Als barcelonins els noms dels seus carrers els desperten passions. "Es tanca un CAP i no passa res, tot i que això té conseqüències per a la salut de molta gent: només protesten quatre", reflexiona l'historiador Ricard Vinyes, comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona; "ara bé, es canvia el nom d'un carrer i hi ha un daltabaix. La gent escriu, i escriu molt, per demanar per què es canvia el nom d'un carrer, o perquè no se'n canvia un altre". La Virreina Centre de la Imatge, espai municipal que acull bona part dels debats sobre la imatge i la memòria de la ciutat, està celebrant el cicle Valor!, en què presenta 10 debats sobre la construcció del valor de la ciutat. Al llarg de dos mesos acull encontres sobre el multiculturalisme, l’educació, el paper de la cultura, la censura... Un d'aquests debats, celebrat ahir, versava sobre els monuments de la ciutat, amb la presència de l’antropòleg Manuel Delgado i l’historiador Ricard Vinyes. Però, inevitablement, també es va acabar parlant dels carrers...

Un llegat incòmode

En els darrers mesos s’ha tornat a plantejar la necessitat d’eliminar de l’espai urbà els monuments i carrers que suposen un homenatge a individus que es consideren emblemàtics de valors negatius (des de franquistes fins a esclavistes). Es vol aprofundir en la democratització de la ciutat a través d’una revisió dels seus símbols i dels seus signes més quotidians.

Veus discordants

Fa uns mesos l’hispanista britànic Paul Preston va sumar-se al debat, però en un sentit diferent. Aquest historiador va suggerir que es mantinguessin tots els noms dels carrers, perquè considera que “no es pot esborrar la història”. Amagar el passat negatiu podria contribuir a evitar el debat sobre aquest, segons Preston. Ell suggeria mantenir noms de carrers i monuments, però indicar mitjançant cartells i plaques què van fer els individus en qüestió. Ni tan sols es va mostrar partidari d’enderrocar el Valle de los Caídos, sinó de retornar el cadàver a la família i convertir la basílica en un centre d’estudis històrics. De fet, la seva proposta coincidia amb la que va fer el mateix Vinyes fa quatre anys, tot i que no està clar que aquesta sigui, ara per ara, la proposta oficial de l'Ajuntament.

Desborbonitzar

El 2015 Esquerra Republicana va presentar una iniciativa per “desborbonitzar” la ciutat i treure els noms d’una vintena de carrers i espais públics vinculats amb la dinastia borbònica. La seva proposta al·legava que "la dinastia borbònica no ha destacat per la defensa de les llibertats generals, ni les dels catalans, ni per la defensa de la democràcia, sinó sovint tot el contrari". El setembre passat l’Ajuntament va arribar a un acord, pel que es preveia estudiar el canvi de nom de 12 vies, que van del passeig Joan de Borbó fins a la plaça de Joan Carles I, passant per l'avinguda Maria Cristina.

Estratègies de futur

L'Ajuntament està estudiant el canvi de nom d'aquestes vies. De fet, s'ha remès l'acord municipal a la Ponència del Nomenclàtor, l'organisme d'assessorament tècnic del mateix Ajuntament. Aquest organisme consultiu valora la conveniència del canvi, l'oportunitat de la substitució, el futur nom i, també, el cost de l'operació per a l'Ajuntament i per als particulars. Ricard Vinyes subratlla que si bé durant la transició es va canviar el nom de molts carrers amb poques protestes, ara el procés és molt més difícil: la gent té certes reticències, sobretot pels costos que suposa, pel canvi en tots els documents del registre de propietat, i en tots els documents, propaganda, etc...

Nous carrers

Malgrat tot, Vinyes assegura que l'Ajuntament estudia actuar sobre el nomenclàtor, en primer lloc promocionant els noms de dones (només representen el 7,5% dels personatges que tenen una via dedicada). També es preveu promoure la presència de les classes populars en el nom dels espais públics (el 60% dels que tenen carrer dedicat eren propietaris). De fet, hi ha peticions de donar 200 noms nous a carrers. Però en principi aquests noms s'atribuiran prioritàriament a carrers nous, per evitar les molèsties i els costos dels canvis de nom.

Homenatge a la Inquisició

Però la revisió sobre el passat no només pot afectar la dinastia borbònica. El carrer Sant Domènec del Call, a poca distància de la Generalitat, suposa en el fons, un homenatge a l’antisemitisme. El 5 d’agost de 1391, dia de Sant Domènec, la població de Barcelona va assaltar el barri jueu, va matar centenars de persones i va obligar a convertir-se al catolicisme a moltes més. Al centre del Call s’hi va instal·lar una capella dedicada a Sant Domènec. Cal recordar que els dominics eren els principals actors de la Inquisició, i que pel seu zel perseguidor dels heretges van ser anomenats “els gossos del Senyor”.

Els conqueridors d’Amèrica

Diversos catalans que van conquerir i colonitzar Amèrica tenen dedicades vies a la capital catalana: Manuel d’Amat i de Junyent té una plaça i una parada de metro, i la seva esposa, la Virreina, compta amb un palau i amb una plaça a Gràcia. També té un carrer dedicat Gaspar de Portolà, conqueridor de Califòrnia. I, menys conegut, té la seva via el coronel Sanfeliu, un militar que va lluitar contra els independentistes americans a Santo Domingo i a Cuba, i va participar en l’expedició imperialista a Mèxic de 1862. Menció a banda mereixeria el monument a Colon, que també és criticat per part de la població llatina de la ciutat. En canvi, al nomenclàtor barceloní gairebé no en queda cap traça de la colonització de Guinea: tan sols hi podem trobar el carrer “Fernando Poo”, dedicat a l’actual illa de Bioko.

L’omnipresent

Però si hi ha un colonialista que ha aconseguit deixar el seu record a pràcticament tota la geografia catalana és Joan Prim. Té carrers en desenes de localitats, i molts monuments. A Reus hi compta amb una plaça, un passeig i un monument; a Barcelona amb una rambla, un passatge, una plaça i un monument... I no és que Prim tingui un currículum immaculat. Va veure’s involucrat en la conquesta del Marroc durant la guerra de l’Àfrica (1859-1860); era tan sanguinari que, dècades més tard, per espantar els nens al Marroc, se’ls deia: “Que ve Prim!”. A més a més, va ser governador de Puerto Rico on es va fer famós pel seu racisme i per l'aplicació de lleis duríssimes contra els negres, lliures o esclaus. I va participar en la intervenció franco-hispana contra el govern de Juárez a Mèxic, una operació imperialista en tota regla. Però el més greu per als barcelonins és que durant la Jamància, el 1843, va ordenar el bombardeig de Barcelona i Sant Andreu, i va deixar les dues localitats destruïdes. Va ser nomenat comte de Reus per la seva “pacificació” de Catalunya.

Els esclavistes

En les darreres setmanes s’ha discutit la presència a Barcelona d’homenatges a destacats negrers. Els debats s’han focalitzat en Joan Güell (que compta amb un monument a la Gran Via cantonada amb Rambla Catalunya) i Antonio López (que té una plaça dedicada enfront de la Llotja, amb un monument incorporat). El debat es centra en dos punts: si és provada la seva implicació en el tràfic esclavista, i si la seva implicació amb el tràfic d’esclaus anul·la la seva contribució a la ciutat. Però hi ha dos carrers més, com a mínim, dedicats a ferms defensors de l’esclavatge que van pressionar perquè es mantingués la institució: Biada i Xifré. El primer és conegut perquè va portar el tren al nostre país i el segon pels famosos “porxos d’en Xifré”, enfront de la llotja.

Canvis per Antonio López

Ricard Vinyes afirma que l'Ajuntament està estudiant què fer amb la plaça i el monument a Antonio López, i que per això ha obert un debat i un estudi de les alternatives mitjançant l'Observatori Europeu de Memòries. Aquesta iniciativa deixaria pas, posteriorment, a consultes als veïns. Vinyes reconeix que López no acompleix el principi d'exemplaritat que hauria de reunir tothom que té un monument a la ciutat, però creu que en principi no seria bo limitar-se a retirar el monument, ja que considera que això produiria, no només un buit en l'espai, sinó també un buit de significat: facilitaria ignorar una part de la història que hauríem de recordar.

Les campanyes del Marroc

La guerra de l’Àfrica (1859-1860) i els 18 anys de campanyes del Marroc (1909-1027) van deixar la seva petja al nomenclàtor barceloní, especialment perquè els africanistes, els veterans de les guerres del Marroc dirigits per Franco, van governar l’Estat espanyol durant gairebé quaranta anys. Tot i que alguns noms han anat canviant, alguns “herois” de les guerres de Marroc mantenen la seva via: el Tinent Floresta, el Capità Arenas, el Comandant Benítez, González Tablas o el General Vives. No eren uns angelets: les seves unitats militars es van caracteritzar per l’ús sistemàtic de les mutilacions, els bombardejos sobre civils, l’ús d’ostatges i les matances. El català general Vives, “alma de la aviación española” va ser responsable de bombardejos sobre població civil, fins i tot amb armes químiques (prohibides a l’època per tractats internacionals).

Els carrers masoquistes

Però Barcelona no només té carrers dedicats als qui van fer mal a poblacions llunyanes, sinó que fins i tot reserva una via a algú que va bombardejar la mateixa ciutat. A la Zona Franca hi ha el carrer Aviador Franco, dedicat a Ramon Franco. Se suposa que és un homenatge al vol de l’hidroavió Plus Ultra, que el 1926 va fer un raid des de Palos fins a Buenos Aires. Els tres pilots del vol tenen carrers a la mateixa zona, no gaire lluny de la plaça Durruti: Aviador Franco, Aviador Ruiz de Alda i Aviador Durán. Ramon Franco, el germà del dictador, formava part de l’aviació rebel durant la guerra civil, amb el grau de tinent coronel. Va ser destinat a Mallorca, i va participar en diversos bombardejos a localitats catalanes: va morir quan es dirigia a una acció militar contra Barcelona o València. "L'aviador" Ruiz de Alda va ser, a més d'aviador, un dels tres fundadors de Falange: va ser empresonat el 1936 i més tard va ser executat en una saca dels anarquistes. Juan Manuel Durán va morir el 1926 en un accident aeri en una demostració a Barcelona, i compta amb un monument a Montjuïc. El mecànic del Plus Ultra, Pablo Rada, un republicà que es va exiliar a Veneçuela, no va merèixer cap carrer. No se sap si per classisme o per les seves conviccions polítiques.

Franquistes a la baixa

Durant el franquisme, molts carrers van ser batejats amb noms de líders ultradretans o militars colpistes. La majoria van desaparèixer amb la transició, però n’han sobreviscut uns quants. N’hi ha un dedicat al pare Pérez del Pulgar, l’inventor de la doctrina de la Redempció de les Penes pel Treball, és a dir, el tancament massiu de republicans i "subversius" en camps de concentració per redimir-los amb treballs forçats. És a dir, un dels dissenyadors de tota la repressió. Ricard Vinyes ha assegurat que aquest carrer es canviarà, i que també es substituirà el nom del carrer Eduard Aunós, ministre de la dictadura.

El colonialisme català

L’Ajuntament, en les darreres dècades, ha anat substituint el nom d’alguns carrers que lloaven herois colonials, especialment els implicats a les guerres del Marroc. I malgrat tot, a Barcelona encara hi és ben present la petjada de l’imperialisme català al Mediterrani. Hi ha el carrer Almogàvers, dedicat als brutals mercenaris enviats a assentar la influència catalana a Grècia. És a dir, els responsables que a Grècia encara avui s'associa els catalans a la barbàrie. I també hi ha una via dedicada a Neopàtria, un dels Estats formats pels almogàvers (el més semblant a un protectorat que va tenir la Corona d'Aragó). I en ple Eixample de Barcelona hi ha molts carrers dedicats a caps militars almogàvers: Roger de Llúria, Roger de Flor, Ramon Muntaner, Berenguer d’Entença i Bernat de Rocafort.

Assignatures pendents

Tot i que a Catalunya la transició va anar associada a canvis de nomenclàtor, hi ha alguns pobles on encara hi ha carrers que fan referència al franquisme. El Memorial Democràtic ha elaborat un cens de simbologia franquista. En ell hi figura des del carrer Caiguts (a Calafell), al carrer dels Màrtirs (a Corbera de Llobregat). La tasca de la transició encara no és ben acabada.

 

Fotografia de portada: captura de Google Street.