Nico, la dona que va inventar el rock contemporani

Després de llegir You Are Beautiful & You Are Alone un s’alegra de ser lleig. Potser no lleig-lleig, com ‘el lleig’ dels germans Calatrava, Franck Ribéry o l’esdentegat cantant dels Pogues —per citar només alguns lletjos exemplars—, però sí prou poc agraciat perquè la gent no et prengui de cap d’esquila. Krista Päffgen (Colònia, 1938 ­- Eivissa, 1988), àlies Nico, va ser venerada com "la criatura més bella que mai hagi viscut". La musa que inspirà cançons a Bob Dylan, papers a Federico Fellini, poemes a Jim Morrison, assajos a Jean Baudrillard, pel·lícules a Andy Warhol i Philippe Garrel, històries a Ernest Hemingway i palles (mentals i/o corpòries) a tots. I malgrat la idolatria d’aquests cèlebres ‘senyoros’ —o precisament a causa d’aquesta—, la seva carrera com a creadora d’alguns dels discs més extrems i reverenciats de l’era del rock roman desconeguda pel gran públic. De fet, més d’un lector (m’atreveixo a posar-li gènere), sota les seves ulleres de pasta, haurà arrufat el nas davant el títol d’aquest article, quan, si en lloc de ‘Nico’ hagués escrit ‘Lou Reed’ o ‘John Cale’, el mateix titular no provocaria cap arruga nasal.

Per saber els detalls de la seva intensa biografia, una vida que és pura història del segle XX: va néixer i criar-se a l’Alemanya nazi, va ser-hi en tot moment “on calia ser” (el París de la Nouvelle Vague, el Londres del Swinging London, la Nova York de la Factory i el Max's Kansas City...); va conèixer “a qui calia conèixer” (veure paràgraf anterior), i va morir a Eivissa tràgicament, però just a temps d’estalviar-se el “Sexo, Ibiza, Locomia”, els hi recomano encaridament la lectura de l’exhaustiu i ameníssim llibre de Jennifer Otter Bickerdike, publicat recentment per Contra: You Are Beautiful & You Are Alone. Per conèixer la seva revolucionària discografia, els hi recomano amb idèntica vehemència que, a falta de discs, recorrin a la plataforma digital el logotip de la qual llueix a les samarretes de l’equip de futbol que Vázquez Montalbán definia com “l’exèrcit desarmat de Catalunya”. Jo em limitaré a embastar i treure punxa d’algunes anècdotes més o menys curioses, que, ja els hi dic ara, no desentranyaran el captivador enigma vital d’aquesta model, actriu, cantant, compositora i icona de l’undeground über alles. Som-hi, doncs.

La imatge de la rossa alemanya va fer-se popularíssima a Espanya com a model protagonista d’una sèrie d’anuncis de Terry, la marca de brandi de Jerez prodigada als cigalons i solysombras més carpetovetònics

Maleït Cavall

Des que va amistar-se amb en Chet Baker durant una narcòtica nit parisenca, si va haver-hi una constant a la vida d’aquesta camaleònica artista, aquesta va ser l’afició per l’hípica extrema. L’addicció al cavall, s’entén. El jaco, el Cola-Cao, la pols, el burro, el poltre, el cavall… la funesta heroïna. Sorprèn, però, que aquesta associació Nico-equí es reveli tan gràfica i tan útil a l’hora d’explicar la relació de la cantant amb el nostre país i, al mateix temps, la seva evolució artística. Anem a pams: L’any 1965, la Nico ja s’havia interpretat a ella mateixa a La Dolce Vita de Fellini, posat per Coco Chanel, infantat un fill d’Alain Delon i gravat un disc a Londres amb el manager dels Stones, entre altres proeses. Però a Espanya, evidentment, poc d’això havia transcendit (aquí La Dolce Vita no va arribar fins al 28 de maig del 1981, 21 anys després de la seva estrena a tot el món). La imatge de la rossa alemanya, en canvi, va fer-se popularíssima arreu de la pell del toro com a model protagonista d’una sèrie d’anuncis per televisió i premsa de Terry, la marca de brandi de Jerez prodigada als cigalons i solysombras més carpetovetònics. La campanya, amb l’eslògan “Terry me va”, estava orquestrada per Leopoldo Pomés, qui ja li havia posat els ulls a sobre uns anys enrere a Eivissa, i va significar el vincle definitiu de l’artista amb Barcelona, on, anys després, podia veure-se-la sovint barrejant orxata amb ginebra a les terrasses de la plaça Reial, tocant al Casino l'Aliança del Poblenou, o en sessions fotogràfiques a ‘la Rotonda’, l’edifici modernista de l’avinguda Tibidabo (aquell que els veïns i veïnes van defensar al crit de “Núñez dimoni, respecta el patrimoni!”).

A les revistes, Nico apareixia amb una botella de brandi en una mà, mentre amb l’altre sostenia les regnes d’un cavall blanc, la icona de la marca. A més, lluïa el mateix vestit jaqueta blanc que passà a ser el seu segell personal durant l’època en què va formar part de The Velvet Underground. Cinc anys més tard d’aquesta campanya, l’any 1970, després de posar la veu, amb el grup avantdit, a tres de les cançons d’un dels àlbums més importants de la música popular (The banana album), i ja enlairada (i defenestrada, poc després) per Andy Warhol, l’artista pop per antonomàsia, Nico torna a aparèixer fotografiada a lloms d’un cavall blanc a la portada del Desertshore, l’àlbum-manifest d’un auster i melancòlic avantguardisme que dóna la carpetada definitiva a la seva època com a “element visual” (en paraules de Warhol) de la Velvet, per desplegar —amb la inestimable producció de John Cale i Joe Boyd— un discurs sonor, vocal i lletrístic del tot personal i intransferible, molt més extrem que qualsevol disc de la seva banda anterior. És de la tornada d’una de les cançons més emotives d’aquest disc, 'Afraid', que el llibre d’Otter Bickerdike pren el títol.  El retrat eqüestre, per cert, està extret de la pel·lícula La cicatrice intérieure, de Philippe Garrel (amb qui compartia vida i agulla en aquell temps), protagonitzada per Nico i el seu fill, Ari Boulogne. El disc en qüestió (en el camí del seu predecessor, The Marble Index), passà desapercebut pel gran públic, però va generar un gran culte la dècada següent del seu llançament, i va servir d’inspiració a algunes de les subcultures més rellevants dels anys 80 i 90, fins avui. En especial, aquest culte es faria carn, ossos, cabells crepats, maquillatge d’ultratomba i roba negra entre les enteranyinades parets d’un local situat al molt londinenc barri del Soho: The Batcave Club. La Baticova.

Les peripècies sexuals de Batman i Robin

El Batcave va obrir la seva porta (amb forma de taüt sense fons) l’any 1982, i ha passat a la història com el bressol de la música i la cultura gòtica o sinistra, així com del deathrock i la dark wave, i fins i tot punt de reunió pels new romantics i els primers seguidors del psicobilly. Allà van forjar-se identitats com les de Robert Smith de The Cure, Siouxsie Sioux i Steve Severin de Siouxsie & The Banshees, Marc Almond de Soft Cell, Peter Murphy de Bauhaus, Brendan Perry i Lisa Gerrard de Dead Can Dance i Nick Cave de The Birthday Party. Es pot dir que The Batcave va ser al rock sinistre allò que el CBGB al punk rock. De fet, aquests fills apòcrifs de la Nico encara es coneixen com a ‘batcavers’. Però no és aquesta l’única concomitància de la cantant alemanya amb els rats-penats.

El mes d’agost del 1966, Nico i Warhol van fer-se una sessió de fotos per a la revista Esquire vestits, respectivament, de Batman i Robin. El text demanava “el final dels 60s” i pregava que “els pròxims quatre anys siguin vacances” (no els hi quedava res! l’Estiu de l’amor, l’assassinat de Martin Luther King, el Maig francès, l’arribada a la Lluna de l’Apolo XI, el festival de Woodstock, el cas Tate-LaBianca de la família Manson, Stonewall…). Com sigui, l’article deixa ben palès, d’una banda, que als Estats Units la Nico era tan desconeguda com a Espanya un any abans, i, d’una altra, li atribueix un paper merament accessori a la noia, tot presentant-la així: “Andy Warhol and his latest girl-person (named Nico)”. Warhol havia dirigit poc abans una petita pel·lícula titulada Batman/Dracula, però només havien tingut l’oportunitat de veure-la el selecte grup de The Factory, l’arxiconegut estudi on reproduïen en cadena, a ritme amfetamínic, les serigrafies de llaunes de sopa Campbell’s. El més probable és que el motiu de les fotos fos la ‘batmania’ desfermada a causa del fenomenal èxit de Batman (1966-1968), la sèrie més kitsch i hilarant de la història de la televisió, que va crear un impacte a la cultura pop mai vist abans i va influir musicalment a grups de surf-rock com The Ventures o The Markets.

Als crescuts amb la trilogia The Dark Knight, de Christopher Nolan, potser els hi sorprendrà saber que Batman, als anys 60, ballava el ‘batusi’, repel·lia als esquals amb un ‘bat-esprai repel·lent de taurons’, es batia en delirants competicions de surf amb en Jocker tot lluint un banyador sobre les malles (sense oblidar-se del bat-esprai) o escalava edificis mentre personatges famosos d’altres sèries, amb els seus cameos, feien obvi un truc prou obvi de per si. En qualsevol cas, el primer que sorprèn del reportatge de l’Esquire és que la Nico sigui Batman i Warhol, Robin. És a dir, que la jove nouvinguda i quasi òrfena interpreti al filantrop milionari de la Batcova, mentre el cèlebre mecenes de la Velvet es posa a la pell i les malles del seu fidel ajudant. Però aquesta inversió de rols pot cobrar sentit des de l’espeleologia pop, sempre tan útil a l’hora de fer analogies esbojarrades. Intentaré explicar-me: un dels mites que han adornat al personatge d’Andy Warhol és el de la seva suposada asexualitat, en la mateixa mesura que la llegenda consubstancial a la Nico és la seva voracitat sexual i la possessió d’una inabastable llista d’amants. S’ha de puntualitzar que en el cas de l’Andy era una auto-construcció plenament conscient del seu personatge, mentre que, en el de la Nico, van ser els homes que van penjar-li la llufa. Els explicaré una anècdota. Bé, un parell.

A la sèrie, sota la blaüra capa de l’home rat-penat hi havia l’actor Adam West, mentre el jove Burt Ward ocultava escassament la seva identitat sota l’antifaç, la licra vermella i els calçotets verds del Noi Meravelles. Segons explica aquest segon a Boy Wonder. My Life in Tights (Logical Figments Books, 1995), les seves elàstiques memòries, la Lliga de Mares Catòliques a Favor de la Decència va queixar-se dels priapístics atributs masculins del superheroi. El personal de vestuari va provar amb calçotets especials que comprimissin més la zona, però no hi havia manera. Finalment, un dels productors de la sèrie va tenir la idea peregrina de sotmetre en Burt Ward a un tractament hormonal, a fi de reduir el problema. Si el jove emmascarat anava de capa caiguda, el ‘bat-picadero’ de l’Adam West, el seu bat-company de bat-repartiment, estava sempre obert de bat a bat. "Recordo el dia en què vaig tenir sexe amb vuit dones diferents. Orgia és una paraula forta, però en aquesta ocasió van ser vuit. Tenia a companyes actrius esperant-me al camerino des de les 7.45 del matí", presumia West un cop cancel·lada la sèrie. Segons sembla, a vegades no tenia temps ni de despullar-se, i l'home-ratpenat tenia sexe ràpid amb la disfressa posada darrere dels decorats, entre escena i escena.

Un ordinador IBM amb l’accent de la Garbo

A la sèrie d’espectacles Exploding Plastic Inevitable, Nico cantava part del repertori de la Velvet empunyant un fuet al costat dels ballarins, com Dyanne Thorne a Ilsa, She Wolf of the SS. Ho feia amb la seva veu greu, gèlida i lineal, alhora que dolça i vulnerable. El cabronet de l’Andy Warhol va resumir aquesta complexitat definint la seva veu com: “un ordinador IBM amb l’accent de la Garbo”. No devia ignorar l’artista que, amb accent de valquíria o no, els ordinadors ja cantaven. El 15 de gener de 1962, IBM va presentar la computadora 7094. La seva grandària era considerable, i costava més de tres milions de dòlars. No obstant això, aconseguiria repercussió mundial per convertir-se en el primer ordinador a interpretar una cançó ('Daisy Bell'), i la primera màquina sobre la qual es va aconseguir crear i modular una veu sintètica. En una de les escenes més memorables del clàssic de Kubrick 2001: Una odissea de l'espai (1968), la intel·ligència artificial HAL9000 canta la mateixa cançó amb un to somort i inquietant, en una picada d'ullet ben geek.

Seria molt agosarat argumentar amb això que la Nico sigui la precursora de la música industrial, electrònica i experimental, si no fos perquè la banda anglesa Throbbing Gristle, a qui sí se’ls considera els pioners d’aquests gèneres (juntament amb Cabaret Voltaire i els catalans Macromassa), van entrar a l'estudi l’any 2007 per gravar una reinterpretació de l’àlbum Desertshore. La presentació en directe d’aquesta declaració d’amor i maternitat a Nico, va ser acompanyada d'una projecció de La cicatrice intérieure de Philippe Garrel. El nom del grup, Throbbing Gristle, per cert, vol dir ‘penis erecte’ en argot britànic. Ben bé com el de Batman/Adam West.