre frivolitat amb banalitat. La seva lucidesa fa que els assajos del volum siguin il·luminadors sense caldre parlar sempre de temes transcendents. La literatura d’Ephron és increïblement perspicaç, fresca i enormement divertida, amb i per sobre de la trivialitat.
A Tinc un coll que fa pena hi destaquen les opinions sobre el pas del temps i la seva relació amb l’aspecte físic, un dels temes preferits de l’escriptora
A Tinc un coll que fa pena hi destaquen les opinions sobre el pas del temps i la seva relació amb l’aspecte físic, un dels temes preferits de l’escriptora. “El tint de cabell és l’arma més poderosa que tenen les dones grans contra la cultura de la joventut”, afirma amb l’estil lapidari i contundent que la caracteritza. “Estic a vuit hores a la setmana de tenir l’aspecte d’una sense sostre”, diu en un altre moment i fins i tot s’atreveix a connectar la tècnica de depilació del bigoti amb la geopolítica de la Guerra Freda.
Els prejudicis al voltant de la seva obra sovint han fet que no se n’apreciés el valor i han camuflat el seu humor desbordant i la seva qualitat literària
Aquest, segurament, és un dels aspectes més interessants del volum i de la recepció dels textos de l’autora en el seu moment. Ephron s’ocupa de temes especialment lligats a l’àmbit femení i domèstic, que des de la perspectiva heteropatriarcal era impossible que fossin vistos amb cert pedigrí intel·lectual. Els prejudicis al voltant de la seva obra sovint han fet que no se n’apreciés el valor i han camuflat el seu humor desbordant i la seva qualitat literària.
Una trobada fallida amb Kennedy
Tinc un coll que fa pena també ens ajuda a connectar amb alguns dels aspectes i entrellats de la vida als Estats Units. Per exemple, el relat de les pràctiques que Ephron va fer quan era jove al Departament de Premsa de la Casablanca, on es queixa que no tenia ni tan sols taula per escriure a màquina. L’escriptora va arribar a conèixer el president Kennedy, a qui defineix com “l’home més guapo que havia vist mai”. I relata una fallida i divertida trobada entre tots dos, quan John Fitzgerald agafava l’helicòpter presidencial, mentre es pregunta sobre les raons per les quals no se’n va poder anar al llit amb ell. “Perquè soc jueva”, és la seva resposta.
L’autora també indaga sobre les diferències entre Washington i Nova York. Nascuda a la ciutat de la Gran Poma, Ephron demostra una estima especial per ella i especialment per l’Upper East Side, barri en què es va comprar una casa als anys vuitanta. A Tirar endavant, un dels assajos del volum sobre la seva vida a la ciutat, explica que “Nova York és una molt bona ciutat per viure-hi” però que “quan te’n vas i et converteixes en un visitant, sembla que se’t giri en contra”. Cara, hostil i plena de cafeïna, l’autora n’admira la comunitat dels seus barris, la velocitat amb què tot canvia i la majestuositat dels seus edificis. Però també en critica els efectes del boom immobiliari, la gentrificació i les peripècies vàries lligades a l’experiència d’habitar-la. I narra el procés pel qual una nova propietat la va expulsar de la casa de la qual estava enamorada a cop d'increment de lloguer.
Al llibre també hi ha espai per a la seva vida privada i personal, que mira amb el mateix humor que la resta de coses. “Cega rematada” es diu a si mateixa mentre confessa que “abans escrivia amb lletra de dotze punts; ara ja he arribat als setze i m’estic plantejant canviar als divuit”. I l’assaig en què parla de la seva pèrdua de visió es converteix de sobte en una carta d’amor a la lectura: “Llegir ho és tot, llegir em fa sentir que he assolit alguna cosa, llegir em fa més llesta, llegir és escapar”.
Per al record, les sentències sobre on cal buscar l’autenticitat de la vida: 'les cares són mentides i els colls són la veritat'
Tanca el volum Podria ser pitjor, la reflexió de l’autora, amb filosofia i perspectiva, del pas del temps, la mort d’amistats properes i la vida en la vellesa incipient dels seixanta. Perdem persones que estimem i que ens han acompanyat durant dècades, ens fem vells i de vegades només ens queden les escletxes de les vivències de la nostra joventut. Però cal que estiguem satisfets amb el que hem viscut i fins a on hem arribat, sentencia. Una reflexió que connecta directament amb les seves circumstàncies personals i la seva mort, a setanta-un anys, després de patir una leucèmia. Per al record, les sentències sobre on cal buscar l’autenticitat de la vida: “les cares són mentides i els colls són la veritat”.