"Una tarda estava a la cantonada, esperant que arribés un camió, quan se'm va acostar un d'aquells petits netejabotes. Feia uns sis mesos que rondava per allà, de manera que tots sabíem com es deia. Tenia una caixeta que utilitzava com a reposapeus [...] Un altre nen es va acostar i li va treure el barret al netejabotes. Aquest va arrancar a córrer darrere l'altre noi mentre jo creuava el carrer. I, en aquell moment, la caixa que feia de reposapeus va explotar. Era una càrrega de motxilla que va fer miques vint-i-tres americans".

"En Calley va massacrar totes les àvies i els nens d'aquell llogaret. Eren les úniques persones que trobaves per allà durant el dia. Ens creuàvem amb moltes d'elles i el noranta-nou per cent de les vegades no intentaven fer-te res. I mira que hi anàvem constantment, borratxos i col·locats, disposats a passar una bona estona i follar-nos totes les dones. Van tenir milers d'ocasions de tallar-me el coll, però mai ho van fer. I en Calley va anar-hi i se'ls va carregar a tots". 

"Al meu amic van disparar-li al ventre; els budells se li van esbarriar sobre les meves mans mentre jo intentava sostenir-los. [...] Vam començar a caminar per la selva, ell no deixava de gemir i cridar. No ens quedava morfina perquè ens l'havíem fotut tota per col·locar-nos. Era una situació de merda. Després d'una estona, va callar. La calor de la selva de Vietnam t'atordeix. Segueixes caminant, massa cansat per parlar. Ell no pesava gaire, gairebé no el notava. Suposo que en algun moment devia morir, però jo no me'n vaig adonar". 

"Ningú vol saber que passen coses així al món. No vols saber que una persona pot patir ferides com aquelles, ni que poden patir-les tanta gent a la vegada. No vols saber que fan explotar els nens en mil bocins. No vols saber com de malament es poden posar les coses, ni com de dolenta pots arribar a ser. No volia decidir qui tindria medicaments i qui no. Els hauríem d'haver tractat a tots com éssers humans, però no ho vaig fer". 

NAM sin fondo 752x1024

NAM, Editorial Contra

Aquests només són quatre dels molts testimonis que configuren NAM, el llibre amb què Mark Baker va retratar l'angoixa, la violència i la irracionalitat de la Guerra del Vietnam; una obra publicada el 1981 que va generar molta controvèrsia als Estats Units i que el passat mes d'octubre va arribar a casa nostra de la mà d'Editorial Contra. La també anomenada Segona Guerra d'Indoxina ha estat un dels conflictes que més ha transcendit en la cultura popular, motiu pel qual al llarg de la història s'han escrit centenars de novel·les i guions que en parlen. Gairebé cap d'aquestes obres, però, ha assolit l'extraordinària –i segurament insana– precisió de Baker. I el motiu és fàcil d'endevinar: qui explica els fets no és l'escriptor, sinó els més de 150 entrevistats que van viure l'experiència en primera persona.

El primer que cal dir sobre NAM és que no és un llibre apte per a totes les sensibilitats, i és que els excombatents i el personal mèdic que van trepitjar les terres vietnamites no es reserven res: assassinats miserables, ferides repugnants, trampes terrorífiques i comportaments mesquins. Un dels trets definitoris de la Guerra del Vietnam és que va transcórrer sense línies de front, de manera que les operacions es van dur a terme en zones no delimitades. O en altres paraules: morts a sang freda, afusellaments inesperats i pànic real a ser aniquilat o mutilat en qualsevol instant. Pràcticament tots els qui poden explicar-ho van ser testimonis de massacres. Es tracta d'una d'aquelles experiències en què, com més llegeixes, més agraeixes poder tenir el cul sobre el sofà de casa. 

El què cal agrair a Baker, però, és no haver convertit el llibre en l'enèsim relat destinat a glorificar la pàtria, quelcom que té molt mèrit, sobretot si es té en compte que l'obra original es va publicar sis anys després de la fi de la intervenció militar estatunidenca. Els protagonistes anònims de NAM fan un exercici de sinceritat tan necessari com execrable i relaten amb pèls i senyals els seus pecats: des de malvestats vinculades a l'alcohol i les drogues fins a assassinats injustificats i violacions a persones innocents. Alguns utilitzen el context per justificar-se, altres simplement admeten que es van deixar endur per l'absurditat de l'escenari.

Tot i que la major part del llibre explica els horrors de la guerra, la seva secció més interessant probablement és la darrera, en què Baker se centra en el retorn dels combatents als Estats Units. És llavors quan descobrim l'altra cara del conflicte, la de la precarietat i l'aïllament d'unes persones –gairebé sempre classe treballadora, tal com explica Kiko Amat al pròleg– que s'han perdut per sempre. Els soldats arriben mutilats físicament però també psicològicament, amb carències irrecuperables i, en moltes ocasions, amb addicions –desenvolupades o per desenvolupar– a les drogues i l'alcohol. Aquest fet, sumat al rebuig de la societat americana progressista, genera un còctel massa fort per a una gent trastocada, víctima i culpable, incapaç de trobar el seu lloc en un món diferent al què van deixar i, sobretot, diferent a Vietnam. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat