Anne+ és una petita sèrie holandesa de sis episodis de deu minuts on cada un explora una relació de la jove lesbiana Anne amb una altra noia. Una joia plena d’autenticitat convertida en pel·lícula a través de Netflix, que n’ha sabut veure el potencial per explotar el valor en el camp de la representativitat. I és que encara més que a la sèrie, Anne+: la pel·lícula se centra en retratar el món queer, tot i que no és una ficció on només s’hi vegin retratades les realitats del col·lectiu LGTBQ+, sinó les de tota una generació a la que li costa trobar el rumb, conflicte principal de la protagonista de la història.
Un guió massa explícit
L’Anne i la Sara porten un temps sortint juntes quan decideixen anar a viure a Montreal. La Sara (Jouman Fattal) hi va primer, però l’Anne es queda uns mesos a Amsterdam abans de mudar-se, període durant el qual es començarà a replantejar què vol fer amb la seva vida. Acabant la seva primera novel·la, que està a punt de publicar, les amistats li faran costat en un moment de crisis tant amb la Sara com amb ella mateixa. En aquest context, apareixerà la figura de Lou (Thorn Roos de Vries) com a nou interès amorós, un personatge de gènere no binari que, en lloc de tenir el seu propi arc, s’utilitza per transmetre les idees de les autores, la qual cosa es converteix en el principal punt feble de la cinta. Hi ha massa línies de diàleg que són missatges explícits posats en boca dels personatges, i això els fa perdre profunditat.
Aquesta manca de subtilesa en el guió sorgeix de la inexperiència de l’equip de la sèrie en el món del cinema, amb el debut de Valerie Bisscheroux liderant des de la direcció. Tot i això, la joventut de les creadores també aporta molta autenticitat a la pel·lícula, ja que és capaç de capturar la forma de parlar i actuar d’una generació i, sobretot, retratar-ne les principals preocupacions.
Trobant el focus al final
El problema de l’Anne, i de la protagonista de la seva novel·la, i de tantíssima altra gent, és que no sap què vol. El personatge deambula per la vida sense un objectiu clar, la qual cosa li critica la seva editora, conscient que també és una crítica que se li pot fer a la pel·lícula, que cap a la meitat sembla perdre una mica el rumb per mostrar el món del drag sense gaire tenir clar què vol explicar. Al final, paral·lelament a la novel·la de l’Anne, el film acaba trobant el seu focus i ens regala una contundent discussió de parella impecablement realista i una conclusió emotiva que li dona més sentit a la prèvia manca d’un argument clar. Tot plegat elevat per la interpretació de Hanna van Vliet en el paper protagonista, plena d’una naturalitat que permet empatitzar amb un personatge que no sempre pren bones decisions.
Abans de convertir-se en pel·lícula, Anne+ va començar com una sèrie que es pot veure a Youtube. / Netflix
En definitiva, Anne+: la pel·lícula és un film que aporta molta representativitat mostrant, per exemple, un tipus de relacions sexuals que no solem veure en cinema, però que on més brilla és en el procés d’autoconeixement de la protagonista per trobar el seu camí vital. I encara que es noti que és el primer llargmetratge d’aquest jove equip, el resultat acaba valent la pena, igual que la magnífica sèrie de la qual parteix, Anne+, disponible a Youtube.