Des de fa uns anys, el futbol local, modest, de barri, viu un creixement d’aficionats sense precedents. N’hi ha prou amb passar-se un dia de partit per les instal·lacions del Club Esportiu Europa o de la Unió Esportiva Sant Andreu, dos clubs històrics de la ciutat de Barcelona, per observar aquest fenomen, considerat per molts com a contracultural. Farts de l’esport d’elit? Farts de veure 22 milionaris córrer darrere d’una pilota? Es busca proximitat, connexió, veritat. Podria passar quelcom semblant amb la música en viu com a resposta als macrofestivals impersonals, inabastables i incòmodes? En plena temporada alta de festivals amb el turbocapitalisme marcant el ritme, parlem de tot això amb els organitzadors de sis minifestivals catalans, projectes nascuts per amor a la música i sense ànim de lucre. Algunes d’aquestes iniciatives per a tots els gustos —de l’indie rock a l’electrònica passant pel folk— s’han consolidat al calendari musical, com el Rizomes (20, 21 i 22 de juny, La Cellera de Ter), The Lemon Day (5 de juliol, Capellades), Paral·lel Festival (del 25 al 27 de juliol, Port del Comte) i Salt Mortal (26 de juliol, Cal Rosal). Altres, de creació més recent, com Le Reyerté (19 de juliol, Barcelona) i Emostiu (19, 20 i 21 de juliol, Barcelona), demostren que el format micro té futur.
Le Reyerté i Emostiu trepitgen fort
El músic i activista Ian Mckaye, líder de Minor Threat i Fugazi, responsable del segell Dischord, va fer cèlebre la frase “fes-ho tu mateix, perquè ningú més ho farà per tu”. Seguint aquesta màxima del hardcore, va irrompre al panorama local barceloní el festival Le Reyerté el 2023. “Després de la covid, sentíem que l’escena underground, punk i hardcore, estava en decadència. Faltava un espai per a aquelles bandes que no troben oportunitats ni en macrofestivals ni en altres festivals alternatius. Perquè quan venen Bad Religion o Love of Lesbian sempre toquen els mateixos teloners”, explica un dels tres ideòlegs i fundadors de Le Reyerté, l’Oriol Batalla, de 29 anys. “Per què hem de dependre que ho facin altres? Per què no fer-ho nosaltres?”, intervé un altre dels cofundadors, en David Caballero, també de 29 anys. Així va néixer Le Reyerté, un festival que vol cobrir des del “trap més emo al metalcore, un buit que no està cobrint cap festival”, diuen. La tercera edició tindrà lloc el 19 de juliol al Casal de Joves de la Prosperitat (Barcelona), però es podria considerar la cinquena si comptem les dues ‘edicions d’hivern’ sota el nom de Le Sopé. En tot cas, van decidir crear un festival i no un cicle de concerts anual per no perdre rellevància: “Si només muntes dues festes a l’any, té connotacions d’esdeveniment imperdible, una cosa que passa poc i que no et pots perdre”. Per escalfar motors, als mesos previs treuen el màxim partit del seu enginy a les xarxes socials. “Abraçem el meme!”, adverteixen entre rialles.
Després de la covid, sentíem que l’escena underground, punk i hardcore, estava en decadència. Faltava un espai per a aquelles bandes que no troben oportunitats ni en macrofestivals ni en altres festivals alternatius
Batalla, Caballero i el tercer membre fundador, en Joel Delgado, toquen en bandes de hardcore i rock alternatiu des de fa molts anys. D’aquí el lema del festival: “For the bands, by the bands” (per les bandes, fet per les bandes). “Ens hem trobat de tot girant, i ara amb el festival intentem oferir tot allò que ens ha agradat. Sobretot, som molt honestos amb el que podem oferir, començant pel caixet”, subratlla un. “Ens encanta veure les bandes contentes. Volem que estiguin bé, que s’ho passin bé, no només que surtin els números”, continua un altre.
Le Reyerté va trobar refugi primer al Casal de Joves de Porta i després al de Prosperitat, també a Nou Barris. “Si intentes muntar alguna cosa en una sala comercial no només perds molts diners amb el lloguer, sinó que no pots fer tot el que vols. Ara, per exemple, podem aturar el concert en qualsevol moment i fer que surti un col·lega nostre repartint sopa disfressat de Pare Noel. Ens encanta sorprendre, no volem repetir-nos, i això és impossible en una sala convencional”, explica Caballero, que només té paraules d’agraïment pel personal de l’equipament, un espai que cuiden com si fos casa seva. “Aportem al barri una alternativa cultural, amb taquilla inversa perquè la cultura sigui realment accessible a tothom. Que el nostre festival no sigui un negoci ens dona molta llibertat”, conclou.
Aportem al barri una alternativa cultural, amb taquilla inversa perquè la cultura sigui realment accessible a tothom. Que el nostre festival no sigui un negoci ens dona molta llibertat
Del districte de Nou Barris ens desplacem a Sant Martí, també a Barcelona, per conèixer els inicis i particularitats del festival Emostiu, organitzat pel col·lectiu Myheartyourmouth (MHYM). Com Le Reyerté, el festival es va començar a gestar durant la pandèmia. “Un dia vam entrar al Casal de Joves de Can Ricart i ens va encantar. Vam veure que era un espai ideal per fer-hi coses. En aquell moment no coneixíem res sobre autogestió, ni de música ni de com muntar un concert. Teníem una necessitat enorme de concerts d’un gènere, l’emo, que pràcticament no existia aquí. Sí, hi havia Cala Vento i Viva Belgrado, però aquests grups venien d’una altra època”, recorda un dels fundadors, que prefereix no dir el seu nom. “Intentem no personalitzar les tasques i els èxits del col·lectiu”, s’excusa. En aquest sentit, continua el portaveu, “l’Emostiu és de tota la gent que ve i hi participa”. El seu somni és que “algun dia es converteixi en una cosa tan gran com la ciutat i es continuï finançant igual: amb donacions i barra”.
Volíem oferir una alternativa lliure, accessible, que no privatitzés la cultura. Fa pena veure com cada any persones de l’escena alternativa acaben tocant en segons quins festivals mentre el barri de la Mina continua marginat i s’ensorra
Des de la primera edició, a l’estiu de 2021, aquests joves entenen el seu projecte com un acte de resistència, polític i cultural alhora. Per a ells, els macrofestivals tenen conseqüències fatals als barris: pujades de preus, lloguers pels núvols, males condicions laborals... desigualtat, en definitiva. “Volíem oferir una alternativa lliure, accessible, que no privatitzés la cultura. Fa pena veure com cada any persones de l’escena alternativa acaben tocant en segons quins festivals mentre el barri de la Mina continua marginat i s’ensorra. Fa pena veure la gent pagant abonaments a terminis, pagant l’aigua a preu d’or… Fa pena que només hi pugui anar qui té diners”, remarca el membre de MHYM. En una mena de manifest publicat a Instagram, els organitzadors de l’Emostiu expliquen que van començar el projecte “amb ganes de crear alternatives reals” i que pensen “lluitar per això fins a les últimes conseqüències”. Així, asseguren, no s’associaran “amb els grans oligopolis dels macrofestivals” ni acceptaran patrocinis. “El festival serà sempre per i per a l’escena alternativa, accessible, independent i anticapitalista”, subratllen. “La idea és continuar creixent, que l’Emostiu sigui un motor no només per al nostre col·lectiu sinó per a altres; que cada cop sigui més difícil anar a segons quins macrofestivals i més fàcil accedir a espais autogestionats”, conclouen.
Del ‘sold out’ del Salt Mortal a la paella ‘indie’ de The Lemon Day
"La gent comença a descobrir coses petites i a cansar-se dels grans esdeveniments quan té una certa edat", sentencia la Claudia Kidai, de 34 anys, coorganitzadora del festival musical Salt Mortal al Konvent, un antic convent de monges situat a Berga i reconvertit en centre de creació contemporània. Allà s’hi poden reunir unes 500 persones, entre públic, músics i voluntaris. "La gent s’agafa aquell cap de setmana com una escapada, un cap de setmana rural. És un turisme de qualitat", afegeix. I tantes ganes en tenien, els habituals, que les entrades per a aquesta nova edició, la vuitena, van volar en qüestió d’hores. Ella i la seva parella, en Guillem Colomer, també de 34 anys i bateria del grup d’emo punk L’Hereu Escampa, van començar a organitzar aquest festival fa nou anys. Sense subvencions ni patrocinadors, 100% autogestionat, remarquen. "Tots els festivals que abans ens havien agradat i als quals havíem anat com a públic, com el Primavera Sound, estaven agafant una dimensió que no ens agradava. No teníem un referent clar, però sí que ens agradava molt la manera de fer del Plug in the Gear de Benicarló i la filosofia del Sugar Il·legal de Vic", continua la Kidai, que subratlla la proximitat com un dels valors del seu festival: "Posem totes les persones al centre i al mateix nivell. No hi ha escenari, és una habitació, i demanem a les bandes que no es tanquin al ‘backstage’ durant tot el festival".
Posem totes les persones al centre i al mateix nivell. No hi ha escenari, és una habitació, i demanem a les bandes que no es tanquin al ‘backstage’ durant tot el festival
En la mateixa línia, totes les bandes són importants. Tant se val si es diuen St. Frances, Boneflower, Extraperlo o Los pintaos. Aquí no hi ha caps de cartell ni lletra petita. Un cop entren per la porta del Konvent, no importa qui té més seguidors o millors xifres a les plataformes de ‘streaming’. Per això mateix, no fan públics els horaris. Es tracta d’arribar puntual per no perdre’s res, inclosa la visita guiada obligatòria per l’antic convent reconvertit en centre artístic multidisciplinari. I és que, entre els seus objectius, hi ha programar propostes invisibilitzades al circuit de festivals d’estiu comercials, però també donar a conèixer l’espai i col·laborar activament en la seva programació.
A Capellades té lloc un altre festival ‘indie’. Es diu The Lemon Day i l’organitza l’Associació d’Amics del Rock’n’Roll i una Mica de Pop de Capellades (AARRUMPC) al Parc de la Font Cuitora. «Quan vam començar el 2005 ens inspiraven el Sant Feliu Hardcore Fest i el Sugar Il·legal Fest de Vic. Volíem una cosa semblant al nostre poble», explica a Revers un dels seus membres, en Jordi Castells, de 44 anys. Després d’una prova pilot el 2005, Capellades —amb tot just 5.000 habitants— va acollir nou edicions consecutives entre 2007 i 2015 que van convertir aquest festival en una cita musical imperdible per als amants de les sonoritats indie. Per allà hi van passar pesos pesants del subsòl estatal com Nueva Vulcano, Nisei, Pony Bravo, Lisäbo, Aina, Betunizer…
Es poden fer moltes coses, no és tan complicat. Sobretot als pobles, perquè a les grans ciutats posen més traves burocràtiques. Es pot començar des de baix, sense haver de passar per allà
En 2019, després d’un parèntesi de tres anys per esgotament, el festival va tornar amb força i va funcionar molt bé, diuen. "Llavors vam parar dos anys més obligats per la pandèmia i vam tornar el 2022 amb un format una mica més manejable, començant a l’hora del vermut i oferint paella, amb menys bandes, sobretot locals per reduir costos de producció. La idea va ser decreixer per assegurar-ne la continuïtat", recorda Castells, que assegura que ara sí que The Lemon Day té corda per estona malgrat la manca de relleu al seu poble. Castells anima els joves a unir-se i col·laborar o, si ho prefereixen, a muntar els seus propis festivals alternatius: "Es poden fer moltes coses, no és tan complicat. Sobretot als pobles, perquè a les grans ciutats posen més traves burocràtiques. Es pot començar des de baix, sense haver de passar per allà".
Verd i música envolupants (al Rizomes i el Paral·lel Festival)
Per als amants de l’electrònica i de l’alta muntanya, el Paral·lel Festival és el més semblant al paradís. Se celebra en una esplanada verda entre pistes d’esquí, al Port del Comte (Lleida), durant tres dies de màxima desconnexió. “La idea era sortir de la ciutat, de l’estrès, del dia a dia, per entrar en una mena de dimensió paral·lela. D’aquí el nom del festival”, explica una de les organitzadores, Patricia Homedes, que destaca “l’ambient agradable, familiar i íntim” que s’hi respira. El Paral·lel Festival sempre ha volgut fer les coses “a l’inrevés” des de la seva primera edició el 2016, diuen. Quan la majoria de festivals són sinònim de nit i aglomeracions, cercant el màxim benefici, aquest festival, organitzat al Prepirineu català, es caracteritza per oferir una programació diürna i limitar l’aforament malgrat les grans dimensions del terreny on instal·len l’escenari, les tendes de campanya i els serveis. “Prioritzem la comoditat de les persones assistents al festival”, subratlla Homedes, al capdavant d’un equip “petit però unit”.
La idea era sortir de la ciutat, de l’estrès, del dia a dia, per entrar en una mena de dimensió paral·lela. D’aquí el nom del festival
La gran majoria d’assistents pernocta en tendes de campanya o autocaravanes. “L’edat mitjana és d’entre 33 i 35 anys, i són persones molt respectuoses amb l’entorn. Tant, que ens han arribat a dir que deixem l’esplanada més neta del que estava”, bromeja. L’empremta que deixen les gairebé 2.000 persones que s’hi reuneixen, asseguren, és mínima. Per això, entre altres accions, reparteixen cendrers de butxaca i bosses per a residus.Pel que fa estrictament a la música, els plats forts d’aquesta nova edició, que tindrà lloc del divendres 25 al diumenge 27 de juliol, són el veterà Surgeon —pseudònim del productor i DJ anglès Anthony Child, que oferirà una sessió en directe— i la sessió conjunta a quatre mans entre Donato Dozzy i Patrick Russell.
El Rizomes, definit com un “festival ecosistèmic d’art, música i arquitectura efímera”, també proposa una fugida de la jungla d’asfalt, fent una pausa al ritme frenètic de la gran ciutat. Va néixer el 2018 impulsat per un grup d’amics arquitectes i dissenyadors. “Està molt bé que els grans festivals portin artistes importants que ningú més pot portar, perquè tenen el capital necessari per pagar els seus catxets, però entenem que un festival va més enllà de la programació. Un festival no és posar quatre tanques i controlar el ramat… Nosaltres entenem el nostre festival de manera holística, cuidant al màxim cada detall”, explica a Revers un dels codirectors, Román Cadafalch, de 31 anys. Una enorme plantació de pollancres situada a La Cellera de Ter, a Girona, acull el festival Rizomes, un esdeveniment autogestionat, sense patrocinadors ni inversors. “Som underground perquè estem sempre a la corda fluixa”, bromeja Cadafalch. Reben alguna subvenció de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Girona, però aquesta ajuda només suposa un 30% del pressupost total.
Està molt bé que els grans festivals portin artistes importants que ningú més no pot portar, perquè ells tenen el capital necessari per pagar els seus caixets, però entenem que un festival va més enllà de la programació. Un festival no és posar quatre tanques i controlar al ramat... Nosaltres entenem el nostre festival de manera holística, cuidant al màxim cada detall
Cada any ocupen una parcel·la diferent, ja que anualment es talen uns 300 arbres adults per a la producció de fusta. Així, el festival es mou i es reinventa en cada nou cicle, en cada nova edició. Sempre en moviment, sempre viu. “Construïm les estructures ad hoc, a mida, amb materials reciclats, en funció de les actuacions i instal·lacions artístiques que tindrem; i notem que la gent és conscient i ho tracta tot amb molta més cura”, subratlla un altre dels codirectors, Pepe Soler, de 32 anys, que considera que el públic del Rizomes vol sortir de la gran ciutat, connectar amb la natura i interactuar amb l’art lluny de les galeries i els museus, durant tres dies i dues nits. La programació musical del festival gironí —dirigida també per Andreu Fàbregas i Katarina Grbic— és extremadament eclèctica, i va des del flamenc de Benito Bernal al jazz tranquil de Rita Payés, passant per l’indie psicodèlic dels alemanys Fazer. Cadafalch, artista visual de professió, s’encarrega de la direcció artística cercant sempre propostes “que tinguin sentit en l’espai”, és a dir, “sota els arbres”.
Hi ha molts més minifestivals, festivals d’autor i realment alternatius, com el Salt Mortal, The Lemon Day, Rizomes, Emostiu, Paral·lel Festival o Le Reyerté. Una llista on també caldria incloure els sovint esmentats Sugar Il·legal Fest, Adoberies —tots dos a Vic—, l’Actitud Fest de Vidreres, el MicroClima Sound organitzat per la botiga de discos Ultra-Local de Barcelona, el Saltamarges Fest de Sarrià de Ter o el Fusiònica de Granollers, entre molts altres. El sotabosc musical català resisteix i resistirà.